Sofisma i paralogisme

L’escola sofista va néixer a l’antiga Grècia i ha perdurat fins els nostres dies. De fet, el propi Sòcrates era sofista, fins que va renegar d’aquesta escola i va engendrar el pensament filosòfic occidental. I dic occidental, perquè també hem de tenir en consideració la filosofia oriental, amb Sidharta i Confuci al capdavant.

Per a Aristòtil (deixeble de Sòcrates i pare dels sil·logismes) un sofisma és un fals sil·logisme que té l’aparença de ser verdader. No obstant això, avui en dia podem fer distinció entre un paralogisme (tot raonament fals presentat com a autèntic) del propi sofisma que és la falsedat intencionada. Donat el cas, aquesta falsedat intencionada es pot convertir en prevaricació.

Si agafem la lupa racional del sentit comú, ens adonem que molts arguments deixen de ser-ho i es converteixen en paralogismes o, com no, en autèntics sofismes. Però, malauradament, la morbositat d’una societat immadura valora més la forma, d’un suposat argument o discurs, que la veracitat que té el fons i el seu contingut. D’aquesta manera, dia a dia, veiem a polítics que són autèntics devots del paralogisme i del sofisma, però com tenen el recolzament d’uns seguidors que estan enfangats fins al coll de morbositat, es creuen que són els reis de l’argument i el raonament. La majoria d’autors, a aquesta actitud política l’anomenen populisme, però crec que seria molt millor parlar de paralogisme i de sofisma, segons s’escaigui.