No ho tinc clar. A vegades,
em veig com un modest escriba
que fa crònica d’una realitat,
poc apamada i quasi fictícia.
I, a vegades, em sembla ser
com un eclesiàstic escatològic,
alliberat de qualsevol religió
i buscant l’oportuna salvació,
per redimir-se de la seva sort,
amb lloes i pregàries poètiques.
Aterrits, els lletraferits patim
les fiblades de cada frustració,
a les escorrialles convalescents
on volem evocar cada trauma,
doncs som víctimes del nostre relat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.