Arriscat

Ençà, desig encès,
ardent prodigi
i voluptuós progenitor.
Ací, deix el gest
i s’estavella la rialla.

I em resta l’horitzó
on minva la llum
d’un sol rogenc.

“Res ens enganya tant com el nostre propi judici”  (Lleonard Da Vinci)

Alquimista sense testament

Ambdós enuigs hi són
dins l’embruix i encanteri
d’aquest alquimista.
Un enuig és neolític,
estroncat en el temps,
perdut per les corbes
dels mals pensaments.
L’altre, enuig d’ensurt,
em trosseja el son
a esguard de boira
d’alguna vesprada,
quan regalimen estels,
com si aquests fossin
gotes de fina pluja;
però, totes elles són
òrfenes de batecs,
encara que no de llum.

Tornar

(Altre poema de pandèmia)

Tornar a trepitjar
la neu per la muntanya.
Tornar a deixar petjada
a la sorra de la platja.

Dir-li al vent, a cau d’orella,
l’enyor dels nostres petons
i dir-li a la madona pluja
que volem llàgrimes de goig.

Tornar a abraçar-nos,
gestant nous somriures
i dir-li al maleït Covid
les ganes que tenim de viure.

Cites d’en Albert Einstein

“Mai penso en el futur. Arriba massa aviat”

“El misteri és la cosa més bonica que podem experimentar. És la font de tot art i ciència vertadera”

“La vida és una mena de bicicleta. Si vols mantenir l’equilibri, pedaleja sempre endavant”

“El món, tal i com el coneixem, és fruit del nostre pensament. No el canviarem si no modifiquem el nostre pensament”

Temps de poesia

Interrogo el paper en blanc,
el seu precís contorn,
aquest assaig, aquest esborrany,
on esculpir les paraules
i escollir-les quan escric.

Encara puc aguaitar
pel vitrall del temps
i desertar d’alguna feblesa,
a l’hora d’entendre l’enyor,
pel prodigi de ser poeta.

Dins d’aquest desordre,
poso pols de sentiments
i goig per a l’estima,
on eficàcia i serenitat
són espai i temps de poesia.

“Tan important és saber plorar com saber riure”  (A la memòria de Pau Donés)

Brums

Quan trontollen els sentiments
pel inhòspit erm del silenci,
podem buscar refugi romàntic
i fugir d’una incipient agressivitat,
allunyant l’espectre de la seducció.

El nostre entorn, solitari i insolent,
posa compàs a cada batec del cor
i engendra els murs i fonaments
que aixecaran la veu enfervorida:
Brums de profetes, brums de poetes.

Passat i record (II)

“Els records no són la clau per al passat, sinó per al futur”  (Corrie Ten Boom)

“No reneguis de cap record del teu passat. El que vas viure t’ha fet ser qui ets”  (Cecília Curbelo)

“No visquis en el passat. No té sentit. No es pot canviar res”  (Bob Newhart)

“El que havia ahir eren només records; el que haurà demà són somnis i el que hi ha avui és amor”  (Santosh Kalwar)

“El passat batega dins meu com un segon cor”  (John Banville)

“El mar ho retorna tot després d’un temps, especialment els records”  (Carlos Ruiz Zafón)

L’escalf de l’ànima

Ja no em queden
més raons a la memòria,
on poder escriure
el vell secret del vent.

Obrir el termòstat
de la poesia, que escalfi
l’ànima quan té fred.

Ja no em queden
més plets al pensament,
que volen lliurar rebuig
quan ballen arbres i fulles.

Democràcia política

On realment es veu la solera democràtica d’un país, és quan es produeixen disjuntives ètiques i confrontacions entre drets humans, drets civils i drets fonamentals. Cada vegada que cal enfrontar i prioritzar aquests drets, és quan veiem com surt l’autèntic pòsit del tarannà democràtic d’aquest país.

Davant d’aquestes disjuntives, tenim polítics que fugen d’estudi (se surten per la tangent), polítics que es fiquen de perfil (mai es posicionen), polítics que es fiquen a la defensiva (buscant la confrontació ideològica), polítics agressius (la millor defensa és un atac) i polítics que sempre treuen pit per l’excelsa democràcia que gaudim (“Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces”). La resta de polítics (no inclosos en aquestes definicions) se suposa que són els més democràtics. Per què només ho suposo? Perquè no veig a cap polític defensant les llistes obertes i desbloquejades. No veig a cap polític que preconitzi sortir de les estructures del seu partit, per convertir-se en un representant directe dels ciutadans. Tampoc veig cap polític que prioritzi l’ètica filosòfica per damunt de lleis encarcarades. Tota llei i norma que no tingui una referència ètica, democràticament és qüestionable; màxim si no són prou explícites i queden a l’arbitri interpretatiu dels jutges. Són pocs els polítics que accepten (i sempre ho fan en privat!) que alguns plantejaments i arguments del seu partit poden ofendre la intel·ligència i el sentit comú dels ciutadans.

