“Al llarg de la Història de la humanitat, tots els grans personatges han estat bons filòsofs. Per aquesta raó, el meu pensament sempre busca refugi dins la filosofia”

Que jo només tinc una casa

Que jo només tinc una casa i està a la seva boca,
que jo només tinc un barri i és els seus ulls.
Que quan ella no està amb mi
no sóc més que un estranger,
perquè la meva nacionalitat no és un lloc,
és on està el seu cos.

                         Marwan

Transgredir la nit

No tinc daus; així doncs,
hi fico paraules al gobelet.
Sacsejo, deturo i les llenço
sobre el tapet.

                           Em surt
un diàleg ingenu i íntim,
que enllora el meu desig,
mentre s’enfonya la nit.

N’és un assaig de mort,
un sanglot esporuguit
que vol esborrar el dubte,
la corba d’aquesta vigília
quan transgredim la nit.

“Esperar que la vida et tracti bé, perquè ets bona persona, és com esperar que un tigre no t’ataqui, perquè ets vegetarià”  (Bruce Lee)

Dúctil promesa

Dibuixo el meu millor somriure
dins l’àmbit d’una promesa.
Estúpid de mi, accepto el pacte,
quasi mediàtic, amb la consciència;
pacte que pugui garantir-me
el far d’una bona negociació.

Aquest deute no puc saldar-lo
sense enveja d’actor, ensenyorit
amb el meu senzill paper
d’indigent insatisfet, que vol
fer fira, amb desgavell d’almoines,
dins aquest pacte vulnerable,

fictici i amb sorra de miratge
d’una realitat molt exultant,
massa agressiva per a mi.
Així doncs, pam a pam, reculo
i em capgiro per no malmetre
l’esforç del somriure dibuixat.

Solsticis i equinoccis

El sol ens duu la llum
i la llum gesta ombres dins
d’aquest sol mediterrani,
i les ombres ens abracen
per donar consol a cada nit.

Al cap davant, cavalls de vent
porten veu al nou solstici d’estiu,
perquè la nit curta se’n recordi
de la nit llarga, quan el solstici
d’hivern obrirà pas al Nadal.

A l’inrevés, els equinoccis igualen
llum i foscor, agermanen dia i nit:
On l’equinocci de primavera obrirà
porta a la primera vera i l’equinocci
de tardor replegarà l’última vera,
la rerevera, la que és altra primavera.

La nostra vida també té solsticis,
nits llargues i curtes, dies que
es fan eterns i dies massa curts
per gaudir-los, per estimar-los.
La vida, rarament, té equinoccis
on el dia i la nit se’ns equilibren.

El pou

Mires la foscor del pou de l’existència:
t’encisa el vertigen de no poder-ne
endevinar el final -tanta és la fondària.
Temptat pel desig,
deixes caure una moneda al buit
i romans quiet fins escoltar
el batec metàl·lic de l’abisme.
Un cop vas obtenir el que volies:

un fragment d’eternitat.

                    Jordi Solà

Ectoplasma

El polític, si vol actuar,
necessita un bon decorat
per assolir la representació,
que doni impacte a l’estrena.

Ha de ser convincent amb l’engany,
sense enrojolar-se la cara
quan executa la comèdia
i ha de pontificar com a secret,
el que només és una filtració
o una dubtosa confidència.

Imprecís, mediocre i vanitós,
estirarà el coll encorbatat,
mentre endreça el prestatge
del seu programari polític.

Sabeu què?, a fer punyetes,
no m’agrada l’espectacle,
me’n torno a salpebrar
i apamar els meus poemes.
Per cert, un ectoplasma és
el més paregut a un fantasma.

“La veritable mort és desertar”  (Miquel Martí i Pol)

Bugada

Cada poeta
renta de nit de nit
el seu pensament i
en fa moltes cartes
poc precises
que envia a l’amat sense
cap nom.

