La constant evolució humana provoca un impacte
psicològic en les persones i en el seu nivell emocional, que cal tenir en
compte a l’hora d’afrontar el binomi salut-malaltia. Simplificant aquest
context psicològic, a nivell individual tenim la psicologia (i psiquiatria,
segons el cas), a nivell de grup tenim la psicologia social i a nivell de
població la sociologia. Sigui com sigui, la base inicial d’actuació tothora és
l’individu. Cadascú conforma un dels maons amb que està fet l’edifici; és a
dir, la societat. Per aquesta raó hi ha tantes societats diferents, perquè els
maons de cada edifici són diferents, en funció de cada país o regió i també són
diferents tant en la formació d’aquest maó, com en la construcció, maó a maó,
de l’edifici (l’estructura de cada societat) Així, encara que podem contemplar
contexts de grup: familiar, laboral o social, afrontarem aquesta actuació
psicològica, entre professional i individu, de forma individual. Ja que, sempre
hem de tenir de base tres objectius essencials:
Ajudar a l’individu a distingir el que és real
del que és imaginat. Cal
fer-li reflexionar sobre les expressions emocionals tan populars i del tipus: “Jo
crec...”, “Jo penso...”, “A mi em sembla...”, “Jo
opino...”, etc.; que en el seu conjunt només poden significar un “Jo
imagino”; per adreçar-lo cap a l’expressió racional del: “Jo sé” - “Jo
no sé” En cas de “saber” s’han de tenir arguments que ho sustentin i en cas
de “no saber” s’ha de tenir la valentia d’admetre-ho i la humilitat de
preguntar per saber. Al meu parer, aquesta és una de les cruïlles on s’emmarca
la immaduresa de la societat que ens envolta. Ningú gosa preguntar per saber,
només es pregunta per informar-se; ja que, preguntar per saber implica el risc
de ficar en evidència la ignorància del que pregunta i a ningú li agrada passar
per ignorant.
Reconduir a l’individu. S’ha de fer sense opinar, sense imposar i
sense censurar el seu comportament. En aquest sentit, jo utilitzo dites, frases
fetes i, sobretot, preguntes retòriques. Plantejar correctament una pregunta,
sempre facilita trobar la resposta correcta. Si aquesta pregunta ben plantejada
per afegiment és retòrica, convida a l’individu a la reflexió; camí inequívoc
per desenvolupar una introspecció, de la que tan mancada està la societat
actual, que és incapaç (per ficar un exemple) de diferenciar entre llibertat i
llibertinatge.
Ajudar a l’individu en el seu procés
d’adaptació (o procés de
dol) “Per se” les persones som rebecs als canvis. Sobretot si aquests
canvis no depenen de nosaltres (si no els podem controlar) i si aquests canvis
porten associats un component de dol (sigui físic, psíquic o emocional);
aleshores, som més que rebecs, ens tanquem darrera d’un mur protector i, per
tant, defensiu. Sempre la negació és el primer pas i el més difícil de resoldre
en un procés d’adaptació i, a més d’això, resulta que el segon pas del procés
és la indignació de l’individu. Indignació que, perfectament, pot recaure en la
persona que l’està ajudant en aquest procés; raó per la qual molts
professionals de la salut declinen fer aquest ajut, així s’eviten un conflicte
més que factible.
Per assolir aquests objectius hi ha dos eines
quasi universals: “La relació d’ajuda” i “El suport
psicoemocional” S’ha que tenir molta cura amb la relació d’ajuda,
evitant innecessaris cordons umbilicals de nutrició professional, perquè sempre
generen dependència en la persona. No hem d’oblidar que la salut és independència
i que tot cordó umbilical, tard o d’hora, s’ha de tallar. En quant al suport
psicoemocional, aquest ha de ser totalment asèptic, sense falses empaties que
puguin provocar una implicació emocional i desembocar en una relació personal
no terapèutica.
Per últim, cal esmentar un dels errors més greus que es poden cometre en
tota actuació psicològica: Convertir les eines terapèutiques utilitzades com
si fossin objectius. És a dir, que la relació d’ajuda i el suport
psicoemocional deixin de ser eines per convertir-se en objectius terapèutics.
