El nostre demà

Vàrem somiar un nou camí.
Vàrem somriure a aquest destí,
el demà que s’obre com el sol
després de la tempesta.

Avui, el sol resta
dins el nostre esperit,
perquè els nostres ulls
també són fars dins
la mar d’aquest sol.

Volem tornar a somiar,
volem creure, dia a dia,
el demà que obre porta
al pensament d’aquest destí.

Jo veig les vostres mans,
alçades al cel de llibertat
i veig els vostres cors,
farcits d’esperança.
I l’ànima que sempre vola
com volen les nostres cançons.

Lliurarem cada cançó amb amor,
perquè les vàrem composar
amb corxeres de somriures
i les il·lusions del nostre demà.

“Una feminista és una feminista en la mesura que accepta el masculinista i junts, feminisme i masculinisme, lluiten contra el masclisme, però també contra el femillisme”

“Tempus fugit”

El temps,
poc més que un plor,
que amaga la saviesa
del tendre nadó.

El nadó,
que enyora, com monjo,
el claustre matern,
la seva font de vida.

Cada cop,
temps fugit, que sempre
el podem refer amb
subtileses i anys de pau.

“Rere la intransigència sempre hi ha prepotència i aquesta és un boomerang que sempre retorna en contra de l’intransigent”

Gràcies

Gràcies per totes les petites coses
Per fer-me sentir únic i diferent
Que junts és millor que un
He après de tu moltes coses
I ha arribat el moment d’agrair-t’ho amb aquesta cançó.

Gràcies per aquelles idees boges
Per fer el pallasso i fer-me somriure un moment
Compartint el temps he après
Coratge, valentia i força.
Per tot això vull que sàpigues que t’agraeixo
El temps que m’has dedicat.

I et cantaré aquest rumba havanera
Pradenca i senzilla amb aires de primavera
I et cantaré una cançó molt sincera
Quatre línies tres acords
Gràcies pels moments que ens queden.

Gràcies per tota la màgia que amagues
Per fer-me de guia
I estar amb mi als mals moments
Que anar fent via amb tu
M’ha fet el camí més fàcil
I ha arribat el moment d’agrair-t’ho amb aquesta cançó.

Gràcies per dir que si amb la mirada
Per poder pensar en veu alta
Quan tu hi ets present
Davant la distància
Tenir-te sempre a la vora.

Per tot això vull dir que sàpigues que t’agraeixo
El temps que m’has dedicat.

I et cantaré aquest rumba havanera
Pradenca i senzilla amb aires de primavera
I et cantaré una cançó molt sincera
Quatre línies tres acords.
Gràcies pels moments que ens queden.

                             Vent Endins

“Només es pot faltar a un assaig si es porta el certificat de defunció”  (Margarida Xirgu)

(Dedicat a tots els amics del teatre lleidatà)

BON NADAL!

Per entre la boira,
he vist un estel
anant cap a Orient.
Ell m'ha recordat
el Nadal i la Pau
que ens porta
i que us desitjo
a tots vosaltres
en aquests dies
de Pau i Felicitat.
BON NADAL!

Haiku de Nadal

Nit blanca i freda
d’un estel que porta llum:
la Pau de Nadal.

Veure-ho

No és dins de la mar
que jo he vist els teus ulls,
és dins dels teus ulls
que jo he vist la mar.

                Teresa Roses

No és dins del bosc
que he vist la vida,
és dins de la vida
que he vist el bosc.

No és dins de la llum
que he vist la lluna,
és dins de la lluna
que he vist la llum.

No és dins de la boira
que he vist ton somriure,
és dins del teu somriure
que he vist nostra Lleida.

“El riu segueix sent el mateix que era ahir, però l’aigua ja no és la mateixa” 
(Dedicat a totes les persones que no evolucionen)

Testimoni

Sóc aquí,
per ser
i donar
testimoni
d’aquest fet.
Estaré
disposat
a donar,
el suport
que el país
necessita
i desitja.

“Novament, ha quedat en evidència que la legislació i justícia espanyoles no s’adeqüen als estàndards europeus”

Tres dies de Tardor

S’acaba, se’n va.
Només queden tres dies,
perquè s’acabi la Tardor
i ja l’estic enyorant.

“Quan els representants dels ciutadans no fan política, els ciutadans és quan surten més que mai al carrer”

Lia, Marc i Jan

Tinc el privilegi de gaudir
el desgavell i combat dels seus jocs:
l’alegria i prodigi de la vida.

