“Jo no tinc un món interior ric, tinc un món interior millonari”

Renúncia

El tedi de la vida
–subtil escenari on
es forja l’estoïcisme–
sobreviu, amb feines,
la intempèrie onírica
d’allò que és fictici;
fins que el fracàs,
o una temptació,
fan adonar-nos que
tot és irrellevant.
Aleshores, l’amargor
i la tenacitat desvetllen
el contingut, sobrer,
d’entrar o sortir de
la cabana de l’amor.
Dins per pidolar,
fora fred de cel ras.
Al capdavall, queda
l’aprenentatge per
poder fer la renúncia.

El plany del follet

Sota la paperassa del primer calaix
surt, poruc, l’escriny on hi tinc el Manairó,
faisó de Martinet del Pirineu lleidatà.

Capçot, em fita, creu que l’he traït,
que l’he oblidat en els encontorns de la memòria;
on se sol ensorrar el propòsit d’Any Nou.

¡Com oblidar-me de la seva xerrameca
i perbocada ganyota! Tanco l’estoig,
mentre el seu etern averany
em fiblarà l’esperit fins al proper any.

“En una autèntica democràcia, la mentida no es permet, la mentida es castiga”

Espill de solitud

M’engrapo en el malson,
l’evocació bituminosa
que n’és vorera pel cervell,
per on llisca el deler.
Vinclo espurnes de records,
per revifar l’espelma
que trenca la sinuosa
penombra, on batega
el hieràtic rellotge,
al compàs del tic-tac
del cor. Faixó de pànic.

Tinc totes les finestres
amb estors  atapeïts,
perquè no em vegin
i, sobretot, per no veure.
També sóc furtiu, aguait
d’enyorances i esdevenir,
on es reclou la por,
que percep l’esperit
d’un cos que, cada dia,
emergeix amb nova xacra.

Desgavell d’estramps

Faig conreu d’idees
per venerar un foli blanc.
La ploma grimpa
tot sacsejant l’enginy.
El xipolleig d’un rodolí
(aigua d’Auca) recorda
l’inici poètic del temps.
Tant del saió com
del guaret surten
uns quants expletius
i, potser, una retronxa
innecessària i assonant.
Finalment, entrelluca
una tornada pleonàstica
amb un xip-xap feixuc.
Tot plegat, un balder
esborrany que congrio
per temperar l’esperit.

“Hi ha gent que evoluciona i hi ha gent que involuciona”

Translúcid

Cor enfora,
aquest vaixell busca port
pel mar de l’atzar.

Agosarat,
faig arqueologia
i inventari de...
relíquies sentimentals.

Feina estèril,
farcida de tossudesa,
de precària intimitat
i de vots de renúncia.

Estic cansat,
condemnat a escriure
i a migrar cada dia.

Aigua morta

Sota el salvatge cel del nàufrag,
la mort juga amb daus de sang.
Enllà queda la profunda badia,
la quimera de l’enyor, on s’extravia
una vida mancada de temps
i on germina un déu inconegut
per la ceguesa sorda de l’ànima.

La llum i la foscúria espurnegen
el foc de l’abisme, àzim ocell
que nia en secreta bardissa.
Lluny queda el port, a dolls
d’una malenconia en blanc i negre;
la mudesa de la follia alatrencada
pel càntic d’un mar d’aigua morta.

(Què poruga que és la por!)

“Cau la tarda, perfila cada cosa, la fa reviure”  (Montserrat Abelló)

 

Dia mundial de la poesia

Demano la veu per
Insuflar la paraula
A tots els mars i vents.

Pujar al cim de l’etern verb,
Ondejar la senyera dels mots,
Èmfasi dels nostres segles i
Somni de tots els poetes:
Imaginar un món millor
Al costat dels éssers estimats.

Inici de Primavera

Aquest és un capvespre vanitós, incitant,
on podem percebre l’exultant límit
de les mirades imprecises, fràgils,
però solemnes, com ressò de confidència.
Cada vers, fàctic, busca el seu hàbit
com si fos espectacle d’època i, també,
busca un decorat insòlit. Surt majestuós
del full d’un bloc secret on el van gestar,
per atorgar i implicar a tots els oients
en la seva profecia, al menys per un sol dia.

Temps de temença

Encalçat pels setanta,
m’embolcallo, espaordit,
en el panteix del dubte.
Pòsit que enlluerna
el cafè de la vetlla,
quan faig un tastet
a la vel·leïtosa fidelitat.
Lleugera i dissortada
sinceritat que xucla
el perill on sempre
s’acull la complicitat.
Mentre, a cua d’ull,
remugo i folgo temps,
per esfumar, de nou,
les meves temences.

