Estranya essència

Cada decenni eixís
nova branca, perquè
puguin llucar les fulles
que matisen la vida.

Romanem al mateix
arbre, però les fulles
cada cop són una mica
més amunt. Lluny
de terra, a prop del cel.

Contra més s’atenalla
una idea, més s’ensorra
el seu arbitri. Decurs
de temps que fornís
el biaix del pensament.
Comanda de dèria, en
finitud de ressentiment.

“Trista època la nostra! És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”  (Albert Einstein)

 

Creditor de vida

El vent itera amb persistència
la seva neteja de cel i terra.
Inflexible, escorcolla tots
els racons de la ciutat. Places
i carrers es queden desangelats,
tremolen fulles i tendals, com
malalt enfebrat en nit de vetlla.

Rere la finestra, abasto l’horitzó,
veig com la llum reverbera
al ritme i balandreig dels ràfecs.
Les meves idees solquen
aquest vals, busquen contrapunt
a una existència, que tinc
ajornada, com tot aquell que
n’és creditor de la seva vida.

Dia Mundial del Teatre 2022

A l’escenari de la vida,
tots som actors,
encara que no tenim
la mateixa obra.

Representa la teva
amb coratge i dignitat,
reflexiona per assolir
el paper de la felicitat.

A l’escenari de la vida,
tots hi tenim lloc,
sigui com actors,
sigui com figurants.

“La veritat és polièdrica”  (Marta Rovira)

Espurnes d’il·lusió

La lluna trontolla
pel vidre entelat
d’un cor amanyagat
entre l’amor i l’estima.

Trepitjo pessigolles
i teranyines passades,
en el moll esvaït
de l’esperança.

I tremolo davant
el glaç del record,
que s’esmicola
amb un garbull
de premeditació.

En aquest fogar
encara hi queden brases
i les seves espurnes
són d’il·lusió.

“Qui tingui poder sobre els mitjans, controlarà la ment sobre la resta”  (Jim Morrison)

Cendra estàtica

Company!,
esvaeix el teu somriure
autosuficient i pedagògic.
Ensinistra la fredor d’ànim
i, tanmateix, la seva
perplexitat psicològica
t’esquerdi l’asincrònica
i subtil divagació.

Fes flassada d’absència,
quan el gemec del menyspreu
sacseja l’absurd. I fes treva
amb la teva ombra i el teu rumb.
Ni cireres ni groc llimona,
ni arcs de Sant Martí:
gris cendra per a avui,
gris cendra per a demà.

Crepuscle de primavera

Cada núvol amb la seva llum,
cada clariana amb la seva lluïssor
fent tapís pel cel de primavera.
Abril de lluna plena, fredor d’hivern;
l’esperit surant entre ones de record
i mestral gèlid.
                         Què llunyana queda
la tèbia mà de la comprensió,
els dits suaus de les carícies
i la complicitat dels somriures.
Resto presoner, garjola d’enyor,
amb el carceller dels dubtes. Altre cop,
el cor li diu adéu al pensament.

El sol ponent lluca per una clariana
i li prego que no marxi, no vull que
la nit torni a revifar una altra nit:
la nit de nits, la nit sense fi.

“Hi ha fracassos de gent que es va rendir quan estava acariciant l’èxit”  (Thomas Edison)

Dia de la Poesia - Dia de la Síndrome de Down

Enaltim cada vers,
cada poema
cada intimitat.

Enaltim a ells,
gent entranyable,
gent de somriure.

Poesia i humanitat,
ulls d’il·lusió,
somriures d’humanitat.

Inici de Primavera

Inici de Primavera,
inici primera vera,
inici de tot.

Inici de Primavera,
camí de la Vera
fins a la Rerevera,

la Primavera d’Hivern,
la Tardor, que n’és
l’Altra Primavera.

“Moltes vegades, la veu del silenci és la veu on s’expressa el llenguatge no verbal”

El vol d’una mirada

A frec d’infant,
servo l’efímera
gàbia d’una mirada.
Oreneta que venç
qualsevol garjola,
planejant pel verd mar
de la propera collita.

Què se n’ha fet
de la dèria de somiar?
Estic assedegat d’idees
i arraulit per sentiments
vells i ajocats; fins que,
la dalla segui el blat
i l’oreneta torni a piuar
al peu del capvespre.

Post-pandèmia, postguerra?

De sobte, surt el neguit,
surt del moll d’uns llavis
que busquen encendre
la torxa del dubte.

El pòsit de la seva llum
intentarà il·luminar
una seducció falsa,
que no desxifra re.

Alguns, obrim tendal,
on acollir el raonament,
aquell himne orfe
que lliga tota decisió.

Masteguem la por,
cada glop d’incertesa,
cada estrident esclat,
on enterrem els malsons.

