“No s'han de defensar les persones, s'ha de defensar la veritat”

Pors

Les meves pors
les tinc arrenglerades
a les lleixes del saló,
sempre al meu abast
i a punt per llegir-les.

Sweet Caroline

Vaig recuperant els LP’s;
gira el plat i gira el passat
amb mirada enterbolida.
De la mà de Violeta Parra,
torno al carrer dels disset.

Més tard, torn pels cassettes,
i de la mà de Neil Diamond,
m’endinso en velles cançons
ensucrades: Sweet Caroline,
Sugar... Sí, recupero arrels,

els anells d’aquest arbre són
prou grans i ferms, sostenint
el brancam de tota una vida,
on acullo els meus ocells: amor,
poesia, música i fotografia.

Al cap i a la fi, Amor i Poesia.

Fang

Trepitjo terra humida
(la teva Carles Sabater)
L’empremta de la petjada
queda com pas de vida,
compàs musical melodiós.
Boig, o mig foll, fent camí,
on el cor també és de fang
que l’amor no em trepitja.
Quina empremta em queda?

Eco del passat

No puc tenir cap més desig,
que ser la veu del passat.
Aquella que tothora buscava
en l’eco de cada muntanya.

Fil al pensament

En el meu cervell
tinc un fil d’Ariadna.
Sovint el busco
a les palpentes,
per sortir del laberint
filosòfic del pensament
i retrobar, a la sortida,
l’origen on neix l’amor.

Rellotge de sol

Sóc rellotge
els dies de sol
i vareta rodejada
per dotze xifres
els dies núvols.

Estic obert
als quatre vents,
a la pluja,
al sol ardent
i a la lluna.

No trobo temps
per mesurar
ni els minuts
ni els segons,
només les hores.

Sóc rellotge
que senyala
anhels, somnis
i tot un seguit
de dies per viure.

Gira-llunes

Un terreny de gira-sols,
amb branques encreuades,
s’obra per damunt el mar i
el sorral que emmotlla la platja.

Arran d’aigua, contemplo
les tímides bombolles com
giravolten curoses i porugues,
són tènues vibracions de nit,

són... les meves gira-llunes.

On ets?

Tu!, on ets?
On ets quan tinc fred;
quan les llàgrimes
brollen soles, perquè
no brollen les paraules.

Tu!, on ets?
Quan la nit és més fosca
o quan la beneïda pluja
em convida a compartir
paraigües i somriures.

Tu!, on ets?
Quan surto de casa
per buscar-te, per trobar-te.
Com és el teu rostre?
Per quin carrer camines?

Tu!, on ets?
Dóna’t a conèixer!,
parla’m!, somriu-me!
No tinguis reguard de fer-ho,
tranquil·la, jo sóc més poruc.

Camí de les fonts

L’aigua rodola
entre records,
on sempre et trobo.
La teva veu juga
al vent de Ponent.

Una a una veig
com les fonts
voregen la vereda.
Surto pel trencall
i surto dels records.

Mítica recerca

Amb una subtil mirada,
poso màxima distància
a l’assaig de nostàlgia.
Ja que no puc sadollar
l’absència, em capfico
fins a la feble obsessió.
Ridícul esforç, escull
de nàufrag i bagatge
per a una vàcua intuïció
que, a les palpentes,
fa naufragi de l’encís.
Al capdavall, aquesta
aparença té vexació
de gratitud. La joia,
mutada, de la dialèctica.

“Tots els tractats mèdics diuen que les drogues d’inici sempre són tabac i alcohol. Jo no estic d’acord, la droga d’inici sempre és la cafeïna i es fa en forma de cafè o de beguda de cola”

Segueixo dubtant

Com és que tothom ho sap tot i sap de tot?

