“Si no lluites contra l’estupidesa, tard o d’hora acabaràs sent un estúpid”

Més enllà de la cortesia (Gràcies Francesc)

No hi ha cap malentès en la mirada
ni en el somriure, façana de persona
que porta feina i món pels passadissos.
Sempre he pensat que la paraula lliurada
és la moneda més preada i valuosa
i la cortesia el banc on està dipositada.
Però, més enllà d’aquesta cortesia
hi trobem tot allò que és intangible,
que ens fa més humans i més persones.
Així doncs, Francesc, deixa’m oferir-te
aquest modest poema, finestra oberta
per on sempre surt la llum de casa meva
i que l’he escrit gràcies a l’estilogràfica
delicada i gràcil de la teva consideració.

“Amb el temps el vi es pot agrejar. Però si el vi és bo, el vinagre també serà bo”

La meva illa

La meva illa està voltada
d’aigua salada d’incomprensió.
Voltada de taurons prepotents
portadors d’arrogància i mort.

L’aigua està farcida de roques,
d’algues interrogants i admiratives,
per on circulen meduses agressives
que piquen per picar i neden per nedar.

Emperò, la meva illa és força rica:
de tots els sols de primavera i tardor,
d’altes palmeres d’esperit enlairades
i arena fina d’enteniment i comprensió.

A la meva illa brolla aigua filosòfica
que nodreix la terra de la Lògica,
on germinen flors de raonament
i lluquen els arbres de les idees.

La meva illa és diminuta i llunyana
de qualsevol mar, oceà o continent,
fora de rutes turístiques i comercials.
Però segueix sent, una illa de sentit comú.

Les persones s’estan extingint
i a penes ningú ho està notant,
doncs es pensa que per ser home
basta tenir un aspecte humà.

                                              Pedro Jaén

Auguri

Dins un cor clivellat
dorm el gel i la lluna
    clapoteja.

Hivern als ulls porucs
    del vident.

                      Jaume Pont

L’alambí

Les intrincades figures de les arcades del claustre de la Seu Vella recorden un alambí.

Gota a gota destil·lo
un pensament rere l’altre.
La idea va creixent
a mesura que surten
les paraules per definir
aquest destil·lat cerebral.

Sóc fill del temps,
també ho sóc de la boira;
mai ho he estat de l’entorn,
malgrat que ell m’aculli.

Temps, segon a segon,
dia rere dia, viscuts,
anys que conforten
i volen ser: La veu,
el recorregut de l’alambí.  (Claustre de la Seu Vella)

“Tan aberrant com un polític robi és que un literat plagi”  (Ignacio Sánchez-Cuenca)

“Som un país de golfos i gilipolles. Per cada golfo, 100.000 gilipolles”  (Arturo Pérez Reverte)

Entorn de solitud

Flux de gent en l’entorn
que determina anades
i tornades pel passadís
de cada circumstància
personal, incedible.
I el silenci es trenca,
amb veu metàl·lica
de megafonia: nom
i porta d’entrada.
La resta, soroll i frec
de passes. Més soroll
i frec de diaris que
constitueixen murallats
per a cada pensament.
Pel seu damunt, s’guaita
l’explanada de cadires,
alineades com exercit
a punt de fer el setge.
Tot plegat, estem parlant
de salut o, millor dit, gent
amb la seva malaltia.

“Tots els genis tenen geni i mal geni”
(Et pots quedar amb un, amb l'altre o amb els dos)

“Anar contra natura a la curta o a la llarga sempre porta conseqüències”

(I, nosaltres, també som natura)

El pensament incorrecte de “l’intel·lectual correcte”

Establir la forma de pensar d’una persona no resulta fàcil, cadascú exposa i argumenta el seu pensament, segons els seus principis que moltes vegades estan supeditats (quan no contaminats) a creences, emocions i sentiments. Però de la mateixa manera que cada edifici del pensament pot ser diferent, els fonaments han de ser iguals, si més no pareguts; ja que en tots ells hi tenim la càrrega que han de suportar per construir l’edifici i aquesta és pareguda en tots els pensaments. Per elegant que sigui l’edifici, el fonament ha de ser sòlid. En cas contrari, tard o d’hora, aquest pensament s’ensorra.

El fonament serà un bon fonament, si partim d’un pensament racional on predomini un bon criteri, fruit d’una especulació[1] filosòfica que humilment estableixi “el que un sap” i “el que un no sap”. Tot altre pensament no deixa de ser pensament emocional o, fins i tot, visceral. Som una societat on opinar és (després del futbol) l’esport nacional. Dóna igual si aquesta opinió té fonament o no, si un parla amb la solvència deguda o parla per parlar; si l’opinió exposada està verificada, contrastada i documentada o si no ho està; el que importa és que l’opinió estigui ben guarnida de forma, que tingui un embalatge bonic per a regal i que s’ofereixi aquest regal com a tal, i de forma apropiada, a la persona que rep l’opinió. Voleu una manipulació emocional més subtil?

