Límit al carrer

Malganós, vull ficar límit,
tenir la meva porta i un pany
on pugui ficar la clau de la llar
i un calaix per desar els projectes.

Cansat de transgredir el temps,
i d’inventar noves esperances,
(les que fiquen rutes sense retorn),
necessito un bon llit per somiar.

Aquest vell pont a Ponent,
sembla atrafegat i, darrere,
queda el xàfec i tronar del “mai”.
Què puc esperar d’aquest carrer?

Renovar l’oratge de la resistència
i el perfum inconegut i torbador
que ronda a tot vell desamor.

Aprofitaré aquesta remota espera
per tancar i compartir, de nou,
el meu pensament i amor.