Una cosa és la democràcia i l’altra un règim democràtic. L’autèntica democràcia no fa una demagògia endogàmica basada en la majoria. L’autèntica democràcia és aquella que respecta a les minories, perquè la majoria també s’equivoca i perquè la minoria ha de patir tant la incomprensió de la majoria, com la incomprensió dels polítics, quan aquests no la tenen en consideració. Un exemple: Si algú vol fer una proposta legislativa (sempre considerada com a proposta minoritària), necessita un volum força important de signatures ciutadanes que li donin suport; signatures que no serviran de res, si no estan avalades i recolzades per un partit polític, que és el qui fa la tramitació parlamentària o, per defecte, una interpel·lació parlamentària (sempre poc efectiva). On està, doncs, la democràcia? Després, encara tenim polítics que s’escandalitzen, quan els ciutadans consideren que estem en una partitocràcia, cal que els hi recordem la famosa i discutible disciplina de partit?

No sé si penso en futur o sóc un ingenu, però davant aquesta democràcia política, seria bo que la societat civil reclamés i demandés una democràcia ciutadana participativa; fent, per exemple, referèndums vinculants de totes les lleis importants, tal i com es fa a Suïssa. Així, al menys, no tindríem que veure com la llei d’educació es canviada cada vegada que canvia el govern.

Vida i poesia

Potser tot passa a fora. Potser el dins
és un desangelat quarto de màquines.
Potser l’amor és rentar els plats
o bé planxar una camisa bruta.
I la resta unes ràfegues
de brusquedat que vénen com el vent.
Potser a dins només hi ha
unes quantes llums roges i remor
de maquinària. Els poemes.

                       Joan Margarit

Passat i record (I)

“Pots perdre el teu camí entre les ombres del passat”  (Louis-Ferdinand Céline)

“La memòria del cor elimina els records dolents i magnifica els bons, i gràcies a aquest artifici, aconseguim suportar el passat”  (Gabriel García Márquez)

“Si vols volar al cel, necessites sortir de la Terra. Si desitges avançar, tens que deixar anar el passat”  (Amit Ray)

“El teu passat sempre serà el teu passat. Encara que l’oblidis, ell et recorda”  (Sarah Dessen)

“El passat d’un és el que un és. És l’única manera per la que les persones han de ser jutjades”  (Oscar Wilde)

“No recordo tot el que sento, però si sento tot el que recordo”  (Alejandro Sanz)

Sotrac

L’ensurt és un brogit,
un cèrcol que empresona
el precari estat d’ànim.
Aquest roda-soques
em fa el camí enclí,
per dur-me fins a la por,
amb commoció de dolor
i manifestació de dol.

Viure, en alguna manera,
és aprendre a dir adéu.

“Després de la borratxera emocional ve la ressaca racional”  (Eva Zamora)

(Dedicat a tots els polítics)

Creu de Terme

El baf d’un cavall negre
s’integra dins la boira.
Al fons de l’horitzó,
i per damunt del bosc,
es veu com el castell
reté l’últim raig de sol,
com si fos l’últim raig
d’esperança.
                      Pel cel
ja vola la mitja lluna i,
amb ella, el dolorós
record d’una Palestina
on la creu roja del templer
també era roja de sang.
Sang d’infidels que a ell
li deien, també, infidel.
La llum de la lluna cau
sobre la Creu de Terme
i, aleshores, el templer
plora pel seu amor perdut.

“Els nostres complexos són la font de la nostra debilitat, però amb freqüència són també la font de la nostra força”  (Sigmund Freud)

Dualitats

Un prec a llum de lluna
i un altre amb rodolí.

Una finestra enreixada
i l’altra a l’últim pis.

Un vaixell amb xemeneia
i un altre sense pintar.

Una noia rossa, altra morena.
Una nena negra, altra xinesa.

Un infart de miocardi
i un afamat sense colesterol.

Un continent ple d’euros
i un altre sense gota d’aigua.

Una pregària amb sol
i un suïcida a la mesquita.

Poc o molt, hem de viure.

“Sempre sembla impossible fins que es fa”  (Nelson Mandela)

Equilibri

Pendent de tot, de tot allò
que n’és vital: la sortida
del sol, l’esclat de la flor
quan s’espolsa la rosada;
el cant-xiulet del rossinyol,
que convida al gall a ficar
el seu kikiriki en hora.

A l’horitzó, les muntanyes
trenen cabells blancs
de cara al sol i al vent
fuetejat de la Tramuntana.
L’ànima, la vella amiga,
torna a regalimar llàgrimes
a dos galtes, meitat d’alegria,
meitat de tristor. Buscant
l’equilibri entre primavera
i tardor.
              Sí, l’equilibri és
harmonia, pau d’ànima,
pau d’esperit i pau d’amor.

