Com és que tothom ho sap tot i sap de tot?
Els que només sabem observar i tenir el suficient sentit comú per trobar les preguntes correctes i adients, sense capficar-nos en les respostes, ens passem la vida dubtant i sospesant els pros i contres de les coses, les que determinen un equilibri dins la balança del pensament. Tot sovint, veiem aquesta societat que es mou en el mar irreflexiu de la immaduresa, que només sap absoldre la culpa, fugint de la responsabilitat d’admetre-la. Una culpa que sempre és d’altres persones, de les circumstàncies o és fruit de la mala sort.
I aquesta societat segueix fugint quan (mitjançant l’evasió) es refugia amb: tabac, alcohol, drogues; medicació, menjar i sexe. Com a guarnició hi podem ficar la música i, fins i tot, l’esport. Bé, l’esport que altres fan i que la majoria només se’l mira, alabant els nous gladiadors del circ esportiu i mediàtic.
No, ja no es busca la responsabilitat de la causa, dels comportaments, es busca disculpar les conseqüències d’aquest comportament. D’aquesta manera, sempre anem rere dels “a posterioris” i mai fem una saludable prevenció amb els “a prioris” En definitiva, torno a dubtar d’aquesta societat decadent, aferrada a la tecnologia i al plaer, preocupada per la crisi econòmica i, no obstant, gens preocupada per una crisi de valors ètics i morals molt pitjor, que ens porta a ser el país a la cua d’Europa o, si voleu, ser el primer país d’Europa en quasi tots els rànquings negatius que (i tanco el cercle, tornant al principi) tenen com a comú denominador el tren de la immaduresa, tren que arrossega els vagons de la incultura, la prepotència i de la mala educació.
No, no sóc pessimista, sóc realista. Les que si són pessimistes són totes les estadístiques europees on sortim.
Els que només sabem observar i tenir el suficient sentit comú per trobar les preguntes correctes i adients, sense capficar-nos en les respostes, ens passem la vida dubtant i sospesant els pros i contres de les coses, les que determinen un equilibri dins la balança del pensament. Tot sovint, veiem aquesta societat que es mou en el mar irreflexiu de la immaduresa, que només sap absoldre la culpa, fugint de la responsabilitat d’admetre-la. Una culpa que sempre és d’altres persones, de les circumstàncies o és fruit de la mala sort.
I aquesta societat segueix fugint quan (mitjançant l’evasió) es refugia amb: tabac, alcohol, drogues; medicació, menjar i sexe. Com a guarnició hi podem ficar la música i, fins i tot, l’esport. Bé, l’esport que altres fan i que la majoria només se’l mira, alabant els nous gladiadors del circ esportiu i mediàtic.
No, ja no es busca la responsabilitat de la causa, dels comportaments, es busca disculpar les conseqüències d’aquest comportament. D’aquesta manera, sempre anem rere dels “a posterioris” i mai fem una saludable prevenció amb els “a prioris” En definitiva, torno a dubtar d’aquesta societat decadent, aferrada a la tecnologia i al plaer, preocupada per la crisi econòmica i, no obstant, gens preocupada per una crisi de valors ètics i morals molt pitjor, que ens porta a ser el país a la cua d’Europa o, si voleu, ser el primer país d’Europa en quasi tots els rànquings negatius que (i tanco el cercle, tornant al principi) tenen com a comú denominador el tren de la immaduresa, tren que arrossega els vagons de la incultura, la prepotència i de la mala educació.
No, no sóc pessimista, sóc realista. Les que si són pessimistes són totes les estadístiques europees on sortim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.