Benestar i qualitat de vida

L’ésser humà té al seu abast el llenguatge per a comunicar-se i, per a fer-ho, utilitza un lèxic com a eina d’expressió. Un lèxic que cada cop es fa més específic, segons si l’utilitzem dins d’una activitat professional o bé dins d’altres activitats humanes. Ens expressem en funció del que som i del que fem o, potser hauríem de dir, del que desitgem i volem aconseguir. Així doncs, podem parlar de diferents llenguatges, segons les diferents activitats que realitzem. Hi ha llenguatges per a tots el gustos: tècnics, literaris, periodístics; industrials, econòmics, professionals i fins i tot marginals (és el cas dels argots).

Per altra banda, hem de tenir en compte que les paraules, i la seva significació, van evolucionant i canviant al llarg del temps, des del seu origen etimològic fins a un ús actual d’utilització, ús i també abús, per exemple en les frases fetes; deixant pel camí un rastre de significats i de continguts, rastre que la Semàntica se n’encarrega de seguir-lo. No obstant tot això, i sempre que pot, l’home intenta unificar les paraules o les expressions fent-les sinònims; oblidant-se, tot sovint, de les seves connotacions filosòfiques, religioses, polítiques o socio-culturals. Així, per exemple, utilitzem indistintament les paraules moral i ètica com si fossin sinònims, encara que la moral té connotacions religioses, mentre que l’ètica té connotacions filosòfiques. El mateix passa amb dos conceptes molt utilitzats avui en dia: el de benestar i el de qualitat de vida, que els tenim equiparats i els fem servir com a sinònims. Sobretot, des de una vessant política amb el persistent terme de: “Estat del Benestar”. Però és obvi que els dos conceptes no són iguals i, a més a més, tenen una valoració molt diferent dins del context de la salut. Una cosa és el benestar d’una persona o d’una col·lectivitat i una altra, molt diferent, la qualitat de vida. Valgui com a exemple l’acte de fumar. Per a un fumador normal, el consum de nicotina li produeix plaer i per tant un benestar. En canvi, per a una persona amb problemes respiratoris greus aquest benestar s’esdevé en malestar. Ara bé, sota un punt de vista de qualitat de vida, el fet de fumar, com tots sabem, és perjudicial per a la salut i aquí ja no qüestionem si hi ha benestar o malestar. Si en lloc de nicotina, parlem d’una ingesta d’alcohol, de grasses o de qualsevol hàbit nociu, el raonament ens pot sortir igual o molt paregut. Podem posar un altre exemple: fer esport. Un esport, de certa intensitat, pot ser contraproduent per a un malalt coronari i pot alterar el seu “benestar” (estabilitat), però no així l’exercici moderat que li pot ser beneficiós i que pot contribuir a millorar la seva qualitat de vida, activant el seu sistema cardio-circulatori.

En resum, podem dir que el benestar és una percepció personal, subjectiva i amb una forta càrrega de connotacions socio-culturals, sent moltes vegades aquest benestar contraproduent i incompatible amb criteris de salut. Mentre que la qualitat de vida és mesurable (com tot concepte de qualitat), aplicable a tota la població (amb les limitacions pròpies, si hi ha algun dèficit de salut) i és un terme emanat de tot un seguit de recomanacions socio-sanitàries, com es pot comprovar pels diversos organismes internacionals, relacionats amb la salut, fonamentalment les recomanacions fetes per l’OMS.