Sóc serf dels seus mirars
on hi veig el secret de la sang.

L’ànima em diu que l’amor
ha traspassat generacions.

Veient-los, la veu se’m trabuca
i, orgullós de ser el “Iaio”,
estic boig pels seus somriures.

“Quan no t'agradi una resposta, sempre és bo revisar i replantejar la pregunta”

Temps futur

Hi seràs tu al meu futur?
El podrem assolir plegats?
Que l’amor, com la música,
cal gaudir-lo estereofònic.

Trencaràs el nostre silenci?
T’acostaràs més a prop meu?
Intercanviarem més mirades
i intercanviarem més paraules.

I que el nostre passat, ja passat,
no ens pugui i vulgui condicionar,
perquè si ja tenim un present,
només ell serà qui forgi el futur.

“Vaig creure que era una aventura, i en realitat era la vida”  (Joseph Conrad)

Santa Llúcia

El temps és un passavolant
que cada dia fa botiga.
Però..., el tretze de desembre
s'atura i perllonga, lúbric,
amb el registre del nou Nadal.
Aquest paravent ens duu
per la infantesa i el record,
apuntalat amb les crosses
amb que ens encercla la vida.
Fidel a la cita, ressegueixo
el lúdic passeig d'avets
i m'embadaleixo davant de llumetes,
naixements i ornaments.
Santa Llúcia cada any ens fa
propietaris d'un temps d'Advent.

Bohèmia

La llum bohèmia de lluna
ressegueix àlbers i xops
i, coqueta, s’emmiralla
al negre espill de l’aigua.

Allà, just a la cantonada,
encara resta aquell bar
on la nostra colla feia vins,
amb gavardina de bohèmia.

S’ha perdut aquella boira
sense cap mena de pols
i els enterbolits fanals,
similars als de Montmartre.

O, potser, al Quartier Latin,
bressol ensenyorit i llunyà
d’una bohèmia parissina,
feta de quadres i poemes.

Sóc bard, sóc templari,
sóc dandi i sóc poeta.
I tot això em porta a ser
bohemi per naturalesa.

“La llibertat és quan comença l’alba en una vaga general”  (Joan Margarit)
(Ho sento, Joan, la llibertat és la independència que tenim i la podem exercir dia a dia)

A cada instant

(Dia Internacional dels Drets Humans)
 
Cada instant –en ple bull de fantasia–,
quan l’ombra del passat rep sol d’esperança,
per omplir aquest pou d’il·lusió,
enardida per la veu, sota pluja d’abril.

Som la part més finita del paradís,
on roman la quietud d’Adam
o, potser, el neguit caïnita del desterrat.

Som pols de desert i aiguaneix de muntanya,
la llum d’una tenebra o la tenebra del sol.
Tot és i tot queda, tot viu per morir
i tot mor per viure.

El comiat ja és el principi del retrobament.

“D’humans és errar i de necis mantenir-se en l’error”  (Marc Tuli Ciceró)

Pols estèril

Al rial de l’esperit busco
una corrua de paraules.
Tot engolint-me-les,
surto de la meva ignorància
i m’arrecero rere llibres
que sotgen altres vides
mai viscudes i que colpegen.

L’ombra té una melodia
tan antiga com aquest asfalt
que tothora hem de trepitjar.
I la llum d’orient vol hissar-se
des d’un horitzó, quasi intacte,
per donar-nos el ritme diari,
l’oblit de nit i nova esperança.

Sóc fidel a cada fugida, perquè
la cadència de cada llàgrima
no em sigui malvestat, ni sigui
cap urgència, pel delicte de ser
una mena d’adossat, on s’acull
el pols estèril, que estoicament
vam rebre del paradís perdut.

“Els veritables líders han d’estar disposats a sacrificar-ho tot per la llibertat del seu poble”  (Nelson Mandela)

Dosser de fulles

Percaço el meu destí
quan retorna la Tardor.
A cada albada, reconec
l’escorça que em bastís
i conjugo cada projecte,
salpant rumb a l’esdevenir.

La tendresa dels arbres,
quan fan dossers de fulles
a punt ja per al naufragi,
en el seu vol a terra plana,
amb mà buida i estesa:
el seu gest, el meu gest.

