Sofisma i paralogisme

L’escola sofista va néixer a l’antiga Grècia i ha perdurat fins els nostres dies. De fet, el propi Sòcrates era sofista, fins que va renegar d’aquesta escola i va engendrar el pensament filosòfic occidental. I dic occidental, perquè també hem de tenir en consideració la filosofia oriental, amb Sidharta i Confuci al capdavant.

Per a Aristòtil (deixeble de Sòcrates i pare dels sil·logismes) un sofisma és un fals sil·logisme que té l’aparença de ser verdader. No obstant això, avui en dia podem fer distinció entre un paralogisme (tot raonament fals presentat com a autèntic) del propi sofisma que és la falsedat intencionada. Donat el cas, aquesta falsedat intencionada es pot convertir en prevaricació.

Si agafem la lupa racional del sentit comú, ens adonem que molts arguments deixen de ser-ho i es converteixen en paralogismes o, com no, en autèntics sofismes. Però, malauradament, la morbositat d’una societat immadura valora més la forma, d’un suposat argument o discurs, que la veracitat que té el fons i el seu contingut. D’aquesta manera, dia a dia, veiem a polítics que són autèntics devots del paralogisme i del sofisma, però com tenen el recolzament d’uns seguidors que estan enfangats fins al coll de morbositat, es creuen que són els reis de l’argument i el raonament. La majoria d’autors, a aquesta actitud política l’anomenen populisme, però crec que seria molt millor parlar de paralogisme i de sofisma, segons s’escaigui.

“A l’hora de la veritat, només hi ha dos classes de científics, els que tenen intel·ligència tècnica i els que tenen intel·ligència filosòfica”  (Dedicat a Víctor Guallar Tàsies)

Algunes utopies i el COVID

Etimològicament, la paraula utopia prové del grec (ou, no i topos, lloc). Per tant, el seu significat inicial era “no lloc” o “fora de lloc”. Avui en dia, la significació és molt més amplia i inclou: “un ideal difícil o impossible d’aconseguir”.

Això és el que ens està passant amb les vacunes per al COVID; ja que, sembla una utopia poder aconseguir una vacuna amb una eficàcia del 100 % i encara resulta més utòpic aconseguir la vacuna universal contra tots els virus o, al menys, contra tots els coronavirus.

Com a professional jubilat del sector de les Ciències de la Salut, sóc un ferm defensor de la majoria de científics. I com a membre de la societat civil (i políticament incorrecte) sóc un ferm detractor de la majoria de polítics, tots aquells que opinen sense tenir cap mena de coneixement científic i, fins i tot, alguns són capaços d’enrocar-se rere arguments que, diuen, han exposat científics. Això sí, mai esmenten el nom del científic de l’argument o estudi que exposen, senyal inequívoc del desconeixement que tenen de com funciona el món científic. Bé, aquesta és una altra utopia, pensar que algun dia aconseguirem que tots aquests polítics siguin coherents i deixin d’intentar manipular l’opinió pública, esgrimint arguments tendenciosos que solen ser autèntics sofismes i que ho fan per tal de recavar alguns vots de gent ressentida o mal informada.

També seria d’agrair que els científics tinguessin la valentia de denunciar, amb noms i cognoms, i ficar en evidència a tots aquests polítics sofistes que acaparen resultats estrictament científics i els polititzen en benefici propi. Però, em sembla que aquesta és una altra utopia, perquè tot sovint és serva de les dotacions i donacions econòmiques a la investigació.

Escletxa

El mar de la boira
no té cap port segur,
només té cel·les
de clarobscurs,
per on serpenteja
el pensament
d’aquest hivern
de pandèmia i ressaca.

Tanco les parpelles
per acaronar
el vellut dels versos
i posar límit
i ser trànsfuga
d’una realitat
que no és la meva.
Una escletxa de felicitat.

