Hola i adéu

Quan pel carrer es troben dos persones conegudes, i fan ús del seu reconeixement, l’ordre natural d’aquest reconeixement és: salutació, conversa (o xerrada) i comiat. I tinguem les idees clares: “Hola” és una salutació i “Adéu” és un comiat. Per tant, totes aquelles persones que utilitzen el comiat “Adéu” com a salutació, ens podem plantejar per què ho fan. A mi se m’acudeixen dos raons. La primera és que volen fer-te el reconeixement amb una salutació-comiat, però no volen entaular ni la conversa subsegüent ni el comiat autèntic. La segona, perquè porten massa presa i no tenen temps per atendre’t i per aquesta raó obvien tant la salutació com la conversa. No obstant, crec que, per defecte, seria més adient fer la salutació i reconeixement amb un “Hola”, sense parar-se i continuant el camí, que fer la salutació amb el comiat “Adéu”, perquè aquest adéu es podria mal interpretar, podria portar implícit un reconeixement fet o per obligació o per una qüestionable educació.

Tenia un amic o conegut (no ho recordo bé) que solucionava el tema tot dient: “Hola” i “Adéu”. I d’aquesta manera et deixava ben clar que no tenia temps o no tenia ganes d’entaular la conversa que es desenvolupa entre el “Hola” i l’“Adéu”.

“A la coctelera social hi podem trobar: immaduresa, agressivitat, prepotència; egoisme, narcisisme, egocentrisme i egolatria. Això condueix a l’autòlisi humana i a la mort del planeta”

Temps per escriure

Filera de pomeres,
filera de paraules.

Esperit català,
esperit lleidatà.

Records per oblidar,
records per recordar.

Temps per rebutjar,
temps per estimar.

Temps per vaguejar,
temps per treballar.

Temps per viure,
temps per morir.

I, constantment,
temps per escriure.

No pueden tornar las aguas
que la corriente ha traíu.
Ni tampoco yo tornar
a vivir lo ya vivíu.

Victoria Nicolás

 “Que pa dicir lo que sientes, no fa falta darli güeltas”  (Victoria Nicolás)

“I ara estàs a la meva llista de promeses per oblidar”  (Héroes del Silencio)

“Amistància”

Rememoro antigues roselles
surant pel mar verd; blat,
civada i cel blau d’il·lusió.
“La Terra de Pomes” segueix
obrint porta al meu horitzó
i sempre posa un punt i a part
al record més dolç i punyent.

L’amistat nodreix el temps,
ni és massa llarg, ni massa curt,
però el temps casi mai compta.
La distància tampoc ha de ser
ni massa llarga, ni massa curta.
El que si compta són les emocions
i els sentiments que vam viure.

Enmig

Em queda lluny
el camí de l’oblit
i gens fàcil n’és
la meva tornada.

Potser sóc benigne
(com vent Serè)
amb ulls closos
i un sol ponent.

I el meu sentiment,
suau i perenne,
tothora es troba enmig
l’ametller i l’olivera.

“Quan un polític, enlloc d’esgrimir arguments, ataca el seu adversari amb insults o desqualificacions personals, el millor que pot fer és canviar de professió i anar-se’n a casa”

Metodologia

M’endinso dins el bosc del pensament,
on brollen i floreixen les idees.
Abans, m’he vacunat contra matolls
sofistes i esbarzers de fal·làcies.

Cada idea, com una nova flor,
té identitat pròpia, si ella vol
desfilar per la passarel·la,
metodologia científica o literària.

Però, també, com les flors,
hi ha idees que es marceixen,
sense saber si la seva llavor
cau a terra per tornar a reflorir.

Primaveres d’amor

Hi ha flors que no moren mai,
cada primavera reviuen
a ritme de mirades i somriures.
Flors que broten i lluquen
pel jardí de l’amor. Intangible,
el perfum dels sentiments
accelerarà el batec del cor
i la fragància d’emocions.
Cada primavera aquest amor
s’obrirà a la porta del desig
i, potser, a un futur entrellaçat.