I ara, dins aquesta quietud,
tornaré a fer nou acte d’amor
i demanaré el merescut perdó,
alçant la senyera de Ponent.
I mesuraré sentiments per...
viure’ls molt més intensament.

Adolecents i adults

“L’adolescència és una transició entre la infància i l’edat adulta”

“Si fas una pregunta impertinent, rara vegada tindràs una resposta pertinent”

“L’especulació, si no és filosòfica, no deixa de ser una opinió subjectiva”

Abstracció (o Abstracte)

Sóc pintor
de somnis impossibles,
amb l’acústica caïnita
d’una lluna plena,
quan fuig del sol.

Tinc per enemic
un temps autocràtic
i prepotent, que vol
esclavitzar-me fins
a la meva capitulació.

Però, només sóc
serf de mi mateix
i porto els meus dits
empastifats de tinta
i amb olor de paper.

Cada idea neix i busca
l’encaix del seu somni.
Malgrat ser impossible,
m’omple el pensament
i, crec, em fa ser millor.

Arrel de Tard-or

El vent despentina fulles,
les fa caure, les empaita
i més tard, cansat, arracona.
¿Què dir-li, si ell és el millor
emissari de la madona Tardor?
 
Encara puc olorar el fum
dels branquillons cremant
a l’estimada era de la torre
i el regust dels caragols
fets allà mateix, a la brutesca.

Encara veig la serp-secla,
buida, a punt de netejar
i el braçal amb gorja seca,
el tros recent llaurat i sacs
de llavors per sembrar.

Ai! la Tardor del record
de tardes suaus i curtes.
Tardor de tard i d’or,
quan el sol acluca els ulls
i festeja el cel de groc.

Malgrat que naltros envellim,
hi ha coses que no ho fan,
s’arrapen dins la memòria,
sense tenir gaire clar:
què és arrel i què és record.

Per la ciutat...

...quan tenim sentiments fora de termini
i estem renovant la hipoteca de l’enyor;

...esclaus del dia a dia, de la seva rutina,
i fent bandera del maleït “Carpe Diem”;

...passant cadascun dels fulls del melic
i concentrats en pensaments endogàmics;

...naufragant amb una barca plena de corbes
i a la mar de libido, més eròtica que poètica.

Urbanites, sortim al carrer, sortim a la ciutat,
i, de tant en tant, fugim paranoics al món rural.

Qui vulgui refugiar-se amb les seves idees, perd.
Qui es refugia en el tèrbol món del plaer, perd.

Només la mare natura pot fer-nos reflexionar
i ens duu al camí de la saviesa que té el futur.

“La mesura de l’amor és estimar sense mesura”  (Sant Agustí)

(I això val per a tots els tipus d'amor)

Boires

Com volva de neu
veig, llunyà i a port,
el mocador de “La bella Lola”.

Sóc gavina de mar
i sóc gavina de riu.

Mentre vegi boira,
tant se’m fa que
estigui arrapada

damunt de mar o riu.
Sí, sóc lleidatà.

“Casi tots els poetes són també filòsofs, llàstima que els filòsofs no siguin també poetes”

Gènesis encadenades

Gènesi Blava
I molt a prop sorgiren arbredes,
on niaren aus i també sentiments.
Cada nou horitzó era un nou jorn
per caminar i..., per estimar: Reflectir
el sol i la lluna i tots els estels.

Gènesi Verda
Queda el silenci de les boques tancades
i les llàgrimes dels ulls perduts;
la terra renegada –d’on sorgiren
aquestes arbredes– treu el verd
del prat i la veu del silenci.

Gènesi Humana
I la veu trencà el silenci. I la mà trencà
la natura, generació rere generació,
ensurt rere ensurt:

     Per l’aire somnis,
     per la terra suor
     i pel mar la tendresa
     de cada nova generació.

Gènesi de la Gènesi
Vàrem morir per tornar a néixer.
Vàrem odiar per tornar a estimar
la nova Gènesi i gestar
tot allò inherent a l’home.

“Si és bo viure, encara és millor somiar, i el millor de tot, despertar”  (Antonio Machado)
(No hi ha res millor que un poeta filòsof)

Concreció?

Mancat d’aigua de vida,
no sols estic deshidratat,
estic i sóc nàufrag a terra.

L’avar ritme d’hores
em xucla la mirada
i dicta el temps fugit.

