Sí o No?

Sembla què ens és més fàcil dir No que dir Sí. És una reminiscència regressiva del subconscient de la nostra infantesa? La societat (totes les societats) sempre cauen dins el parany d’una immaduresa dualista i maniquea: Sí o No, blanc o negre, optimista o pessimista, veritat o mentida... Per exemple, si diem No a la Guerra, no hauríem de dir també Sí a la Pau? Seria bo que la construcció de frases positives s’imposés per damunt de les frases negatives. Hauríem de ser més positius.

Sí o No? Doncs depèn, cal valorar i raonar a qui li diem i per què li diem Sí o per què li diem No.

Blanc o Negre? Doncs la majoria de vegades tant els fets com les coses no són ni blanques ni negres, són grises i la gamma de grisos és molt àmplia.

Optimista o pessimista? Cap de les dos opcions és correcta, la opció correcta és ser realista i cal constatar la realitat tot dient que la meitat de baix del got està plena i que la meitat de dalt del got està buida.

Veritat o mentida? La veritat absoluta no existeix, només podem parlar de veracitat (que és personal i intransferible) i la suma de totes les veracitats conformarien la veritat i així tot, potser caldria matisar-la. En quant a la mentida, cal distingir entre mentida d’acció, mentida per omissió i reserva mental. Les tres són mentida, encara que socialment només té consideració de mentida la mentida d’acció. La mentida per omissió i la reserva mental no solen tenir consideració de mentida. Podem ficar com exemple alguns polítics que són autèntics experts en mentir sense mentir, perquè mai fan mentida d’acció, però el seu discurs està ple de mentides per omissió i de reserves mentals.

Tanquem el cercle i tornem al principi: Sí o No? Depèn de amb qui i depèn com, cadascú decideix, si és que podem o ens deixen decidir.