Per a regal

Embolica’m
amb la cadència de la teva veu,
embolica’m
amb la seducció del teu somriure
i embolica’m
amb la fragància de l’enyor.

Embolica’m.

“Si fuges del teu passat, et passaràs la vida fugint”

BON NADAL

Un estel per l’horitzó
assenyala camí a Betlem
i el glaç de la nit
no escantella la il·lusió
ni el regal de Nadal.

Altre joglar

Porto la tonsura dels Boadella
i la grollera intel·lectualitat
dels políticament incorrectes.

Porto urpes amb guants de pell
i la follia de la sinceritat, junt
a la rauxa i planura utòpiques.

Avui, més foll que mai, obro
finestra al triomf, per endevinar
quin ídol sóc i on tinc el ceptre
del reialme de la meva raó.

“Una ment independent no es basa en el que penses, sinó com penses”  (Christopher Hitchens)

Porpra de crepuscle

Aquesta fosca és massa fosca.
El bran abillat del record
eixarreeix la pols de memòria,
malmena el repòs d’anys,
quan la gibrella del subconscient
bressa i blanda el sotsobre
d’un succés fosc, hermètic.
Signo l’esbós del perdó
en el sòl de la meva ànsia
i amb el tany d’un “per això”

Ara, esmerço l’embolcall
de l’esdevenir amb fi pinzell
d’ironia -i amb el seu trop-
i amb la terrosa dèria que n’és
frontissa de diccionari.

Fàstic

Verborrea neuròtica sense
cap mena de fonament argumental,
buscant la confrontació,
generant un enemic inexistent,
per aconseguir un grapat de vots.
Fins quan?
¿Fins quan hem d’aguantar
a polítics que menteixen,
prevariquen i difamen?
¿Quina democràcia és aquesta
que permet la impunitat
i el greuge comparatiu?
Sense educació no hi ha
democràcia que valgui.
Quin fàstic!

“Desitjar és la forma espiritual de resar”

Viscut?

La veu de la muntanya
busca refugi dins el llac.
La neu reflecteix raigs
d’un mandrós sol d’hivern.
Arbres de fulles fosques
pentinen l’aigua del llac.
Un esquirol, prim i poruc,
s’endinsa dins el bosc.
Fulles caigudes entapissen
el terra, la molsa i el camí.
Pel voral, roques ull de serp
vesteixen vestits de líquens.
Grocs, daurats, verds, bruns,
blaus, vermellosos i blancs.
La paleta de colors esgrimits
per l’activa pintora Natura.
Tot aquest entorn l’he viscut
o, tal vegada, l’he imaginat.

Molsa d’escorça

Per l’entrellat de la meva meditació,
esmolo la trèmula singladura
d’un timoner d’estramps;
quan s’encrespa el maldestre
mar de l’enyorança. El temps,
maltempsat, esbatana el desig
d’aquest pregoner d’epítoms
i l’esclat hiperònim i deleitós,
on bull el meu instint més foll.
La tenebra de l’atzar,
nuvolada d’estiu, escantella
amb pedrís d’equívocs
la molsa de la meva escorça.

Sóc, doncs, arbre de bones arrels.

“Tard o d’hora, el prepotent ha de pagar peatge”

Esbarzer metafísic

L’efímer relativisme del verb,
n’és insomne al·legoria
de la frèvola verborrea
del missatger d’alteritats.
Pels esglaons del raonament,
la rella d’àngel encunya
la simbiosi, procaç, del mite
i l’estoïcisme. Punyent genocidi
que ens retorna a l’erm,
quasi metafísic, del Gilgamesh.

Saurí tardorenc

Com saurí d’enginy,
cerco estirp d’alteritat
per tal de no malbaratar
el segell tardorenc
de la meva existència;
apaivago l’esperit,
penombra crepuscular
en tombant del camí.

A l’inrevés, em queda
l’alternança, simbòlica,
que el declivi tardoral
es reflectirà en l’emblema
d’un novell sol naixent.