         Alda Merini

(Quants poemes li he fet a una dona inexistent que, per donar-li nom, li’n dic Musa?)

Im-pertinent

Crido al vent i el meu crit
se’n va amb ell. Decebut,
esmolo el gest, mentre
invoco l’espectre de la nit
a ritme de batec del captard.

Tornaré a retrobar-me amb
l’incerta i insòlita vulgaritat,
que no té cap clemència
amb la societat pertinent,
la que viu un somni perdut.

Dempeus, invoco el passat,
la seva quasi eterna melodia
i en tots els seus termes de:
enyorança, tristesa, nostàlgia
i melangia. Amb elles, faig

una trencadissa gaudiniana
i procuro ficar-hi melodia
dins el deler d’aquest desig:
ni pertinent, ni impertinent,
només li faig retret al futur.

“Prodigiosa és la pedra d’aquest mur, destrossat pel destí”  (La ruïna, segle IX)

Natura poètica

La Natura és bona poetessa,
és capaç de dibuixar versos
al fang d’un toll o dins la molsa
d’una rocallosa pedra ull de serp.

Escriu a les ones de l’aigua
i fica música en el murmuri
de la corrent o pel brancatge
d’uns arbres de coral polifònica.

Nota a nota, crea la partitura,
el pentagrama de cada cel,
de cada crepuscle i posta de sol:
Pinzellades de llum i poesia.

Si llegim el seu poemari,
l’assumim i l’interioritzem,
més tard podrem descriure’l,
obrint el llibre de la Natura.

“A la neutralitat, jo li’n dic harmonia”  (Mercè Herrero)
(Gràcies Mercè, gràcies Tomàs)

Relíquia

(Al meu diccionari Vox)

És legítim evadir-se?
¿Deixar de ser
un compulsiu exegeta
que cada dia cau dins
la temptació poètica?

Si més no, tard o d’hora,
tornes a confegir
el misteri del vers
i, desolat, caus en el tòpic
de paraules teginades
que són saó i floreixen
la bonhomia d’un diccionari:
una relíquia de joventut.

Sobreviure al silenci

Torno a obrir el calaix
de les meves fantasies,
les que deixaren petjada
i les que voldrien deixar-n’hi.

Un oratge de complaença
sembla assenyalar-me rumb.
Si més no, fa pont i fixa ruta
per a l’entropia del pensament.

De sobte, surt l’inoportú silenci
--que sense dir res, ho diu tot--
i m’encalça aquesta escena
dins l’ordre del meu desordre.

Agostat, endego nou projecte
on les fantasies i el silenci,
junts, no torbin la meva ànima
i facin possible un seductor futur.

Si m’aturo...

Si m’aturo,
em quedo sense camí.
Tal vegada puc tenir repòs
o potser somiar un nou camí,
ple de llum i poc transitat.

Si m’aturo,
que sigui a l’ombra d’un arbre,
a ser possible de fruita dolça,
per assedegar l’alè i bufec
que deixa la pols del camí.

Si m’aturo,
que sigui prop d’un riu
d’aigua clara i fresca,
on quedin empresonats
els neguits i frustracions.

Si m’aturo,
vull fer-ho amb tu, somrient
i reprenent aquella conversa
tant de temps ajornada.
Quant falta per aturar-nos?

Dubtar

El temps que esbosso és còmplice,
un espill, lluny de mi i lluny de tot.
L’horitzó, sent un compromís,
no és l’horitzó d’un passat desterrat.

Si miro cap enrere, conflicte,
i veig reflectit un llarg camí.
Si miro cap endavant, confidència,
i, malganós, no sé quin camí agafar.

El filòsof sempre busca el privilegi,
no busca respostes insondables,
mormola i busca una pregunta
que li doni el paravent de la resposta.

Dubtar ja no és dubtar. Dubtar és:
arriscar, especular, sospesar,
valorar l’estímul de la temeritat
i preveure tots els pros i contres.