Resto assegut amb
la feixuga soledat
que m’insta i vincla,

per aplegar i transformar,
un procés prou inútil,
perquè el tinc prohibit.

Titella del destí,
aixeco l’etern mèrit
per ser fill de la concreció.

“Fa falta tota una vida per aprendre a viure”  (Sèneca)

Orfe d’amor

Em cal calafatar
el vaixell de la imaginació,
malgrat que em tremolin
les mans de la temptació.

Exhorto el meu cor,
perquè faci el viatge
amb mots com passatge
i mirada dins l’horitzó.

No oblido vidres trencats
ni obscures enveges;
enrera queda el desfici
i la corba del meu oblit.

Enfilo aquesta prova
des de la bruna arena
que ja no em pertany,
doncs sóc orfe d’amor.

“No permetis que cap ésser humà et faci caure tan baix com per odiar-lo”  (Martin Luther King)

Procés d’odi

De tant en tant,
l’odi té el seu seguici
com a processó de dol.
Flanquejat per xiprers,
l’enterrament desfila;
malgrat que, rara vegada
faci camí al cementiri.

¿Com buscar-li tomba,
per enterrar aquest odi?
De tant en tant, tot sovint,
l’home torna a entrepussar
en aquesta malvolença
i, després, ja no sap fer
el procés d’adaptació i dol.

Cites-consells literaris

“Quan s’ha llegit molt, s’assolís un criteri i de tenir criteri a ser crític només hi va un pas. Aleshores, ja s’està en condicions d’escriure, perquè el primer lector i crític és el mateix autor”

“Si vols escriure, cal tenir molt en compte que una cosa és la influència d’altres autors i l’altra és la “contaminació” literària”

“Quan s’entra en el món de la poesia, s’entra en un marc conceptual, tan fàcil com la música o tan difícil com el solfeig”

Manual d’instruccions

Naixem sense manual d’instruccions. Els pares primer, i mica en mica, ens van fent un llistat d’instruccions de forma directa o indirecta. Més tard són l’escola, l’institut i la universitat els que l’incrementen, en forma de coneixements i correlació de normes, aquest llistat d’instruccions. Família, amics, relacions socials, laborals i relacions polítiques fan la resta i acaben per configurar-lo, modelant i configurant la nostra personalitat, sota el paraigua de les idees i, per extensió, d’una ideologia i filosofia de vida. No oblidem que som animals gregaris i que això ens condiciona. Tot això, queda enregistrat dins la nostra memòria evocativa (memòria històrica), a la qual recorrem sempre que necessitem els recursos o arguments per reafirmar i afrontar la nostra personalitat, davant els successius esdeveniments que la vida ens fica al llarg del nostre camí. I ho fem de la mateixa manera que ho fa un arbre quan recorre a les seves arrels per nodrir-se.

Podem dir que som com som en funció de la família que hem tingut, la família que ara tenim, l’educació que hem rebut i els diferents entorns pels quals ens hem mogut i ens seguim movent. Atenció!, doncs, a pensar que som éssers lliures, per tenir la llibertat d’elecció. No tenim cap garantia que la nostra elecció serà lliure o depenent; ja que, la llibertat no radica amb l’elecció, la llibertat radica en el fet de ser independents. Per tant, podem afirmar que ningú és independent al 100 %, tots tenim les nostres dependències que ens lliguen i condicionen (família, treball, etc.). Si més no, les dependències més fortes són les nostres “cadenes” emocionals, tan difícils de trencar i que sovint ens condicionen a l’hora de prendre algunes decisions. Per molt racionals que siguem, som més emocionals del que ens pensem. A la vida, de tant en tant, ens trobem amb cruïlles que hem de resoldre, per decidir quin és el camí més adient i per això ens toca ficar a la balança el que ens proposa el cervell i el que ens proposa el cor. No és fàcil prendre algunes decisions, però és millor fer-ho, amb risc d’equivocar-nos, que no fer-ho i deixar que els esdeveniments decideixin per nosaltres.

Una bona informació, una bona assertivitat i una experiència reflexiva poden ajudar-nos a prendre les decisions més punyents i, si més no, desclouen espais oberts dins l’espai tancat del nostre pensament i també dins l’espai tancat del nostre cor emocional.

“En aquest pas tan curt que fem per la vida, l’únic que podem deixar és això: un record”  (Maria Carme Trilla)

Temps d’amor

El temps d’amor no és temps de rellotge,
és temps de neguit i temps de desig;
no hi ha hores, ni minuts, ni segons,
només hi ha: el moment del retrobament.