Tot torna

La serp ha canviat de pell;
el blat ja està espigolat,
l’ordi li anirà a la saga.
Veí d’una llebre, l’estiu truca
a la porta del calendari.

Full d’almanac, full d’estació:
primera vera, vera, rerevera,
i l’hivern resta blanc i nu.
Sóc oreneta sis mesos l’any
i sóc pluja i neu els altres sis.

Tot torna, perquè se’n va
i tot se’n va, per poder tornar.

“En alguna manera, tots els que escrivim som clons, amb identitat pròpia, i el nostre quiròfan és el diccionari”

Fins quan?

¿Fins quan aquesta democràcia “plena” permetrà que un acusat pugui mentir en seu judicial com a defensa, mentre un testimoni, si menteix, se’l pot acusar de perjur?

¿Fins quan els polítics d’aquesta democràcia “plena” seguiran permetent aquest greuge comparatiu que vulnera la mateixa essència i concepte de democràcia plena?

Fins quan?

La fi del camí

(Cada camí té un final)

La veu del vent tremola,
tot passant per la gorga.
El fogós riu, mira amunt,
el fita i fa un mig riure.

El cel comença a badallar
i esquinça la negra nit
des de l’horitzó llunyà,
allà on la carena sospira.

El camí del riu convida
a joncs, canyes i sisques
a preservar les voreres
per a la seva intimitat.

El camí és molt planer
de terra batuda i bruna,
i, de tant en tant, els arbres
el plaquegen amb ombra.

Sóc pelegrí imaginat
i busco recer d’esperit
que em porti a destí,
allà on el camí acaba.

“Una a una, en els meus ulls ordeno les vides conegudes”  (Salvador Espriu)

(I, també, les vides viscudes)

Elf

Brins de gespa
i grills de soledat
o de fada taronja.

La saba de la rosada
m’omple de malenconia,
quan s’esvaís el paisatge.

Indecís, encara tinc
aura i esperit d’Elf o,
si voleu, de Manairó.

I l’alè de les branques
entatxona el meu pit,
amb dits suaus de natura.

I allà, el sol bressola
i garbella entre fulles,
on neix el full del destí.

I posaré la mirada màgica
a l’arbre d’exculpacions,
per poder seguir sent jo.

Recorda’m

Recorda’m,
que la lluna surt de nit
i la seva llum és blanca
quan acarona prat i riu.

Recorda’m,
tots els petons perduts,
perquè no se’ls endugui el vent
i puguin florir per primavera.

Recorda’m,
què en penses de la vida
i per què no ens ha dut
pel mateix indecís camí.

Recorda’m,
(i recorda) que tot record
es nodreix d’enyor passat,
però també d’amor futur.

I recordo,
quan tu em feies record
i sempre em recordaves:
el teu record, el meu record.

“El millor poema és un instant atònit”  (Josep Vallverdú)

Nit perduda

La fada de la nit
procura emparar
a tots els nàufrags,
noctàmbuls, del malson.

Fugir de la geografia
del viatge alcohòlic,
sortir del desordre
i del dol de la por.

El cristall dels somnis
gosa posar termini
al sempitern seny
d’una nit perduda.

Àngel

El misteri d’escriure
(quan dorm al cervell)
s’inscriu en el despertar
necessari de la resposta.

A vegades, el rellotge
nodreix l’infern
d’una llavor sense
pluja d’imaginació.

Llavors, la pegunta
busca excusa, un motiu
i el miracle de l’àngel
que mai ens diu adéu.

 8 M 2023

“Publicar un llibre, és deixar empremta. Publicar molts llibres, és deixar moltes empremtes que marquen un camí”

Canvi climàtic

Terra esquerdada,
terra assedegada.
Manca d’aigua,
de gespa i de futur.

Estiu que no acaba,
dins una societat
tan immadura
que no veu la mort:

La mort d’espècies,
de milers d’espècies,
i la mort humana
fruit de la prepotència.

Altra primavera

Un sol, gebrat,
ressegueix
un terra, gebrat,
i uns arbres,
gebrats, que tenen
els braços nus.

L’hivern té,
encara, moltes
fulles de calendari.
I l’ànima cerca
altre sol,
altra primavera.