Els que només sabem observar i tenir el suficient sentit comú per trobar les preguntes correctes i adients, sense capficar-nos en les respostes, ens passem la vida dubtant i sospesant els pros i contres de les coses, les que determinen un equilibri dins la balança del pensament. Tot sovint, veiem aquesta societat que es mou en el mar irreflexiu de la immaduresa, que només sap absoldre la culpa, fugint de la responsabilitat d’admetre-la. Una culpa que sempre és d’altres persones, de les circumstàncies o és fruit de la mala sort.

I aquesta societat segueix fugint quan (mitjançant l’evasió) es refugia amb: tabac, alcohol, drogues; medicació, menjar i sexe. Com a guarnició hi podem ficar la música i, fins i tot, l’esport. Bé, l’esport que altres fan i que la majoria només se’l mira, alabant els nous gladiadors del circ esportiu i mediàtic.

No, ja no es busca la responsabilitat de la causa, dels comportaments, es busca disculpar les conseqüències d’aquest comportament. D’aquesta manera, sempre anem rere dels “a posterioris” i mai fem una saludable prevenció amb els “a prioris” En definitiva, torno a dubtar d’aquesta societat decadent, aferrada a la tecnologia i al plaer, preocupada per la crisi econòmica i, no obstant, gens preocupada per una crisi de valors ètics i morals molt pitjor, que ens porta a ser el país a la cua d’Europa o, si voleu, ser el primer país d’Europa en quasi tots els rànquings negatius que (i tanco el cercle, tornant al principi) tenen com a comú denominador el tren de la immaduresa, tren que arrossega els vagons de la incultura, la prepotència i de la mala educació.

No, no sóc pessimista, sóc realista. Les que si són pessimistes són totes les estadístiques europees on sortim.

Desgavell d’estramps

Faig conreu d’idees
per venerar un foli
blanc. La ploma grimpa
tot sacsejant l’enginy.
El xipolleig d’un rodolí
(aigua d’Auca) recorda
l’inici poètic del temps.
Tant del saió com
del guaret surten
uns quants expletius
i, potser, una retronxa
innecessària i assonant.
Finalment, entrelluca
una tornada pleonàstica
amb un xip-xap feixuc.
Tot plegat, un balder
esborrany que congrio
per temperar l’esperit.

“El fracàs és una gran oportunitat per començar de nou amb més intel·ligència”  (Henry Ford)

La saviesa del poeta

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.

Màrius Torres

Selva d'Ansils

L'estret camí serpeja
pel frondós bosc.
Una dotzena de rierols
el pentinen muntanya avall.
El sol festeja les fulles
i les vaques remugen,
perquè algú ha trencat
el silenci de la seva pau.
Veig, escolto, sento i entenc,
formo part de la natura,
només sóc urbanita per...
un fet circunstancial.
(Benasc, 12+1 de juny de 2017)

Cançó d’Amor i Natura

Cada vegada que respiro verd,
entre columnes de bosc,
somio que la mare natura
ens durà a un món millor.

El vent remou les fulles.
La pluja és a punt de venir.
Esperaré que surti el sol
i em porti l’Arc de Sant Martí.

I els núvols pel mar del cel
suren música de Ponent,
on hi tinc les meves arrels,
que sempre viatgen amb mi.

El vent remou les fulles.
La pluja és a punt de venir.
Esperaré que surti el sol
i em porti l’Arc de Sant Martí.

Torno a reviure i riure,
fent del somni un nou Amor,
que encara em borbolla la sang
per fer aquest poema-cançó.

El vent remou les fulles.
La pluja és a punt de venir.
Esperaré que surti el sol
i em porti l’Arc de Sant Martí.

“Vaig buscar un altre món lluny del sol a les estrelles”  (Los Pekenikes)

Argollada per les ones

El sol esquinça l’horitzó,
diluint els seus raigs,
on esmorza el mar.
Tèbia platja d’evocació,
tebi amor d’un estiu;
atalaia d’il·lusions,
nous amics i somriures.
Perduda la seva mirada,
a les ones queda atrapada.

