Encalçat pels seixanta,
m’embolcallo, espaordit,
en el panteix del dubte.
Pòsit que enlluerna
el cafè de la vetlla,
quan faig un tastet
a la vel·leïtosa fidelitat.
Lleugera i dissortada
sinceritat que xucla
el perill on sempre
s’acull la complicitat.
Mentre, a cua d’ull,
remugo i folgo temps,
per esfumar, de nou,
les meves temences.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.