Qui no dubta, es perd. Qui es perd,
se perd, es desorienta en el límit
remot del que és inconegut i, això,
ens fa transgredir i tornar a dubtar.

Pelegrinatge

Acomiado a la vergonya
a l’andana de la nostàlgia;
no és pas una renúncia,
fa viatge d’anar i tornar.

Sense ella, estic exultant,
onsevulga que passegi
em sento lliure, pel desig,
fugaç i fal·laç, que em duu
la seva temporal absència.

Aleshores, em faig pelegrí
per camins secrets. I sóc
dúctil i un xic faceciós
per ignorar la meva tristesa.

Ella, la vergonya, tornarà
de la mà de la malenconia,
són dos germanes bessones
i mai les he vist defallir.

Ara, decebut i consirós,
empenyoro el meu esperit,
mentre elles m’enterboleixen,
contant-me el seu pelegrinatge
que, si fa o no fa, és el meu.

“Aquestes coses van passar; també això haurà de concloure”  (El lament de Deor)
(Així ho espero, que l'infortuni conclogui)

Sense harmonia

Dins el paisatge de la intimitat
i tinc un afeblit símbol, estès
com una catifa a mig teixir.
És un combat indefugible,
generosa servitud al recel,
que neguiteja el confús rastre
del meu projecte de vida.

A vegades, rauxa. Altres, complaença;
perquè aquesta espiral aflora l’esperit
i tot sovint canvia de solstici a equinocci.
No obstant, covard i altívol, faig un gest
i batego el corc obsessiu de l’esperança,
per redimir i abraonar, amb insolència,
la impúdica constància de la memòria,
encara que no tingui gens d’harmonia.

Agraïment a la Vida

Benvolguda Vida,

Has estat una bona mestra i companya, generosa i plena d’agradables sorpreses. M’has donat força i recursos suficients per afrontar les adversitats. No he tingut gaires entrebancs econòmics i les malalties que m’han sobrevingut, les he pogut afrontar amb prou forces i dignitat. M’has donat una filla intel·ligent i coratjosa, un gendre que n’és el fill que no vaig tenir i tres néts que són immillorables companys de joc. Ara, quan estic en l’últim terç de la meva vida, me n’adono que sóc, sinó un privilegiat, un home molt afortunat: he pogut fer tot allò que volia fer, tant físicament com psíquicament.

Sent com sóc un ésser eminentment asocial (convençut i recalcitrant), he fet una socialització bastant bona i tinc l’àlbum d’amics suficientment ple, com per considerar-me content i satisfet. I el que és més important, encara tinc la sort de poder afegir-hi més amics any rere any. Alguns de vosaltres m’heu batejat en diverses ocasions i no recordo cap sobrenom que m’incomodés; abans el contrari, he vist que a cada sobrenom havia el reconeixement i l’estima de tots els que m’heu batejat.

Durant les successives fases de la meva vida: l’esport ha estat la millor droga, la lectura la millor agència de viatges, la música el millor medicament i l’escriptura el compendi on he pogut desenvolupar la meva personalitat. He tingut una filla, he plantat més d’un arbre, tinc escrits alguns llibres i un d’ells l’he pogut publicar. Sóc un clàssic i és per això que puc prestar-ho tot, menys la dona, la ploma i el cavall. L’amor i l’amistat els resumeixo en tres paraules: sinceritat, fidelitat i complicitat. A més a més, fent referència a l’amor, Luis Eduardo Aute deia: “Hay tantas formas de mirar, que poco valen las palabras”; jo el parafrasejo i dic: “Hi ha tantes formes d’estimar, que poc valen les paraules”.