“Per molt que fiquem la memòria a la rentadora, nets o bruts els records perduren”

Vaivé

S’encén l’horitzó,
el batent dels ulls
i de l’esperança.

Cal assolir el cim,
l’esclat i el límit
d’una mirada.

Vaivé de notícies
que s’allargassen
incertes i agosarades.

Combatre la solitud
i empènyer l’esperit
com si fos un lligabosc.

I, de sobte, busco
tota transparència,
per foragitar la por.

Clau de volta

Al llarg de la nostra vida, arriba un moment que ens hem de plantejar si ja ens cal posar la nostra clau de volta i, d’aquesta manera, deixar determinada i donar per enllestida la nostra personalitat.

Cadascú ha de saber quina és la seva clau de volta, com encaixar-la, en quin moment cal posar-la i com quedarà l’estructura de la nostra volta, el nostre arc o la llinda de la porta d’entrada de casa nostra. I tot això dins el context arquitectònic de la nostra personalitat.

Clau de volta, clau d’entrada i clau de vida.

“Al meu país, la pluja no sap ploure, o plou poc i és la sequera, o plou molt i és un desastre”  (Raimon)

Llàgrimes de tardor

Queda temps per obrir
porta al pensament
i fruir la propera emoció,
quan aquesta llavor
neix, creix i ens dóna
botí de sentiments.
Cruïlla per a mirades
i tímids somriures
–plens de silencis–,
entre llargs passadissos
farcits de terrassans.

La tarda se’n va

Assossegat enyor d’una tarda,
quan el sol dalla l’horitzó
per damunt dels camps.

Un buit que omplo de dubtes,
on lentament sorgeix l’absència
i el desordre de la melangia.

Sota l’ombra d’aquella olivera
trobarà refugi la temença,
dins l’entranya de cada secret.

Llunyà, escolto el lladruc d’un gos,
ell també sembla malenconiós.
I aquesta tarda de tardor se’n va.

“En quina muntanya puc trobar un filòsof que no necessiti parlar? Amb aquest filòsof m’agradaria meditar”

Urbanita penitent

Abans de la sortida del sol, em queda un petit oasi. És un temps de silenci, de reflexió i de planificació del nou dia, que l’agenda em determina, si és que vull o, diguem-ho clar, em dóna la gana. Al cap i a la fi, els dies són com les comptes d’un rosari, tots són iguals, malgrat que tots tenen el seu propi lloc i són diferents dins del calendari. Calendari que té una informació, basada en l’estació de l’any, el temps, les fases de la lluna, les festivitats i el santoral. Una informació que no sempre s’acomoda al nostre propi calendari vital, que moltes vegades només valorem en funció de com valorem i mesurem el nostre temps o, millor dit, els nostres temps. I aquí cadascú estructura i prioritza els seus temps; en el meu cas, al capdamunt hi tinc el temps creatiu i el temps per estimar.

Ahir, vaig trobar-me a un dels meus professors de Salut Pública, un dels meus lectors, que abans em llegia i ara diu que no llegís res (feliç d’ell, l’entenc perfectament). Em diu que s’ha jubilat de la feina i també s’ha jubilat de ser urbanita. Ara viu en un entorn rural i, tot content, em parla de les seves gallines. Quina enveja! El meu projecte rural, que vaig començar fent un poema titulat Viure en un poble petit i que he posposat una desena de vegades, mai l’he dut a terme. Per tant, felicito a tots aquells que ho han aconseguit, com és el cas del meu professor; perquè entenc que ells, segurament, són o poden ser una mica més feliços que aquest urbanita penitent que, tot sovint, ha de fugir de la ciutat, buscant entorns rurals, muntanyencs i de platja, valorant en cada un d’aquests entorns, com seria viure en ells. Ah! I en aquests entorns també tinc la sort que siguin temps de creativitat i temps d’estimar.

