Si m’aturo,
em quedo sense camí.
Tal vegada puc tenir repòs
o potser somiar un nou camí,
ple de llum i poc transitat.
Si m’aturo,
que sigui a l’ombra d’un arbre,
a ser possible de fruita dolça,
per assedegar l’alè i bufec
que deixa la pols del camí.
Si m’aturo,
que sigui prop d’un riu
d’aigua clara i fresca,
on quedin empresonats
els neguits i frustracions.
Si m’aturo,
vull fer-ho amb tu, somrient
i reprenent aquella conversa
tant de temps ajornada.
Quant falta per aturar-nos?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.