“Estar captiu no és la qüestió, la qüestió és no rendir-se”  (Nazim Hikmet)

“L’amenaça és l’arma de l’amenaçat”  (Leonardo Da Vinci)

Temps de temença

Encalçat pels seixanta,
m’embolcallo, espaordit,
en el panteix del dubte.
Pòsit que enlluerna
el cafè de la vetlla,
quan faig un tastet
a la vel·leïtosa fidelitat.

Lleugera i dissortada
sinceritat que xucla
el perill on sempre
s’acull la complicitat.
Mentre, a cua d’ull,
remugo i folgo temps,
per esfumar, de nou,
les meves temences.

“Els millors somriures són els que ningú entén”
(Pintada feta en un pas de vianants de Cap Pont”

A fer punyetes

M’he cansat d’escoltar l’erudició de la pedanteria, la suficiència d’una petulància que no és res més que l’envaniment dels creguts de torn, quan plantegen tesis que només són hipòtesis ingènues, puerils, pseudo-intel·lectuals o pseudo-científiques. I ho fan amb falsa modèstia i falsa humilitat, per encobrir el seu conscient acadèmic prou desvalgut i anodí, sense adonar-se’n que els hi traís el seu subconscient immadur, mediocre i sense el més elemental sentit comú.

A fer punyetes sofistes! Me’n vaig amb el Sòcrates, Shidharta i Confuci que no tenien cap títol universitari ni cap càtedra ni cap màster, però que són els únics que van assolir l’autèntic coneixement.

Prima-fera

Aquest juny maigeja.
Fins i tot, encara,
porta pluja d’abril:
aigües mil que emplenen
embassaments i carreteres
a vessar-vessar.

L’economia també maigeja
i l’índex, a contra gràfica,
li fa la competència
al preu de l’or negre.

S’especula amb economia,
s’especula amb política.
Cal concebre que
les vacances de juliol
ens temperin l’ànim.

Travallengua

Si creus que creure,
en aquesta creença,
és com donar el teu amor
i estimar al ser estimat;
ja pots distingir el distint
d’aquesta distinció.

Si pots creure que
el teu credo és el meu
i que ell ens porta
de l’amistat a l’amor,
i de l’amor a l’amistat;
ja tens desxifrat l’enigma
del enigmàtic amor.

Si creus, en aquesta creença,
i estimes l’amistat, com
amic que ets de l’amor,
veuràs que el credo és més
que un credo i desxifraràs
l’enigma d’aquest amor.

Si creus que aquestes roses
no sols són roses i que són
roges per la passió. Llavors,
dóna’ls-hi també els colors
blanc, rosa, groc, fúcsia i blau.

     Si creus, creu.
     Si estimes, estima.
     I, creient, et creuran.
     I, estimant, t’estimaran.

Callar (autor desconegut)

Callar les qualitats pròpies és...                Humilitat.

Callar les bones obres del proïsme és...    Enveja.

Callar per no ferir la susceptibilitat és...   Delicadesa.

Callar els defectes propis és...                  Prudència.

Callar els defectes aliens és...                   Caritat.

Callar les paraules inútils és...                  Saviesa.

Callar per escoltar és...                             Educació.

Callar a temps és...                                   Discerniment.

Callar junt al que pateix és...                   Solidaritat.

Callar quan s’ha de parlar és...                Covardia.

Callar davant el fort és...                         Subjugació.

Callar davant el dèbil és...                       Magnanimitat.

Callar davant la injustícia és...                Complicitat.

Callar quan t’humilien és...                     Caminar en la veritat.

Callar en els moments de dolor és...        Virtut.

Callar davant la injúria és...                     Fortalesa.

I callar per estimar millor és...                 Santedat.

“La mentida mai és innocent”  (Albert Camús)

“Ens ho estan fotent tot per la cara. I és la gent que es rebel·la la que et sembla rara?”
(Pintada a l’avinguda Pearson)