Poca cosa més

L’horitzó segueix sent
lliure, d’enyor i silenci,
malgrat que la melangia
sigui recer de paraules
i narri una tranquil·la faula
per on sempre podré oblidar
la meva suposada covardia;
quan, desvalgut, miro d’omplir
de llum la revolta de la tristesa,
per no defallir i estimar
amb plenitud i sense desig.
Poca cosa més necessito
per obrir-li missiva
a l’esquerp i sorrut destí.

Veus

La veu del vent
enarbora la batuta
que el cor d’avets
cantarà a l’auditori
de la serralada.

La veu de l’aigua
enarbora la batuta
que el cor de roques
cantarà a l’auditori
de la torrentera.

La veu de l’eco
enarbora la batuta
que el cor de la nit
cantarà a l’auditori
de muntanya i vall.

Més cites meves

“De tant en tant, penso que escric per fugir de tot el que m’envolta i, fins i tot, de mi mateix”

“Si tan ecologista ets, què fas viatjant amb avió? Què fas dins un creuer? Per què totes les teves activitats les fas en espais tancats? Sense natura, no hi ha ecologisme que valgui”

“La meva gota malaia es diu sentit comú”

“Una vegada curades les nostres ferides, ens hem de preparar per afrontar les noves ferides que vindran”

“A vegades, un silenci diu més que moltes paraules”

“Els països rics haurien de ser menys rics, perquè els països pobres no fossin tan pobres”

Llengua geminada

Retrobo el poema “La mentida”,
un compendi ordenat, sinònims
que abasten l’extensa i llarga definició.
Ara, davant la llarga llengua social,
me’n recordo per què el vaig escriure
i sento frustració i resignació davant
d’una societat vulgar i supèrflua,
on els ciutadans porten màscara,
sense cap forat a la boca, no es donés
el cas que per aquest forat sortís
la seva llarga llengua geminada.

Poema cabal-ístic

Aquest vers té, però no té.
Dóna, però no dóna:
que el camí de la saviesa
no és pas el camí del saber,
és camí de coneixement.
El primer que s’ha de fer
és conèixer-se un mateix;
perquè el que està a dins,
també està a fora;
com el que està a fora,
també està a dins.

(Fixeu-vos-hi que saber va amb “b” i saviesa va amb “v”)

“Tot està escrit. Només el temps recerca paraules que altres ja van utilitzar i nosaltres, plagistes, les volem fer nostres”

Imperceptible

La voluntat es gronxa
com un ocell a la branca
i els meandres del silenci
li obren riu incert a l’atzar.

Com, imperceptible, persistir
i reconèixer el poruc neguit?
La presència de l’albada
posa una dubtosa esperança.

I ja al captard, subtil vespre,
destriarem els nostres somnis,
d’una realitat que no ens agrada
i que ens té massa subjugats.

Adàgio de vida

Encara puc adaptar-me
a la simfonia de vida,
trenar tots els records
i jugar al joc de viure.

I fer-ho amb prou goig,
sense insòlits aldarulls,
com si fos un suau adàgio
que porta l’embruix de la nit.

“Què penetrants són els capvespres de tardor! Ai! Penetrants fins al dolor!”  (Charles Baudelaire)

El carrer de les ombres

Al vocabulari de la nit
sempre li falta llum
i promeses per complir.

I al llibre de la vida
anem ficant capítols,
alguns curts, altres llargs.

Fins i tot, fem resums,
que són improvisats
i se surten del guió.

Ens caldria elegir
quina interpretació
i quin “idioma” assolim.

I dit això, ens queda
el carrer de les ombres,
on solen col·lisionar
discordança i engany.

El missatge dels arbres

Avui m’han parlat els arbres
amb el seu murmuri de fulles
i el seu rum-rum de branques;
ho fan amb l’etern llenguatge
del vent fred i polit del nord.

Avui, prop la platja d’aigua dolça
d’un llac arrissat i cerclat de joncs,
veig com s’estan marcint les roselles,
tot dient-nos que la calor de l’estiu
està venint ferma, com quasi sempre.

Avui, ens xiuxiuegen aquests arbres
per dir-nos i avisar-nos que els boscos,
tots els boscos, s’estan tornant jardins.