“El món no està en perill per les males persones, sinó per aquelles que permeten la maldat”  (Albert Einstein)

Fang

Trepitjo terra humida
(la teva Carles Sabater)
L’empremta de la petjada
queda com pas de vida,
compàs musical melodiós.
Boig, o mig foll, fent camí,
on el cor també és de fang
que l’amor no em trepitja.
Quina empremta em queda?

Lleida

Boira a l’hivern;
boira a l’estiu,
calitja de 40 graus.

Realitat

Quan faig crítica i denúncia pel consum de drogues a Lleida, bastanta gent em diu que exagero. Doncs bé, preneu nota, l’últim estudi de cocaïna en aigües residuals, situa a la ciutat de Lleida en el número set en consum de cocaïna DE TOTA EUROPA.

“Guanyar-li batalles al càncer, no garanteix guanyar la guerra”

Eco del passat

No puc tenir cap més desig,
que ser la veu del passat.
Aquella que tothora buscava
dins l’eco de cada muntanya.

 

La porta

Una mica més de sala d’espera.
Una mica més d’endurança
amb zim-zam d’interrogants,
joncs moguts per la incertesa.

Malgrat tot, hem de creure amb
alguna cosa que ens reconforti,
per evitar lliscar i esbarrar
dins el fons pou de la follia.

Ho agafis per on ho agafis,
tots els camins ens emmenen
al dubtós horitzó del futur,
on la tornera mort obra porta.

“Els malalts som dos telediaris, després deixem de ser notícia”

Futur incert

Les lletres porten silenci,
no volen ser solemnes
ni esmussar la lluita,
la voluntat de conèixer
i omplir l’encaix de l’oblit.
Tal vegada, no goso admetre
que el futur és incert.

El moll de l’os

Amb tranquil·litat,
em faré fill i hereu
de la mare esperança,
per sortir de la foscor,
mitjançant la paraula
i tot escrivint un poema.

Poruc i solitari,
eixalo el temps,
el meu dia a dia, perquè
tinc dret a vagarejar,
quan tot gira a l’eix,
al moll de la malaltia.

“Donar exemple no és la principal manera d’influir sobre els demés, és l’única manera”  (Albert Einstein)

Dia de la poesia

Des de la pau,
i hereu de xacres,
neix l’oblit, com a
clam d’impotència.

Mentre, navego pel
mar de la tendresa,
que em convida
a recordar i escriure.

A vegades, anacoreta.
A vegades, graponer,
buscant enfervorit
el camí de retorn.

Mimetisme publicitari

Tot sovint, veiem espots publicitaris protagonitzats per esportistes. Futbolistes, tenistes i pilots automobilístics són els més visualitzats. Evidentment, aquests esportistes no són professionals i la seva “actuació” és manifestament millorable, fins i tot lamentable en algun cas, fins arribar a ser autènticament patètica en altres. Però la pela és la pela, encara que alguna ànima caritativa els hi tindria que dir allò tan nostrat de “sabater a les teves sabates”.

Però, dóna igual si la seva actuació és bona o dolenta; ja que, el que busca l’anunciant és la venta del producte, mitjançant el mimetisme del possible comprador, quan s’identifica amb el seu ídol, fent la compra del producte que se suposa l’ídol ja consumeix. Aquests anuncis solen estar dirigits a franges d’edat per a gent jove i adolescent, que s’imaginen són els  consumidors potencials. El missatge subliminal acostuma a ser: “Compra el producte que l’anunci et proposa, perquè és el producte que compra el teu ídol”. Bé, els esnobs li’n diuen influencer. Sí!, si que es busca una forta càrrega d’influència. No sé vosaltres, però en tot això hi veig una relativa pobresa intel·lectual i una possible manca de personalitat, que és el que s’hi escau en aquest mimetisme publicitari.

Impúdic temps

Finestra enfora, escolto
els crits de la quitxalla
i riures d’enganyifa.

És el prodigi de ser nen,
de moure’s com titella
al teatre del carrer.

Més enllà, percebo
el bròfec d’un brètol
que escup renecs.

De sobte, tot s’atura,
l’impúdic temps em diu:
la rel de la meva malaltia.

Notícia o mentida?

La notícia s’infiltra
dins el vesper social
dels fets agosarats,
on lliura el seu combat.

S’enfila per la bastida
del rum-rum morbós,
on fa esfondrall,
com si fos mentida.

Hereus d’aquest neguit,
qualsevol raonament
s’escola i ens estripa
tot discerniment.

I encara ens queda
endreçar les emocions,
ficar-les en quarantena
dins d’aquesta “balada”

La notícia collporta
llinatge de guerrer,
quan, vençut, prova
a no defallir mai.

“La major declaració d’amor és la que no es fa; l’home que sent molt, parla poc”  (Plató)

Surt la lluna

Un estel pel cel
(sense lluna plena)
per un horitzó de nit
per a la gent que busca
la pau i el descans.

La llum del cel
n’és referència
per al poeta. Ara,
ja surt la lluna.
Ara, ella disposa.

Des del silenci

Des del silenci,
la nit escriu poesia
i els estels li posen
els punts i les comes.

Cada vers s’envolta
d’un succés de vida,
com fragància de flor
o cant de rossinyol.

Des del silenci,
la nit escriu l’amor
de cada enamorat
i de cada somni.