El temps d’amor és temps de dèria,
temps de passió. El temps d’amor és
temps d’il·lusió. I el millor temps
sempre serà el temps de l’enamorat.

“La poesia és profunda, no tolera mentides”  (Joan Margarit)

Bosc de tardor

Mentre abassego
totes les ombres
i petjades del camí,
la Tardor fa col·loqui
amb secret de paisatge,
que endevino rere
un passadís d’arbres.

Em deixo conduir
per una pluja fina
que amuntega la pols,
fent figuretes de fang.

Marxo, escolto i consolo
amb els plors del cel,
fent-me germà del bosc,
d’aquest temps i camí.

En va em distreuen
els anuncis de tardor,
ni la vella fórmula
d’escriure un poema.
Potser serà suficient
el voleiar de l’última
papallona, quan surti la nit.

“És llei de vida. Al final sempre guanya l’oblit”  (Fernando Aramburu)

Somni trencat

Gateja la lluna de nit,
buscant ones arrissades
i juntes fan camí,
convidades a la festa
que arena i arbres
tenen preparada.

Aquest somni d’estiu
avui queda trencat.
Terra endins, tinc
la veu del rossinyol
i les fulles esporgades
pel vent del nord.

Aquest fill de la Boira
recull versos de Tardor
i tot seguit els aplega
en un nou somni d’estiu;
perquè, des de la mar
a la plana, tot és viu.

(Dedicat a l’amiga Mª Antònia)

“La prepotència és un boomerang que sempre retorna a qui l’exerceix”

Sense nostàlgia

Un convulsiu batec
fa pronòstic de naufragi,
quan clausura
una sorda metàfora,
vídua del costum.

Les meves cendres
es mullen; mentre,
el tro del volcà
escup lava –com
grills de taronja–
per l’escletxa
de la utòpica censura.

“Si trenques els teus principis, trenques la teva personalitat”  (Cal veure amb qui pactes)

Clan-destí

El passadís angost d’una pietat,
que porta el sudari de la lluna,
congelada al pueril hivern del tedi.
L’almoina del profeta pot ser
el destí del clan o potser és
el delator clandestí de la ignorància.

“No estic tan enamorat de les meves pròpies opinions que ignori el que els demés poden pensar sobre elles”  (Copèrnic)

(Polítics!, preneu nota i feu vot d'humilitat)

Sense Re-pública

Deixa-ho,
que el vent s’emporti
el dolor, nascut del insomni;
fins que el cel torni a ser gris.

Emportat la teva ombra,
aquella que nasqué a la tardor.
Tu ets Fill de la Boira
i la poma d’Eva el teu fruit.

Deixa-ho,
que el demà encara és lluny.

“Els ciutadans comencen a estar farts d’una Europa dels estats i dels polítics, tard o d’hora la gent sortirà al carrer per reclamar l’Europa dels ciutadans”

Surt el sol (a muntanya)

Em cau la lluna, rere la carena,
amb parsimònia de temps estàtic
i tebiesa d’esperit.

La rosada floreig petonejada
pels primers raigs de sol;
tendresa tardoral que enfila el dia.

L’esparavec matina i estarrufa
les plomes amb aire d’orient,
un xic humit per l’obaga endormiscada.

El meu esperit ressorgeix amb llençols
d’enyorança i lleganyes de record.
Torno a l’esperit atlàntic i al cor mediterrani.

“Val més actuar exposant-se i penedir-se de fer-ho, que penedir-se de no haver fet res”  (Giovanni Boccaccio)
(Molto bene Giovanni)

Primavera d’hivern

Rere la verema,
la Tardor fica vi
a fulles d’arbres.

Toc melangiós
per enaltir-la com:
primavera d’hivern.

A muntanya,
el cel ja no plora,
bufa confetti blanc.

El vent és fred,
la neu s’embranca
pels avets platejats.

Els carrers s’encatifen
amb les fulles que...
un dia vam trepitjar.

Dir-li Tardor, Rerevera
o Primavera d’Hivern,
l’ànima és la mateixa.

“Estar preparat és important, saber esperar-ho és encara més, però aprofitar el moment adequat és la clau de la vida”  (Arthur Schnitzler)

Més enllà

Més enllà del pensament
neix la flor de la il·lusió,
rendeix honorança al vent,
que tot sovint l’acarona.

