Sota el salvatge cel del nàufrag,
la mort juga amb daus de sang.
Enllà queda la profunda badia,
la quimera de l’enyor, on s’extravia
una vida mancada de temps
i on germina un déu inconegut
per la ceguesa sorda de l’ànima.
La llum i la foscúria espurnegen
el foc de l’abisme, àzim ocell
que nia en secreta bardissa.
Lluny queda el port, a dolls
d’una malenconia en blanc i negre;
la mudesa de la follia alatrencada
pel càntic d’un mar d’aigua morta.
(Què poruga que és la por!)
dijous, 23 de març del 2023
Aigua morta
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.