Crins de pluja al vent,
ferotges aigües d’enyor,
on l’oblit, com cadell,
braceja per no ofegar-se,
quan de nit s’arremolina
el negre riu de l’insomni.
L’ametller florís
i el blat germina.
El peix ja duu sal
i l’absència arrela
amb vent glaçat
i febre d’infant.
Incertesa
que pedregues,
martellejant
la nova albada.
S’entapissa el retorn
amb rastell de petons,
de sentiments reciclats
i ànima tèbia, per on
humiteja l’encordat
de la meva memòria.
No!, a l’enderroc
de llarga absència.
Posar a contracor
tanca a l’estigma
i llosa a l’oblit. I...
Sí!, al desig descalç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.