Les intrincades figures de les arcades del claustre de la Seu Vella recorden un alambí.
Gota a gota destil·lo
un pensament rere l’altre.
La idea va creixent
a mesura que surten
les paraules per definir
aquest destil·lat cerebral.
Sóc fill del temps,
també ho sóc de la boira;
mai ho he estat de l’entorn,
malgrat que ell m’aculli.
Temps, segon a segon,
dia rere dia, viscuts,
anys que conforten
i volen ser: La veu,
el recorregut de l’alambí. (Claustre de la Seu Vella)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.