Establir la forma
de pensar d’una persona no resulta fàcil, cadascú exposa i argumenta el seu
pensament, segons els seus principis que moltes vegades estan supeditats (quan
no contaminats) a creences, emocions i sentiments. Però de la mateixa manera
que cada edifici del pensament pot ser diferent, els fonaments han de ser
iguals, si més no pareguts; ja que en tots ells hi tenim la càrrega que han de
suportar per construir l’edifici i aquesta és pareguda en tots els pensaments.
Per elegant que sigui l’edifici, el fonament ha de ser sòlid. En cas contrari,
tard o d’hora, aquest pensament s’ensorra.
El fonament serà un
bon fonament, si partim d’un pensament racional on predomini un bon criteri,
fruit d’una especulació[1]
filosòfica que humilment estableixi “el que un sap” i “el que un no
sap”. Tot altre pensament no deixa de ser pensament emocional o, fins i
tot, visceral. Som una societat on opinar és (després del futbol) l’esport
nacional. Dóna igual si aquesta opinió té fonament o no, si un parla amb la
solvència deguda o parla per parlar; si l’opinió exposada està verificada,
contrastada i documentada o si no ho està; el que importa és que l’opinió
estigui ben guarnida de forma, que tingui un embalatge bonic per a regal i que
s’ofereixi aquest regal com a tal, i de forma apropiada, a la persona que rep
l’opinió. Voleu una manipulació emocional més subtil?
El pensament incorrecte
és gestionat des de: el victimisme, com hipotètic greuge comparatiu[2],
dins la subjectivitat quan es critica la partició-escissió d’una part, en
detriment del tot, presentant una majoria territorial com si només fos una
minoria estatal, etc. Tot plegat, podem veure com el pensament incorrecte surt
des del subconscient, esgrimint una falsa raó, totalment emocional i
inconsistent, però és la que al cap i a la fi triomfa, en una societat on la
base social és regida per la immaduresa individual i col·lectiva. En canvi (ves
per on), a Catalunya només sabem gestionar el seny. És, doncs, la prepotència
centralista front el desenvolupament polític d’un territori perifèric (ja se
sap, el melic central ha de ser més gran que el melic perifèric). Ah! i no ens
oblidem del tòtem sagrat de la constitució, que determina que és constitucional
(legal) o no ho és (per tant, il·legal); obviant i oblidant-se,
intencionadament, del que és democràtic o no ho és. No!, de cap de les maneres!
ningú pot anar-se’n de la reserva índia establerta i delimitada. ¿Com pot ser
que el que és legal i democràtic en uns països, aquí resulta que és
inconstitucional i antidemocràtic? La demagògia manipulativa no té límits, la
constitució es veu que sí, malgrat que tots els juristes reconeixen que cap
llei pot contemplar tots els supòsits ètics. Aleshores..., que fem?, que és
primer la constitució o l’Ètica? Els que tenim una base filosòfica, psicològica
i un sentit comú a prova de bombes ho tenim clar, primer és l’Ètica que
qualsevol llei o constitució que l’està anul·lant, tant a ella com a la
democràcia de la qual emana.
Sí, resulta
sorprenent que els criteris polítics es fiquin a taula basant-se en la
guarnició (forma) i no són servits amb un bon tall (contingut), que satisfaci
la proverbial fam democràtica que té Catalunya. Tertulians, polítics caducats o
en exercici, periodistes i opinadors no deixen de ser persones amb les seves
creences, sentiments i emocions. Aleshores, no ens ha de sorprendre que el seu
pensament estigui contaminat i sigui més emocional que racional, màxim quan
molts d’ells tenen a la butxaca carnet de partit o treballen per algun grup
empresarial amb vinculació simbiòtica amb un partit polític. Obediència deguda
i favors reconeguts estan a l’ordre del dia.
S’ha perdut
l’intel·lectual filosòfic i en el seu lloc trobem: “polítics d’aparador”,
sociòlegs, politòlegs, escriptors i periodistes especialitzats en... la (seva)
política que, com no!, volen que sigui la nostra política. Cal, doncs, fer un
gir de 180 graus i tornar al pensament racional i filosòfic clàssic, començant
pel Sòcrates, Aristòtil, Plató i Jenofont i acabant pel Sèneca. I, més tard,
podem continuar amb Shidharta i Confuci. És a dir, cal que retornem al
pensament filosòfic pur.
[1] Degut a la especulació immobiliària, la paraula especulació té
connotacions pejoratives, però el cert és que filosòficament té una concepció
positiva i significa sospesar els pros i contras d’un pensament.
[2] Dins un fals greuge comparatiu trobem una de les mentides més fines:
la reserva mental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.