“No hi ha cap altre port que el de la infància”  (Ramon Rius)

On és el Silenci?

S’ha perdut el Silenci, no es troba,
és un ombra emmascarada dins
la foscor de la nit. Està encofurnat
a la rereguarda de la verborrea neuròtica
i de la seva estrident parla histèrica.

El Silenci fa feredat, la seva solitud
no és assumida per la immaduresa
d’una societat que tan sols xerrola,
enlloc d’escoltar i discórrer.

S’ha perdut el Silenci dins l’arbreda
de la sempiterna estultícia humana.

                                        A. C. S.

Exorcisme

A les portes de l’hivern,
he descobert el paisatge
d’un horitzó orfe i mancat
de tota prudent referència.
Mentre tenallo records
tan freds com la solitud.

He deixat de ser escèptic.
He deixat de desconfiar.
Però mai podré deixar
d’exorcitzar el destí,
tal vegada surti l’encanteri
i pugui tornar a ser feliç.

“Tothom necessita reconeixement, afectivitat i amor”

Fragilitat

La pluja, impenitent,
arrossega fulles de tardor,
dins una tarda existencial
on una cançó n’és referent
d’una música, balada
de la nostra fragilitat.

Condescendència

Desfermo la imaginació
amb el recurs del temps
i el pretext d’escriure
un altre poema, que sigui
el retorn a un joc d’infant
d’un passat condescendent.

“La vida no consisteix en trobar-se un mateix, sinó en crear-se un mateix”  (George Bernard Shaw)

Boira a les pomes

Entre el sembrat i la vinya,
l’avi desfés el sorral de l’era,
en contra l’opinió de tothom.
Amb endurança i  perseverança,
fruit d’anys d’expertesa, l’erm,
a poc a poc, salpar del moll
de la incomprensió cap al port
de la il·lusió. Jo, enjogassat
pel seu repte, voleijava
al seu entorn, fent-li costat.

Entenia que el brescam està
més arrelat al pensament
que al secà de la terra.
Avui, quan veig la boira acaronar
les endormiscades pomes,
me’n recordo del mestrívol avi
i el presagi que, al captard
de la vida, n’és robí de llum
i saó pels que vénen darrere.

D’origen metafísic

Aquest rosec d’ànima
que em fa tremolar,
dins el fugisser llorer
d’un temps juganer,
per on sempre gateja
-encoratjat i emboirat-
el record adolescent.

Aquesta fornal, solera
d’esperit, amb rajoles
de pesantor, gràvida
fins el moll de l’os,
i besllum metafísica
dins la balma platònica
del propi jo.

                     I, alhora,
mester del meu àngel,
on hi tinc l’encenall
de tots els meus dubtes
i on sempre s’estavella
l’hàlit de remembrança.

“La voluntat popular no ha de ser qüestionada”  (Lluís Llach)

Fada Picolina

Conec una petita fada
que s’anomena Picolina.
El seu somriure acarona
tots els arbres del bosc
i la llum del seu mirar
pinta el firmament de blau.

Quan arriba la Primavera,
dissemina flors de colors
i arribada la Tardor, recull
fulles de tots els matisos.
Em sento molt afortunat,
gaudint la seva amistat.

Monjo de Natura

Per l’espill-cel de Tardor
sura, amb tarda asserenada,
la sang blanca de núvols:
la sensibilitat de Ponent.

Planejant l’alta muntanya,
hi podem trobar l’èxtasi,
el llarg catàleg de plantes
i arbres de bosc i ribera.

Cada camí, cada rierol,
conformen un laberint,
el claustre de Natura
que ens duu a ser monjos.

“L’esperit està entelat per la humitat i calor dels sentiments”

Macedonia de poemas (V)

Silencio y ternura

El silencio se mece
entre nubes de ceniza.
El silencio se perfuma
con la bruma y la brisa.
El silencio me devuelve
a mi eterna ternura.