“És més fàcil perdonar als demés que perdonar-se un mateix”

Benestar i qualitat de vida

L’ésser humà té al seu abast el llenguatge per a comunicar-se i, per a fer-ho, utilitza un lèxic com a eina d’expressió. Un lèxic que cada cop es fa més específic, segons si l’utilitzem dins d’una activitat professional o bé dins d’altres activitats humanes. Ens expressem en funció del que som i del que fem o, potser hauríem de dir, del que desitgem i volem aconseguir. Així doncs, podem parlar de diferents llenguatges, segons les diferents activitats que realitzem. Hi ha llenguatges per a tots el gustos: tècnics, literaris, periodístics; industrials, econòmics, professionals i fins i tot marginals (és el cas dels argots).

Per altra banda, hem de tenir en compte que les paraules, i la seva significació, van evolucionant i canviant al llarg del temps, des del seu origen etimològic fins a un ús actual d’utilització, ús i també abús, per exemple en les frases fetes; deixant pel camí un rastre de significats i de continguts, rastre que la Semàntica se n’encarrega de seguir-lo. No obstant tot això, i sempre que pot, l’home intenta unificar les paraules o les expressions fent-les sinònims; oblidant-se, tot sovint, de les seves connotacions filosòfiques, religioses, polítiques o socio-culturals. Així, per exemple, utilitzem indistintament les paraules moral i ètica com si fossin sinònims, encara que la moral té connotacions religioses, mentre que l’ètica té connotacions filosòfiques. El mateix passa amb dos conceptes molt utilitzats avui en dia: el de benestar i el de qualitat de vida, que els tenim equiparats i els fem servir com a sinònims. Sobretot, des de una vessant política amb el persistent terme de: “Estat del Benestar”. Però és obvi que els dos conceptes no són iguals i, a més a més, tenen una valoració molt diferent dins del context de la salut. Una cosa és el benestar d’una persona o d’una col·lectivitat i una altra, molt diferent, la qualitat de vida. Valgui com a exemple l’acte de fumar. Per a un fumador normal, el consum de nicotina li produeix plaer i per tant un benestar. En canvi, per a una persona amb problemes respiratoris greus aquest benestar s’esdevé en malestar. Ara bé, sota un punt de vista de qualitat de vida, el fet de fumar, com tots sabem, és perjudicial per a la salut i aquí ja no qüestionem si hi ha benestar o malestar. Si en lloc de nicotina, parlem d’una ingesta d’alcohol, de grasses o de qualsevol hàbit nociu, el raonament ens pot sortir igual o molt paregut. Podem posar un altre exemple: fer esport. Un esport, de certa intensitat, pot ser contraproduent per a un malalt coronari i pot alterar el seu “benestar” (estabilitat), però no així l’exercici moderat que li pot ser beneficiós i que pot contribuir a millorar la seva qualitat de vida, activant el seu sistema cardio-circulatori.

En resum, podem dir que el benestar és una percepció personal, subjectiva i amb una forta càrrega de connotacions socio-culturals, sent moltes vegades aquest benestar contraproduent i incompatible amb criteris de salut. Mentre que la qualitat de vida és mesurable (com tot concepte de qualitat), aplicable a tota la població (amb les limitacions pròpies, si hi ha algun dèficit de salut) i és un terme emanat de tot un seguit de recomanacions socio-sanitàries, com es pot comprovar pels diversos organismes internacionals, relacionats amb la salut, fonamentalment les recomanacions fetes per l’OMS.

Saviesa de paper

Sóc petit traficant de mots,
els porto camuflats al cor
i quan convé els trec a plaça.
Els afilero amb cura per si...
tenen sentit per algú i puc
ofrenar-los, fer bona venda
i, així, nodrir el meu esperit.

Cada paper porta escrites
paraules justes i precises,
no vull enfarfegar-los,
ells són tan traficants
com jo mateix. Això sí,
més silenciosos i, potser,
més savis, més ancians.

Despertar

Evoco el somriure
d’una lluna plena i groga.
I els xops a la ribera
bufant-li suaus floretes.

Evoco els tolls d’aigua
d’un carrer per asfaltar
i la font al seu extrem,
sovint plena de vespes.

Evoco canyes de bambú
a la vorera sud del pati
i el frontó al seu costat,
on jugàvem a la basca.

Evoco la llum tardoral
i el seu ritme cadenciós
on les fulles planegen
i encatifen la terra bruna.

Evoco els xiscles d’amics
i els seus jocs trepidants,
sempre actius, sempre
a corre cuita juganera.

Evoco..., el despertar
del somni d’infantesa,
encomanant-me al poeta
per engrescar-me a l’amor.

Ara, deixo d’evocar;
però, encara, la tardor,
font i tolls, lluna i bambú
em continuen despertant.