“Deixa de pensar i resol els teus problemes”  (Lao Tzu)

Mandra

La luxúria de clarianes
galza un cel enterbolit
per la borrassa d’algun núvol.

El mar recargola ones
(com la corriola del meu esperit)
per la superfície de l’aigua,
llàntia lúbrica i panteix de sol.

Un gori-gori de gavines
devasten el silenci,
junt al lladrar d’un gos
que agrumolla l’arena
amb les seves petjades.

Devastadora elegia
de la meva tendresa
que cau per l’estenall
de la meva ànima,
com cau per gravetat
un mandrós estat d’ànim.

Avui, Europa

Avui, més que mai,
hem de bombardejar
Europa amb poesia
i fondre els canons,
per poder forjar
campanes i picarols.

Avui, més que mai,
hem de recuperar
el nostre tradicional
llenguatge de germanor,
amb mans, amb flors
i mirades d’amor.

Avui, més que mai,
hem d’obrir els ulls
dels nostres joves,
que entenguin:
la guerra mai és solució.

Avui, més que mai,
hem de cantar
i enaltir la pau.
Avui, més que mai.
Avui i sempre!

“Sempre són més significatius els silencis que les paraules”

Desfullant anys

Per la memòria,
queden restes de joventut,
un ahir de tardors humides,
amb llàgrimes i somriures
que declinàvem davant l’espill.

Mica a mica, desfullem anys,
enterrats al taüt del silenci
i a la sepultura de l’oblit.
Però, encara queden roses
per sortir de la monotonia.

Per tornar, torno

Torno a fer assaig
a l’escenari del bloc.

Torno a forçar
l’estèril perspectiva
d’un somni perdut.

Torno a incitar
el contrabandista de mots.

Torno a nits de tebiesa,
assolint la saviesa
dels meus diccionaris.

Torno a escapolir-me
de tots els malsons.

I torno a estimular
la simfonia de la sang,
el sentiment entenedor.

“La incertesa és una posició incòmoda, però la certesa és una posició absurda”  (Voltaire)

Història d’amistat

Poc a poc,
molt poc a poc,
surt el teu somriure,
com surt el sol
per damunt la carena.

Poc a poc,
molt poc a poc,
declames poesia,
com qui declama
salms de Bíblia.

Poc a poc,
molt poc a poc,
surten records,
com surten emocions
cada dia de festa.

Poc a poc,
molt poc a poc,
fiquem més maons
a la ja llarga
història d’amistat.

Tinc que obrir

Tinc que obrir
un canal mental
de recepció,
retornar la ment
a l’esponja juvenil,
quan tota informació
era arxivada.

Tinc que obrir
un canal emocional
d’emissió-recepció,
per recuperar sensibilitats,
oblidades en el temps
i, així, consolidar
la meva humanitat.

Tinc que obrir
ulls, oïda i cor,
acceptar aquest món
de perennes dualitats,
on la maleïda guerra
s’ha de confrontar
amb la solidaritat.

Tinc que obrir l’amor,
tinc que tancar l’odi.

Sí o No?

Sembla què ens és més fàcil dir No que dir Sí. És una reminiscència regressiva del subconscient de la nostra infantesa? La societat (totes les societats) sempre cauen dins el parany d’una immaduresa dualista i maniquea: Sí o No, blanc o negre, optimista o pessimista, veritat o mentida... Per exemple, si diem No a la Guerra, no hauríem de dir també Sí a la Pau? Seria bo que la construcció de frases positives s’imposés per damunt de les frases negatives. Hauríem de ser més positius.

Sí o No? Doncs depèn, cal valorar i raonar a qui li diem i per què li diem Sí o per què li diem No.

Blanc o Negre? Doncs la majoria de vegades tant els fets com les coses no són ni blanques ni negres, són grises i la gamma de grisos és molt àmplia.

Optimista o pessimista? Cap de les dos opcions és correcta, la opció correcta és ser realista i cal constatar la realitat tot dient que la meitat de baix del got està plena i que la meitat de dalt del got està buida.

Veritat o mentida? La veritat absoluta no existeix, només podem parlar de veracitat (que és personal i intransferible) i la suma de totes les veracitats conformarien la veritat i així tot, potser caldria matisar-la. En quant a la mentida, cal distingir entre mentida d’acció, mentida per omissió i reserva mental. Les tres són mentida, encara que socialment només té consideració de mentida la mentida d’acció. La mentida per omissió i la reserva mental no solen tenir consideració de mentida. Podem ficar com exemple alguns polítics que són autèntics experts en mentir sense mentir, perquè mai fan mentida d’acció, però el seu discurs està ple de mentides per omissió i de reserves mentals.

