divendres, 31 de juliol del 2020

La nova aristocràcia

“S’entén per aristocràcia a la forma de govern on el poder resideix en un grup social minoritari, que té una sèrie de privilegis per raó del seu llinatge, poder econòmic o per les seves circumstàncies personals”

¿Podem aplicar aquesta definició a la classe política?

Són tants els privilegis que tenen els polítics, que generen una autèntica i aferrissada discriminació amb la resta de ciutadans, establint dos barems socials, un per a ells i un altre per als ciutadans. És per això que no podem per menys de preguntar-nos: ¿Quina classe de democràcia tenim que permet aquesta discriminació? Per altra banda, i davant els nefasts fets econòmics que ha provocat la pandèmia, ¿hem de pensar que la democràcia va lligada al capitalisme i si trontolla aquest, trontolla la democràcia? A més a més, la democràcia necessita un sistema econòmic que la sustenti, ¿si ha fracassat el socialisme i està fracassant el capitalisme, quin refugi li queda a la democràcia?

Però, tornem a l’essència d’aquest escrit: Fa temps que penso que no tenim una autèntica democràcia, tenim un règim democràtic i (com tots els règims) aquest règim democràtic estableix una minoria elitista que ostenta el poder amb el seu seguici de privilegis. De tal manera, que la classe política “de facto” s’ha convertit en la nova aristocràcia. Com també segueixo pensant que la gosadia és fruit de la impunitat i la llei (feta pels mateixos polítics) deixa massa “marge de llibertat legal” a molts polítics, amb immunitats parlamentàries i altres blindatges, que fan que un polític pugui tenir la suficient gosadia com per arriscar-se; ja que, té aquesta immunitat, fruit dels seus privilegis, privilegis que ells mateixos s’atorguen. Només dos “petits” exemples, tan sols el 33 % dels parlamentaris tenen dedicació exclusiva i l’assignació pròpia del seu sou, dietes incloses. Amb la crisi i atur que patim, és això just?

Mentre no tornem a l’essència filosòfica de la democràcia, seguirem “menjant gat per llebre” És a dir, enlloc de tenir una autèntica democràcia suportarem règims democràtics, més o menys corruptes, on sempre imperarà el bé particular (el seu propi i el bé del partit), abans que el bé públic. No oblidem que un polític no es deu al ciutadà (llistes tancades), es deu al seu partit, que és el qui l’anomena i dóna suport.

No, no podem seguir amb aquesta política clarament paternalista (intencionada i manipuladora), totalment emocional i, fins i tot, visceral. Els ciutadans tenim força clar que no volem ser votants, volem ser electors; tant quan fem l’elecció de candidats, com quan volem una alternança en el poder. Això implica llistes obertes i desbloquejades, eliminar les arcaiques i nefastes disciplines de partit i obrir eleccions primàries per a tots els candidats i líders polítics. En aquest sentit, només és admissible la màxima llatina del “primus inter pares” i acabar amb les designacions internes, totalment endogàmiques i presidencialistes.

Exposat tot això, i davant l’actual i crítica situació que suportem, ¿per què els polítics s’escandalitzen quan hi ha una alta abstenció? ¿No se n’adonen que és l’única sortida pensada i racional que ens deixen als ciutadans?

dijous, 30 de juliol del 2020

dimecres, 29 de juliol del 2020

Primaveres d’amor

Hi ha flors que no moren mai,
cada primavera reviuen
a ritme de mirades i somriures.
Flors que broten i lluquen
pel jardí de l’amor. Intangible,
el perfum dels sentiments
accelerarà el batec del cor
i la fragància d’emocions.
Cada primavera aquest amor
s’obrirà a la porta del desig
i, potser, a un futur entrellaçat.

dimarts, 28 de juliol del 2020

A miques

Tinc el cos a miques,
no puc queixar-me,
no necessito rellotge;
en tot moment, alguna
xacra em dóna l’hora,
L’ànim el tinc igual,
em goteja, prostàtic,
damunt la pedra fosca
d’un temps perdut.

dilluns, 27 de juliol del 2020

“La pobresa no ve per la disminució de la riquesa, sinó per la multiplicació del desig”  (Plató)

diumenge, 26 de juliol del 2020

Remembrança

A l’espill del cor s’hi
deflecteix un perfum,
el crit deslluït, indecís
i desigual, com secret
que burxa, inútil neguit,
dins l’ofici de combat:
l’evasió i plany del “jo”

dissabte, 25 de juliol del 2020

“Qui sap de dolor, tot ho sap”  (Dante Alighieri)
(Totalment d’acord, i parlo per experiència)

divendres, 24 de juliol del 2020

Poca cosa més

L’horitzó segueix sent
lliure, d’enyor i silenci,
malgrat que la melangia
sigui recer de paraules
i narri una tranquil·la faula
per on sempre podré oblidar
la meva suposada covardia;
quan, desvalgut, miro d’omplir
de llum la revolta de la tristesa,
per no defallir i estimar
amb plenitud i sense desig.
Poca cosa més necessito
per obrir-li missiva
a l’esquerp i sorrut destí.