Alguna de les meves cites per al 2021

“Contra més curt és el nostre futur, més valorem el passat”

“El sentiment trenca amb el temps i l’espai, mentre l’emoció queda perduda amb la seva data de caducitat”

“No hi ha res més dolorós que tenir que demanar perdó, quan saps que tu no ets culpable”

“La informació és poder. I el coneixement filosòfic és el camí de la saviesa”

“Pienso, luego existo”. Ho sento Descartes, però la frase és al revés: “Existeixo, perquè penso”

“Feminisme i androfòbia no són compatibles. Masclisme i misogínia sí”

“En democràcia només hi ha un camí: Dialogar --> negociar --> pactar. Fora d'aquest camí no hi ha democràcia que valgui”

Cada pas del camí

Aquesta nit tornarem a veure el sol,
tornarem a fer del ball el meu consol.
Aquesta nit tornarem a aixecar el vol,
tornarem a ser dos tiges sense flor.

Cada assaig i error,
és un bri de llum,
un pany sense clau.
Tens por de sentir-te esclau,
de jugar-t'ho tot als daus.

Cada pas del camí,
cada lluita que hem compartit
és l'arrel incansable
que ens va forjant per dins.
Cada pas del camí,
cada estrella que hem conquerit
és l'arrel imparable,
el preu del meu destí.

Aquesta nit tornarem a eixugar els plors,
tornarem a ser dos vides sense por.
Aquesta nit tornarem a encendre el món,
tornarem a ser l'antídot dels errors.

Cada assaig i error,
és un bri de llum,
un pany sense clau.
Tens por de sentir-te esclau,
de jugar-t'ho tot als daus.

Cada pas del camí,
cada lluita que hem compartit
és l'arrel incansable
que ens va forjant per dins.
Cada pas del camí,
cada estrella que hem conquerit
és l'arrel imparable,
el preu del meu destí.

                         Miki Núñez

Cites del Dalai Lama

“Tingues en compte que el gran amor i els grans assoliments requereixen grans riscos”

“Si penses que ets massa petit per marcar una diferència, tracta de dormir amb un mosquit”

“Dóna’ls-hi als éssers estimats ales per volar, arrels per tornar i raons per quedar-se”

“Jutjo el teu èxit pel que vas tenir que renunciar per aconseguir-lo”

“Mai es pot obtenir la pau al món exterior fins que no estiguem en pau amb nosaltres mateixos”

Sempre Blau

Aquell vent que vàrem gaudir
al capvespre de la nostra vida,
quan l’estiu fugia, tot content,
per retrobar-se amb els companys
a l’escola del nostre avenir.

Màgica lluna,
encatifada amb
núvols d’edredó.
El cuc a amagar
de l’última nit,
de l’últim estiu;
recer d’emocions,
aixoplugades per
nous sentiments,
amb nous amics,
amb nous somriures.

I a l’horitzó, com sempre,
els dos eterns blaus:
Blau al cel i Blau marí;
com aquest cansat cor:
Blau al cor i Blau a l’esperit.

“La informació és poder. I el coneixement filosòfic és el camí per a la saviesa”

Paraules perdudes

Queda el retorn de
paraules perdudes.
Queda el poema de
l’amor estimat i somiat.
La llum blanca de
(tant se val quin)
qualsevol estel.

N’és la nostàlgia,
però també n’és
necessitat de tornar
a recordar, a viure
un temps, un territori
i una nova il·lusió.

El sentiment trenca
amb el temps i l’espai,
mentre l’emoció queda
perduda amb la seva
data de caducitat.

Lífting de Photoshop

Cada cop que hi ha eleccions passa el mateix; un mira el cartell d’un candidat i es pregunta: El conec aquest? És clar que el conec!, però costa una mica reconèixer la seva cara. Què ha passat? Doncs que han desaparegut: potes de gall, bosses dels ulls, arrugues, taques de pell i, fins i tot, alguna que altra papada. En fi!, tot un “canvi radical” a l’estil Photoshop.

Diuen que això és el peatge que s’ha de pagar als assessors d’imatge, que són els qui realment manen en campanya electoral. Ells, i els “proveïdors de discursos” que determinen quin text s’ha de llegir en el míting, quan s’encén el famós botó vermell, indicatiu que hi ha una connexió en directe amb alguna cadena televisiva. Ardit fet per poder donar el missatge publicitari del partit, eludint la prohibició que hi ha sobre la publicitat directa televisiva no institucional.

Tornant al Photoshop, cal preguntar-se: si al cartell publicitari ens costa reconèixer el candidat, ¿voleu dir que no ens pot passar el mateix amb el seu programa electoral, maquillat campanya rere campanya? Com trobo a faltar l’austera i ètica serietat del senyor Anguita i la seva famosa frase: “Programa, programa, programa!”.

“A la vida algunes vegades es guanya, altres vegades aprenem”  (John Maxwell)