Democràcia política

On realment es veu la solera democràtica d’un país, és quan es produeixen disjuntives ètiques i confrontacions entre drets humans, drets civils i drets fonamentals. Cada vegada que cal enfrontar i prioritzar aquests drets, és quan veiem com surt l’autèntic pòsit del tarannà democràtic d’aquest país.

Davant d’aquestes disjuntives, tenim polítics que fugen d’estudi (se surten per la tangent), polítics que es fiquen de perfil (mai es posicionen), polítics que es fiquen a la defensiva (buscant la confrontació ideològica), polítics agressius (la millor defensa és un atac) i polítics que sempre treuen pit per l’excelsa democràcia que gaudim (“Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces”). La resta de polítics (no inclosos en aquestes definicions) se suposa que són els més democràtics. Per què només ho suposo? Perquè no veig a cap polític defensant les llistes obertes i desbloquejades. No veig a cap polític que preconitzi sortir de les estructures del seu partit, per convertir-se en un representant directe dels ciutadans. Tampoc veig cap polític que prioritzi l’ètica filosòfica per damunt de lleis encarcarades. Tota llei i norma que no tingui una referència ètica, democràticament és qüestionable; màxim si no són prou explícites i queden a l’arbitri interpretatiu dels jutges. Són pocs els polítics que accepten (i sempre ho fan en privat!) que alguns plantejaments i arguments del seu partit poden ofendre la intel·ligència i el sentit comú dels ciutadans.

Una cosa és la democràcia i l’altra un règim democràtic. L’autèntica democràcia no fa una demagògia endogàmica basada en la majoria. L’autèntica democràcia és aquella que respecta a les minories, perquè la majoria també s’equivoca i perquè la minoria ha de patir tant la incomprensió de la majoria, com la incomprensió dels polítics, quan aquests no la tenen en consideració. Un exemple: Si algú vol fer una proposta legislativa (sempre considerada com a proposta minoritària), necessita un volum força important de signatures ciutadanes que li donin suport; signatures que no serviran de res, si no estan avalades i recolzades per un partit polític, que és el qui fa la tramitació parlamentària o, per defecte, una interpel·lació parlamentària (sempre poc efectiva). On està, doncs, la democràcia? Després, encara tenim polítics que s’escandalitzen, quan els ciutadans consideren que estem en una partitocràcia, cal que els hi recordem la famosa i discutible disciplina de partit?

No sé si penso en futur o sóc un ingenu, però davant aquesta democràcia política, seria bo que la societat civil reclamés i demandés una democràcia ciutadana participativa; fent, per exemple, referèndums vinculants de totes les lleis importants, tal i com es fa a Suïssa. Així, al menys, no tindríem que veure com la llei d’educació es canviada cada vegada que canvia el govern.