dijous, 23 de juliol del 2020

“El secret de la felicitat no és fer sempre el que es vol, sinó voler sempre el que es fa”  (Tolstoi)

dimecres, 22 de juliol del 2020

Pregària

Li faig un torcebraç al destí,
vull combatre amb ell per la lluita:


Miraré el cel blau,
mentre trepitjo el terra.

Escoltaré el llast de llum
per on viatgen núvols.

Recolliré els somnis,
enderrocant les ombres.

M’arreceraré del fred,
mentre estimo la vida.

Fusionaré vi i amor,
desplegant les meves mans.

Estendré l’ànima,
per començar de nou.

I, per fi, reprendré el camí.

dimarts, 21 de juliol del 2020

Deixalleria de records

Crins de pluja al vent,
ferotges aigües d’enyor,
on l’oblit, com cadell,
braceja per no ofegar-se,
quan de nit s’arremolina
el negre riu de l’insomni.

L’ametller florís
i el blat germina.
El peix ja duu sal
i l’absència arrela
amb vent glaçat
i febre d’infant.

Incertesa
que pedregues,
martellejant
la nova albada.

S’entapissa el retorn
amb rastell de petons,
de sentiments reciclats
i ànima tèbia, per on
humiteja l’encordat
de la meva memòria.

No!, a l’enderroc
de llarga absència.
Posar a contracor
tanca a l’estigma
i llosa a l’oblit. I...
Sí!, al desig descalç.

dilluns, 20 de juliol del 2020

“La valentia consisteix en assumir i gestionar correctament les nostres pors”  (A la Mª Josep Jové)

diumenge, 19 de juliol del 2020

Amatent

M’ofereixes la paraula
com senzilla flor de prat
a l’herba del diccionari.

I des de l’agnosticisme
d’aquest poeta reciclat,
l’accepto, acullo i laboro.

La fico a taula literària,
on sóc tafur de mots
i missatger del vers.

Amatent! Ho sóc?
Sense sortir del dubte,
només dic: gràcies Carme!


(A la Carme Huguet)

dissabte, 18 de juliol del 2020

En un instant

La fina pluja enraona
amb la remor del riu.
Més enllà, el ressò del mar
s’empassa el ressò del riu.
I dins l’horitzó, monòton,
un tràfec d’humitat
retorna núvols al cel.
L’arbre de la vida lliura
l’ombra del proppassat,
la disfressa d’un ahir
que resta com a reducte
d’un paisatge d’infantesa.

divendres, 17 de juliol del 2020

““Amic” és a vegades una paraula desproveïda de sentit; “enemic”, mai”  (Víctor Hugo)

dijous, 16 de juliol del 2020

Veus

La veu del vent
enarbora la batuta
que el cor d’avets
cantarà a l’auditori
de la serralada.

La veu de l’aigua
enarbora la batuta
que el cor de roques
cantarà a l’auditori
de la torrentera.

La veu de l’eco
enarbora la batuta
que el cor de la nit
cantarà a l’auditori
de muntanya i vall.

dimecres, 15 de juliol del 2020

Endogàmia familiar i social

Moltes famílies solen tenir un entramat genètic–consanguini–psicològic que els confereix una empremta endogàmica; de tal manera, que els pot portar a ser més emocionals que racionals, quan han d’afrontar el seu propi context familiar. Dit d’una forma més planera, solen pensar més amb el cor que amb el cap.

Aquesta endogàmia fa que l’aprenentatge dels membres familiars sigui del tipus clan, fent difícil moltes vegades l’acceptació o, millor dit, la integració de nous membres en aquesta família. Ja que, “per se” no són autèntics membres del clan (no són de la seva sang). A la família endogàmica li costa molt obrir portes i finestres a nous aires, a noves idees. I sempre intenta doblegar al membre nou vingut, mitjançant un imperceptible missatge del tipus “tu ets el qui t’has d’integrar a la família” La qual cosa, no deixa de ser una subtil manipulació emocional, disfressada de sentiment de grup.

Quan un membre d’aquesta família surt al món social, ho fa amb unes arrels molt fortes que, de fet, el tenen lligat en una mena de cordó umbilical familiar d’alt contingut emotiu. Això fa que mai sigui del tot lliure; ja que, no és totalment independent (les seves arrels familiars el condicionen). I dilueix la seva llibertat fent eleccions (el parany social per excel·lència), entremesclant emocions i sentiments, sense adonar-se’n que l’autèntica llibertat no radica en la seva elecció (elegint pot equivocar-se i fer-se dependent), l’autèntica llibertat radica en la seva independència. A més independència, més llibertat.