El pensament incorrecte és gestionat des de: el victimisme, com hipotètic greuge comparatiu[2], dins la subjectivitat quan es critica la partició-escissió d’una part, en detriment del tot, presentant una majoria territorial com si només fos una minoria estatal, etc. Tot plegat, podem veure com el pensament incorrecte surt des del subconscient, esgrimint una falsa raó, totalment emocional i inconsistent, però és la que al cap i a la fi triomfa, en una societat on la base social és regida per la immaduresa individual i col·lectiva. En canvi (ves per on), a Catalunya només sabem gestionar el seny. És, doncs, la prepotència centralista front el desenvolupament polític d’un territori perifèric (ja se sap, el melic central ha de ser més gran que el melic perifèric). Ah! i no ens oblidem del tòtem sagrat de la constitució, que determina que és constitucional (legal) o no ho és (per tant, il·legal); obviant i oblidant-se, intencionadament, del que és democràtic o no ho és. No!, de cap de les maneres! ningú pot anar-se’n de la reserva índia establerta i delimitada. ¿Com pot ser que el que és legal i democràtic en uns països, aquí resulta que és inconstitucional i antidemocràtic? La demagògia manipulativa no té límits, la constitució es veu que sí, malgrat que tots els juristes reconeixen que cap llei pot contemplar tots els supòsits ètics. Aleshores..., que fem?, que és primer la constitució o l’Ètica? Els que tenim una base filosòfica, psicològica i un sentit comú a prova de bombes ho tenim clar, primer és l’Ètica que qualsevol llei o constitució que l’està anul·lant, tant a ella com a la democràcia de la qual emana.

Sí, resulta sorprenent que els criteris polítics es fiquin a taula basant-se en la guarnició (forma) i no són servits amb un bon tall (contingut), que satisfaci la proverbial fam democràtica que té Catalunya. Tertulians, polítics caducats o en exercici, periodistes i opinadors no deixen de ser persones amb les seves creences, sentiments i emocions. Aleshores, no ens ha de sorprendre que el seu pensament estigui contaminat i sigui més emocional que racional, màxim quan molts d’ells tenen a la butxaca carnet de partit o treballen per algun grup empresarial amb vinculació simbiòtica amb un partit polític. Obediència deguda i favors reconeguts estan a l’ordre del dia.

S’ha perdut l’intel·lectual filosòfic i en el seu lloc trobem: “polítics d’aparador”, sociòlegs, politòlegs, escriptors i periodistes especialitzats en... la (seva) política que, com no!, volen que sigui la nostra política. Cal, doncs, fer un gir de 180 graus i tornar al pensament racional i filosòfic clàssic, començant pel Sòcrates, Aristòtil, Plató i Jenofont i acabant pel Sèneca. I, més tard, podem continuar amb Shidharta i Confuci. És a dir, cal que retornem al pensament filosòfic pur.

---

[1] Degut a la especulació immobiliària, la paraula especulació té connotacions pejoratives, però el cert és que filosòficament té una concepció positiva i significa sospesar els pros i contras d’un pensament.

[2] Dins un fals greuge comparatiu trobem una de les mentides més fines: la reserva mental.

Esguard polític

Tostemps que un dilema desarranja
la intuïció de la societat civil,
el polític busca trencall per donar
orientació diagnòstica. Pròdrom confessional
i retorn a l’estança mòrbida,
on l’hostatge d’opinió agnòstica brolla,
per poder maquillar la malaltia:
Traduir un règim democràtic
com si fos fal·laç democràcia.

“Suposar que les fronteres estatals han d’estar blindades pels segles dels segles front a l’exercici de la democràcia, implica una discriminació cap a aquelles nacions que, per motius històrics, no han arribat a assolir naturalesa estatal i, no obstant, volen constituir-se com a estat”  (Ignacio Sánchez-Cuenca)

La llum groga

Temorenc, fico el cap
com peix a l’esquer
de l’ham científic.
A petits trets, però
de continus, comença
la lluïssor groga;
fistó interminable
de la resignació.

De tant en tant,
la gassa reparadora
s’emporta llàgrimes,
mentre copso punys i alè.
Aquest tractament
es fa llarg, incòmode,
com maleït estalzí de
llum de làser groga.

Però, queda el consol
(gasiu consol) de fugir
d’una possible operació
de despreniment de retina.

“No es defensen les persones, es defensa la veritat”

(Família, amistat, immaduresa; prepotència, correligionari religiós o polític, vergonya i la por són els factors determinants, perquè sempre s’estigui defensant a les persones, enlloc de defensar la veritat)

“L’amistat és com una planta, si la regues massa s’ofega, si la regues poc s’asseca”

Lleida

Boira a l’hivern;
boira a l’estiu,
calitja de 40 graus.