“Si es bo viure, encara és millor somiar, i el millor de tot, despertar”  (Antonio Machado)

Escriure

Tinc un nom
i el seu adjectiu.
Tinc un verb
i el seu adverbi.

El nom és propi
i el verb decisiu
per a tot aquell
que vulgui escriure.

Límit al carrer

Malganós, vull ficar límit,
tenir la meva porta i un pany
on pugui ficar la clau de la llar
i un calaix per desar els projectes.

Cansat de transgredir el temps,
i d’inventar noves esperances,
(les que fiquen rutes sense retorn),
necessito un bon llit per somiar.

Aquest vell pont a Ponent,
sembla atrafegat i, darrere,
queda el xàfec i tronar del “mai”.
Què puc esperar d’aquest carrer?

Renovar l’oratge de la resistència
i el perfum inconegut i torbador
que ronda a tot vell desamor.

Aprofitaré aquesta remota espera
per tancar i compartir, de nou,
el meu pensament i amor.

“De tant en tant, és bo aturar-se i buscar resposta a tres preguntes: D’on vinc?, On sóc?, On vull anar?”

El refugi de la mentida

La mentida sempre ha estat vinculada a un comportament infantil que l’utilitza com a refugi, eludint qualsevol responsabilitat que pugui derivar-se dels seus actes o per por a la represàlia o càstig.

Amb el temps, i la maduresa que donen els anys, el comportament mentider va acceptant la realitat i, poc a poc, s’acull a la veritat o, millor dit, a la veracitat. Malauradament, tenim moltes excepcions, no tothom evoluciona i fa aquest procés, hi ha persones que resten atrapades dins la immaduresa infantil i, en conseqüència, segueixen buscant refugi amb la mentida. Un exemple típic el trobem en els consumidors de drogues, siguin aquestes legals o siguin il·legals.“Per se” el drogoaddicte és una persona immadura, que utilitza la mentida-negació, perquè així no li cal acceptar la seva condició de drogoaddicte.

Hi ha un seguit de mecanismes psicològics que fiquen en evidència el comportament del mentider (quan utilitza la mentida com a recurs defensiu), si sabem llegir i interpretar tant el llenguatge no verbal, com el llenguatge del subconscient, al mentider sempre li traís el subconscient. Però, tot això no deixa de ser una comunicació perceptiva i cal tenir eines per poder verificar tant la mentida, com mentider. Podem ficar com a exemple el comportament de la corrupció política. El polític corrupte, d’inici sempre nega qualsevol responsabilitat (es delega una feina, però no es delega la responsabilitat). Més endavant, aquest polític intenta justificar el seu comportament i, per últim, en un acte de “sinceritat” i penediment és possible que demani perdó, per eludir o rebaixar una possible pena. Encara que tenim l’excepció del prepotent, a Espanya tenim dos bons exemples: L’11 M i la guerra d’Iraq.

Per acabar, cal tenir present que rere de tota mentida hi ha una comunicació unidireccional, que busca manipular a l’oient, per tal que la mentida s’esdevingui en veritat.

Reflex i reflexió

Hi ha llocs
que traspuen pau
i poden ser un bon
refugi pel penitent.

Tot és efímer
tot està supeditat
al nostre criteri,
al nostre propòsit.

DIA DE LA DONA

“El paternalisme és el primer esglaó del masclisme. El segon esglaó és la prepotència”

Tarda d’hospital

Expectativa,
tarda freda i solejada,
amb la confiança
d’una alta mèdica.

Aquest procés et lliga
al fi cordó umbilical
de l’hospital. Abans,
lloc de treball. Ara,
tabla de salvació
del mar oncològic.

Ho reconec,
sóc mal pacient;
però també sóc
molt bon malalt.

(Pacient ve de paciència)

“El paternalisme és el primer esglaó del masclisme. El segon esglaó és la prepotència”

Babilònia d’emigrants

Al raval de ciutat
hi ha gresol de gent,
de països propers,
de països llunyans.

Cadascú amb la seva veu:
Babilònia de llengües.
Els veig un xic temerosos,
per no tenir “papers”.

Aquests joves són
els nous frares,
sempre amb caputxa,
sempre amb silenci.

Branda olor a Àfrica
i a ulls de tristesa,
l’enyor que duen
tots els emigrants.

Tranquil·litat

Amb escates de pissarra,
la teulada és pell
de drac de muntanya.
Ulls verds, dues cortines
obertes al finestral.
I la porta obra boca
amb dents de neu,
caiguda per la nit.

A muntanya tot canvia,
el rellotge s’atura
i el plàcid temps
recorre sense pressa,
roda sense cap neguit.
I prop del drac,
el bosc acull arbres,
animals i tranquil·litat.

“El meu silenci és fruit del teu silenci”

Amor càtar

L’amor blanc neix amb la renúncia
i sempre vol elevar-se per damunt
la presó del cos, com amor perfecte.

Així es genera la cohesió amorosa
de dos persones, que no necessiten
ni tan sols la presència física.

És la mateixa connexió que tenen
els germans bessons. De fet,
d’això es tracta, d’ànimes bessones
que queden unides per un subtil
llaç d’amor, sense espai ni temps.

Rastre de temps

El silenci és un rellotge
imprecís i sense soroll,
que subscriu el precari
desdir: el temps d’urc,
on perllonga un llavors...;
per poder descobrir
el ritme de la tendresa
o, potser, un distant
i estrany mar d’amor,
on es fonen tots els colors
i les crosses de la vida.