D’aquesta manera, la concepció endogàmia és projectada cap a la societat i podem veure com la majoria de la població (sobre el 80 %) s’expressa de forma emocional, tot dient: “Jo crec...”, “Jo penso...”, “A mi em sembla...” I només el 20 % de la població (més racional que emocional) pot dir amb solvència: “Jo sé”. Moltes vegades, els “Jo crec...”, “Jo penso...”, “A mi em sembla...” s’emmarquen, dins d’un context psicològic, en un “Jo imagino” De fet, aquesta és una de les tasques dels psicòlegs, delimitar en la persona el que és imaginat del que és real.

Per altra banda, dins aquest 20 % de població del “Jo sé”, hi ha un petit percentatge que pels seus coneixements, a més a més del “Jo sé”, poden dir: “Jo dedueixo”. Encara que, aquest “Jo dedueixo” per als profans pugui semblar un “Jo imagino” i, per tant, creure que estan com ells inclosos dins la majoria del 80 %, un error molt freqüent.

¿Per què la societat s’estructura així? En primer lloc per aquest “efecte clan”, que dins el context social es transforma en classe social, grup polític, tribu urbana, etc., en una clara projecció del seu origen familiar i que s’aglutina mitjançant un reconeixement d’igualtat, que serà la base per formar una nova “família endogàmica”, aquesta vegada social. En segon lloc per una sistemàtica pèrdua de valors ètics i morals, que fomenta la immaduresa de les persones i els fa donar caràcter intranscendent a coses que haurien de ser transcendents. I per últim, per la prepotència d’una intel·ligència tècnica que impera, eclipsa i fins i tot menysprea a altres intel·ligències, com pot ser la intel·ligència filosòfica.

En resum, al conjunt de la societat li cal veure menys televisió (la televisió brossa fomenta el “clanisme”) i li manca llegir més llibres per assolir una solvència cultural.

dimarts, 14 de juliol del 2020

Pont de secrets

Hi ha un safareig de penes
i rètols de mirades íntimes
que sempre fiquen horitzó,
per on s’enfilarà l’anhel
i el sol poruc del desig,
aquell que voreja l’oblit
tot fent bastida de records.

La besllum ens pot afeblir
tot el boscam de follies
i desfer la boirina de la nit,
on s’embolcalla la inseguretat
sota l’antic cobrellit de viure,
mentre posem pont a les riberes,
unint la terra d’ambdós secrets.

dilluns, 13 de juliol del 2020

Per tenir, tinc...

Tinc un vell armari
rebaixat, deslluït
i amb un sols calaix.

Tinc un tancat al jardí
antic, arrenglerat
i malparat pels anys.

Tinc un joc de tabac
obscur, força allargat
i molt suau al tacte.

També tinc:
La veu a la branca,
passes per florir i un
mapa-guia de la boira.

I tinc,
la mort ajornada,
el renec exiliat
i una teoria sobre la nit.

I tinc,
com no!, un angle
obert, innombrable
i amb l’adreça del destí.

Per tenir, tinc:
La corda dels segles,
un bocí d’Història
i el para-sol de l’espai.

Per tenir, també tinc:
Una bastida de sentiments,
sense enveja ni vergonya,
i vi de goig sempre a punt.

I, per tenir, tinc...:
la carn damunt dels ossos,
l’esperit a flor d’ànima
i el principi davant la fi.

diumenge, 12 de juliol del 2020

Bohèmia

L’escorça de la nit
obra porta a la tempesta.
La desvalguda lluna
inicia el seu viatge
pel marbre de la nit.

S’amunteguen paraules
dins la bohèmia d’emocions.
Incoherent, el tro eixorda
i exorcitza cada llampec,
per on guillarà el poema.

dissabte, 11 de juliol del 2020

“Aquell que té un per què per viure es pot enfrontar a tots els “coms””  (Friedrich Nietzsche)

divendres, 10 de juliol del 2020

Llarg recorregut

Em recobreixo d’escates,
de mots i paraules
que preserven la intimitat.

Altres vegades,
les macero, faig suc
per tatuar-me l’ànima.

I així vaig escrivint
totes les partitures
d’una vida de llarg recorregut.

dijous, 9 de juliol del 2020

Pregària d’amor

Encara puc fruir, des del silenci,
el misteri que té una mirada
o el suau vol d’un somriure
quan cerca l’aire de l’entesa.

Temerari, encara tinc i puc
salpebrar d’optimisme
el meteorit del seu missatge
i restar presoner del miratge.