Qüestió de sentit comú

“Es poden afirmar moltes coses sobre un projecte secessionista: que no és solidari, que és empobridor, que tindria efectes econòmics negatius, que és inconstitucional, etc. Però, realment pot dir-se que és antidemocràtic? (Ignacio Sánchez-Cuenca)

La democràcia està basada en la llibertat i el vot; per tant, votar mai pot ser antidemocràtic. Per molt inconstitucional que es vulgui presentar i declarar una votació, mai serà antidemocràtica. En canvi, voler impedir sigui com sigui aquesta votació, si és antidemocràtic. I si una constitució diu que una votació és inconstitucional, aquesta constitució té un problema democràtic greu i cal canviar-la quan abans millor. Màxim quan la pròpia constitució en l’article 117.1 diu: “La justicia emana del pueblo” Cosa que molts polítics no volen acabar d’acceptar.

El problema radica en aquest règim democràtic que patim, on ens deixen ser votants, però mai ens deixen ser electors. L’elecció només està reservada per als polítics i els seus partits, ells decideixen i en nom de tots els ciutadans. Doncs ho sento, jo no vull una democràcia representativa, vull una democràcia participativa, on pugui elegir votant. No, als polítics no els interessa que es facin referèndums, perquè perden el seu protagonisme en favor del protagonisme dels ciutadans. Amb la qual cosa, la democràcia se’n va en orris.

Per altra banda, resulta paradoxal, o sospitós, que els que ataquen aferrissadament contra el nacionalisme català, no tenen res a dir contra el més que reaccionari nacionalisme centralista espanyol. Negar el fet històric de “Los pueblos de España”, malgrat estar recollit en la constitució, això resulta que no és inconstitucional. Com tampoc és inconstitucional no acatar les resolucions del Tribunal Constitucional, esperant que el temps faci les oportunes prescripcions legals. Sí, són autèntics tahúrs de la política. Ells sempre reparteixen les cartes.

“Blau ha estat un dels meus pseudònims. Ara, el veig i em sembla que torna a estar vigent en el cel, en el mar, en llacs i rius i en cada gota d’aigua que em mulla”

“Els excessos, les burrades, les extravagàncies no sols no debiliten a l’intel·lectual, sinó que fins i tot contribueixen a marcar encara més la seva idiosincràsia en el món de les lletres”  (Ignacio Sánchez-Cuenca)

(Són pocs els intel·lectuals que tenen una bona base filosòfica que els sustenti i un sentit comú per damunt de les convencions socio-intel·lectuals. Normalment, viuen fora d’aquesta realitat en el seu món. I tot gràcies als snobs, pseudo-progres i aduladors que sempre els hi aplaudeixen les seves gràcies i ocurrències)

Pèrdues de temps

(Pèrdues en el temps)

En l’albor del temps
–i no va estar escrit
en els Comentaris–,
la paraula de Castor
va ser llum per a Sarah.
Amb ella, creà Lash
(més endavant Lasha)

Sense brindis al sol
ni càntics a la lluna,
sorgir el primer
“primus inter paris”
Però, l’home encara
no estava preparat
per lluitar, amb ell
mateix i la seva rauxa.

Cada paradís eixorda
el pensament, durant
uns quants segles.
Després, el dubte
fa néixer la ironia
i, com no, l’estultícia.

“Per fer un bon producte es necessita una bona matèria prima. Aquí, mai podrem tenir una bona democràcia, perquè la matèria prima que tenim és autocràtica”

La llibertat és...

En la filosofia: La raó.

En l’art: La inspiració.

En la política: El dret.

                      Víctor Hugo

Temps, t’acarono

La mà, tothora oberta,
acarona l’aire,
l’aigua i la llum.

No tinc presa
i puc, com no!,
acaronar el temps.

"La majoria de silencis diuen més que les paraules"

Sorbet de sentit comú

Mira, observa, dubta i pregunta.
No t’ho creguis tot, analitza i aprèn,
la teva felicitat depèn de tu:
del poc o molt que saps i creus.
Que ningú et digui que has de fer.
Sigues tu, creu amb tu. I busca qui,
sent com tu, sigui diferent i et faci feliç.
La vida és tot allò que ens passa,
però també és el que creiem i estimem.

Ara

Ara que tot és.
Ara que tot
ho tenim per fer.
Ara és quan més
hem de creure
i més hem d’estimar
la nostra Terra.

Molt més que mala educació

¿Què podem esperar d’un país que cada any abandona a més de cent mil gossos?

¿Què podem esperar d’un país on es consumeixen el 25 % de totes les drogues il·legals d’Europa?

¿Què podem esperar d’un país, el primer d’Europa, que té instaurades més de cinc-centes màfies?

¿Què podem esperar d’un país amb la corrupció més alta de tota Europa?

¿Què podem esperar d’un país que és, després de Japó, el país més sorollós del món?

¿Què podem esperar d’un país amb rècord d’accidents mortals de trànsit d’Europa?

¿Què podem esperar d’un país amb l’índex de fracàs escolar més alt d’Europa?

¿Què podem esperar d’un país on els turistes vénen a fer allò que no els està permès fer al seu país?

Només podem esperar que el temps i la democràcia el facin canviar.

“De l’autosuficiència a la prepotència només hi ha un pas”