La meva mare va ensenyar-me: “Es de bien nacidos, el ser agradecidos”. Així doncs, en nom propi i en nom d’ella que em va donar la vida: Gràcies amics, gràcies companys, gràcies veïns i coneguts; gràcies desconeguts que sovint em saludeu amb la vostra mirada de reconeixement o teniu la gentilesa de llegir els meus humils escrits i poemes. Per tot el que he viscut, i amb permís de l’estimada Violeta Parra, signo aquest escrit amb les seves paraules: “Gràcies estimada Vida per haver-me donat tant” i també dic amb optimisme “Gràcies Vida pel que encara m’has de donar”.

Jesús Garcia Boadella
El pensador de la v(V)ida

P. E.: Tu també hi ets al meu àlbum.

Potencialment, corrupte

Hi ha presumpcions d’innocència
que foragiten la intel·ligència,
també hi ha presons preventives
com atac terrorista democràtic.

Sense cap referència ètica,
la llei no deixa de ser una clau
per obrir la presó que el poder,
de qualsevol règim, controla.

“Feta la llei, feta la trampa”
i podem incloure el sofisma:
“Si és legal, també és ètic”
I, així, el corrupte s’acull
a la presumpció d’innocència

i de presumpte passa a potencial,
perdent la dignitat econòmica
que gestiona el poder i la llei.
Sí, la llei empara a qui empara.
L’ètica que la compri qui vulgui.

“Equalizer”

Mastego una conversa davant
el mirall de la meva cambra,
té gust a bri d’herba fresca,
a prat farcit de roselles roges.
Aquest elemental somni és
un projecte quotidià, i fico
accent de solitud, per sortir
d’un possible parany anecdòtic;
malgrat que pugui equivocar-me,
sóc “Equalizer” de mi mateix
en aquesta escata de llibertat.

“La identitat és la memòria”  (Gabriel Matzneff)

Anècdota

Dins la desmesura, sóc auster
i tot sovint deserto del pudor,
per corregir la benvolença
d’estar desposseït de companyia.
Confesso que busco estímuls
per somoure i engolir-me
el fet insòlit de viure la vida.
Tanmateix, ho puc teixir o desfer
i marcir-ho com una anècdota.

Saba filosòfica

L’arbre essencial, l’històric,
estava a l’embruix del Paradís.
Més tard, sorgeix l’eix secret,
sota un arbre de Bodhi.

Tots dos arbres porten venes
de legítima saba filosòfica
i giravolten el pensament
d’aquest indigne malabarista,

que llença ben amunt, al cel,
jocs de paraules. Sense mida,
perquè vol endinsar-se dins
aquesta saba del raonament.

Voldria ennoblir, delimitar
i preservar el verb inicial.
Recollir-lo i convertir-lo
en lligam per a la memòria;

deixar de ser un desconegut,
perquè ja sóc més destre
i poder preservar i establir
l’esforç subtil d’escriptor que
està fart de menjar engrunes.

Fent camí

Els dies ja no són meus,
els he perdut pel camí,
qui vulgui arreplegar-los,
són seus.
                He ficat veu al vent
i l’eco m’ha tornat un crit.
He ficat tinta al paper
i les paraules surten buides.

Ahir no és avui, ni demà
serà avui, però tots tres
els porto damunt meu
i el pes és prou feixuc.
Em queda reflexionar
i tornar a decidir si
m’he equivocat de camí.

“Davant d’un fet, les persones intel·ligents pregunten. Les persones menys intel·ligents, però llestes, opinen. I les persones poc intel·ligents i gens llestes, camuflen la seva ignorància sobre el fet rere d’un menyspreu”

L’Ebre baixa vermell

(A la Memòria Històrica)

Trona, i el cel és ras!
Llampega, i el cel és ras!
Atemorits a la trinxera,
escoltant els canons
i sentint el galop del cor,
fent record als estimats
per si hi ha que dir
l’últim adéu, l’últim sospir.

I l’Ebre baixa vermell,
la sang dels companys
que ahir rèiem i avui plorem.
Trona, i en són renecs.
Llampega, i són llumins,
fent el cigarro del neguit
que, potser, en serà l’últim.