Encara puc desfer l’entramat
que té la immensitat del vent
i recollir el seu etern secret,
dins la seva pregària d’amor.

Estimar n’és el principi i la fi.

dimecres, 8 de juliol del 2020

L’estenedor del record

Puc trencar la veu amb
els primers raigs de sol
o guarir les meves ferides
amb la llum de la lluna.


Puc penjar els somnis
a l’estenedor del record
o tornar a batre sentiments
(per tal d’ensacar-los)
a l’era de les emocions.


I puc dibuixar... tants
horitzons com dies visqui.
Però, no puc deixar que
l’amor em reculli pel camí,
ni que el riu del destí
faci aquest camí per mi.

dimarts, 7 de juliol del 2020

Avui, aquest blog ha assolit les 35.000 visites. Gràcies a tots per fer-ho possible.

“Botellón” o Dipsomania?

Es considera que hi ha dos tipus de dependència alcohòlica: una dependència psicològica, relacionada amb els problemes afectius i de relacions personals; i una altra dependència física que es manifesta amb una “síndrome d’abstinència”, quan s’interromp la seva ingesta.

Dins la dependència física a l’alcohol es distingeixen dos formes de beure, una continua on es necessita consumir tot sovint (o cada dia) begudes alcohòliques i una altra episòdica, anomenada Dipsomania. En aquesta última, s’alternen etapes d’abstinència (relativament prolongades, es pot estar una setmana o més sense beure) amb severes recaigudes.

Segons la CIE (Clasificación Internacional de Enfermedades), la dipsomania s’agrupa dins la categoria de patiments que generen síndrome de dependència. La dipsomania difereix de la borratxera ocasional (intoxicació etílica aguda), ja que la borratxera ocasional no produeix dependència, al contrari de la dipsomania que si en produeix i podríem dir que és una intoxicació etílica ocasional, però episòdica i persistent en el temps.

Per altra banda, molts especialistes coincideixen en dir que l’alcohòlic persistent o crònic, per tenir una intoxicació diària, actua d’una forma “passiva” És a dir, gradualment fa un desgast de les seves relacions emocionals i socials. I, a més a més, exposa el seu organisme a danys severs. En contrapartida, el dipsòman té un comportament social que (durant el període d’abstinència) pot semblar fins i tot normal, però en els episodis alcohòlics es torna “explosiu”, sense controlar la seva conducta i sent, tot sovint, violent i agressiu.

Tanco el cercle amb el títol–pregunta (i reflexió) de l’escrit. “Botellón” o Dipsomania? Sincerament, penso que els dos fenòmens es donen a la vegada i de forma conjunta.

dilluns, 6 de juliol del 2020

“L’amor immadur diu: T’estimo, perquè et necessito. L’amor madur diu: Et necessito, perquè t’estimo”  (Erich Fromm)

diumenge, 5 de juliol del 2020

Llavors

Llavors,
l’ocell sensual –íntim
i imprecís– s’adscriu
a llum de cataclisme
i a un incipient desig,
objecte de nostàlgia.

Llavors,
l’expressió de triomf
nega el fruit del fenomen
i bleixa núvols de destí.
Aquesta arquitectura és
ruta gòtica d’angoixa.

Llavors,
l’acurat mot resta,
massa feixuc, per lloar
un discurs gris i agressiu,
que colpís el crepuscle
on convergís la tardor.

Llavors,
quedem orfes i el dolç
desmai del plor té tons
discrets, en el senzill recer
d’una cançó d’amor.
El bressol de moltes cases.

dissabte, 4 de juliol del 2020

“Quan fem esport, activem el nostre metabolisme i activant el metabolisme, estimulem el nostre sistema immunitari”

divendres, 3 de juliol del 2020

Vora el prat

El vent escriu amb sensibilitat,
omple tot el prat de petons
grocs i blaus. Alhora, despentina
cabells d’herba humida. Llunyans,
altres cabells encara estan blancs
i per les venes de la serralada
corren aigües fredes i desglaçades,
que porten somriure als llavis.
Somriure que, novament amb
el vent, donarà més flors al prat.

dijous, 2 de juliol del 2020

dimecres, 1 de juliol del 2020

Un clot al camí

Esquerp i musti, deixo enrere
la polseguera del destí,
m’endinso en el lúbric
i antic territori de l’angúnia.
Una càlida mà fa sentir-me
minyó, donant-me el ferm
suport que recolza, perquè
el bernat del proppassat
no excreti l’acre flaire d’oblit.
El lligam d’aquests dits fa
que resti tranquil. Mentre,
el pensament vagareja entre
la ingenuïtat de l’aprenent
i la fòbia del qui es creu veterà.