Tanquem el cercle i tornem al principi: Sí o No? Depèn de amb qui i depèn com, cadascú decideix, si és que podem o ens deixen decidir.

“He triomfat a la vida amb moltes coses, però he fracassat amb la més important. No sempre és bo tenir una gran capacitat d’amor”

Poe – Peó Ope – Oep! Epo – Eop!

La nit, amb sa narcòtica buidor,
malvèn l’osca eutanàsia
de l’esfereït i somort desig.
Dicotomia d’amor–odi
dins el sàdic enderroc,
on es fica epíleg
a tota relació de fals amor.

Dèria erràtica de recança
pel carrer del menyspreu,
amb l’amarga penombra
i el tèrbol desencís de
persones immadures,
òrfenes de sentiments;

encasellades per
coordenades cartesianes:
entre l’eix abscissa del
argument–decepció
i l’ordenada que pot
exorcitzar la inclemència
de falses esperances.

Germans

Torno a dibuixar la matinada,
on despertarà el meu esperit
i s’aixecarà com vol de colom.
El cel és blau, el mar és blau
i veig ulls blaus de cel i de mar.

Caminant quan camino,
caminant quan penso
i miro la muntanya
(fa mig segle vaig pujar)
que ara n’és niu d’àliga.

Llegeixo altra muntanya
(la del meu germà)
amb tot el pòsit que té:
filosòfic, alquímic, metafísic;
resseguint camins de llegenda.

Demà, deixaré aquest sol,
mediterrani, on neixen
totes les nostres cultures
que ens han “envaït”.
Sóc, som, d’ADN’s culturals.

“Un troba el seu mestre, només quan està preparat. Un troba el seu deixeble, només quan no el necessita”

Geopolítica i “geoguerra” (II)

Fa més de cinquanta anys vaig publicar al “Diario de Lérida” un petit article titulat “El veto anacrónico”. A aquestes alçades del segle XXI, encara hem de veure com quatre països, de forma totalment antidemocràtica, poden seguir vetant resolucions de l’ONU. Així és com Rússia bloqueja les resolucions de l’ONU que no li convenen. Aleshores, per què es fan resolucions que se sap seran vetades? I per què el conjunt de països no es rebel·len davant aquests vets anacrònics? Amb quina autoritat moral pot parlar l’ONU de democràcia, quan permet que quatre països puguin exercir aquest vet antidemocràtic?

Per altra banda, veiem com totes les grans guerres succeeixen a Europa, mentre Estats Units i Canadà fan la seva geopolítica des de “la barrera”, amb la garantia que el seu territori no ha estat ni estarà mai envaït. També resulta sorprenent el relatiu silenci d’Anglaterra, li està fent un brexit a la guerra d’Ucraïna?

Volem la pau mundial? Doncs per aconseguir-la es necessita la més gran de les utopies: clausurar tota la indústria armamentística i acabar amb el comerç i tràfic d’armes. El sil·logisme és ben senzill i força cruel: hi ha guerres, perquè la indústria armamentística necessita que hagi guerres, per poder vendre els seus productes. La prova del que dic, és que no ha hagut mai ni tan sols un dia sense guerra al món. Tinguem-ho clar: la pau no es pot comercialitzar, la guerra sí.

Geopolítica i “geoguerra”

Tots els autòcrates tenen vocació de dictador, sempre volen imposar el seu criteri i les seves lleis, són incapaços de seguir el camí democràtic: dialogar-→negociar-→pactar.

Resulta preocupant el suport que la Xina li està fent a Rússia, encara que sigui de forma indirecta. Sembla que la Xina està a l’expectativa, per veure com li surt a Putin la seva aventura bèl·lica. No oblidem que la Xina té la mateixa pretensió amb Taiwan que Rússia amb Ucraïna. Si a Putin li surt bé aquesta aventura bèl·lica (tot sembla que sí), la temptació de la Xina per fer el mateix amb Taiwan serà molt alta. Per altra banda, no oblidem que la majoria de productes de la nostra economia comercial estan fabricats a Xina, un conflicte xinès ens afectaria encara més del que ens afectarà el conflicte rus.

Crec que Europa s’hauria de consolidar més enllà de l’OTAN, de cara a un futur on Rússia, Xina i Estats Units imposen l’ordre mundial amb les seves ordenacions tant energètiques com comercials. Seria bo que Europa finalitzés la seva històrica etapa de nacionalismes territorials, que són herència i conseqüència de la caiguda de l’imperi romà. Tots els europeus hauríem de renunciar al nostre gentilici territorial i començar a dir-nos europeus. Sí, ja sé que, avui per avui, és totalment utòpic, però hem de tenir molt present que amb la guerra d’Ucraïna s’ha ficat en marxa el tren del futur i Europa no es pot permetre el luxe de perdre’l.