I rere el vent, la pluja
que agermana gespa i terra.
Cadència de nova tardor
que s’emmiralla dins el cel.

Al vent li lliuro la veu,
a la pluja el meu cos,
que el camí del pensament
mai s’acaba, ni de bon tros.

Cites d’en Aristòtil

“Un amic de tots és un amic de ningú”

“Un amic fidel és un ànima en dos cossos”

Sine die

La veu està exiliada,
com ho està la il·lusió.
Aquesta no és la meva tardor.

Sine die, per esculpir
nous sentiments, forjats
a la fornal de l’emoció.

Cap camí em vol duu
allà on voldria viure;
allà on els cors bateguen.

Sine die, per emmotllar
el dia del retrobament.
Sine die, per ser feliç.

Pregunta retòrica

“¿Per què l’estat espanyol cada dia té la necessitat de ratificar que Espanya és una democràcia avançada?”  (Insisteixo, la pregunta és retòrica)

Qüestió d’espills

A l’espill del cel,
veig com aleteja
un núvol papallona.
Precursor del crepuscle,
adreça el sol a la carena.

A l’espill del pensament,
tinc la tremolor d’un batec,
d’una idea papallona.
Precursora de la nit,
m’arrenglera cada somni.

Cites de Pablo Neruda

“Podran tallar totes les flors, però no podran detenir la primavera”
(A Catalunya enlloc de primavera és tardor)

“És tan curt l’amor i tan llarg l’oblit”
(Pablo, quanta raó tens, valorem més l'emoció que el sentiment)

Barricada

Pels carrers del pensament,
he vist flames a les paraules,
la rambla tallada i farcida
d’incomprensió i rancúnia.

He vist els peons d’escacs,
sortir amb escuts i porres,
sota el paraigua del poder
i sense esment al reglament.

He vist, infructuosament,
com l’aigua de la sensatesa
no ha estat capaç d’obrir
les portes d’una conversa.

Taula de diàleg que encara
sembla no l’han fabricat:
Maleït sigui vostre egoisme,
maleïda sigui vostra prepotència.

Cites de Groucho Marx

“Aquests són els meus principis i si no li agraden, en tinc uns altres”

“La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, realitzar un diagnòstic fals i desprès aplicar remeis equivocats” (Catalunya pot ser un exemple?)

“És millor quedar-se callat i semblar tonto que parlar i aclarir els dubtes definitivament”

El camí del riu

Els tolls clapegen
el camí de terra batuda.
Les sisques emmurallen
la ribera, per preservar
la intimitat del riu
i l’eròtica sensualitat
de l’ànec de coll verd,
gavina i bernat pescaire;
que dropegen pel llit del riu.

Tota aquesta pau
és beneïda per un sol
lluent, que vigoritza
l’esperit dels caminants,
enllaçats amb mans
i somriures. Sí,
aquest inici d’hivern
segueix sent temps de tardor.

“A vegades, tinc que marxar del meu entorn per poder ser jo mateix”

Tres paraules

A la societat immadura que vivim, hi ha tres actituds de personalitat que ningú (quan dic ningú, és ningú) accepta ni assumeix. Aquestes actituds les podem resumir en tres paraules: Ignorància, culpabilitat i drogoaddicció. Però, fem una petita anàlisi de cadascuna.

Ignorància
Vivim en una societat on tothom ho sap tot, fins al punt que s’ha perdut el sentit del ridícul, que es va jubilar amb el canvi de segle. Aquesta ignorància (casi sempre fruit d’una desídia per immaduresa) queda emboscada rere un pensament emocional, que el podem detectar per començament de frases de l’estil: “Jo penso...”, “a mi em sembla...”, “jo crec...”, “jo opino...”, “mi imagino...”, etc. Sense que mai aflori i quedi en evidència que sap o no sap la persona que així s’expressa; és a dir, no hi ha un plantejament racional, perquè la persona no té els recursos per fer-ho o perquè vol emmascarar la seva ignorància rere un plantejament emocional. Fico un exemple, perquè s’entengui: El pessimista diu que el got està mig buit, l’optimista diu que el got està mig ple; doncs bé, el realista diu que la meitat de baix del got està buida i que la meitat de dalt del got està plena. I aquesta és la gran diferència de pensar amb el cap, i constatar la realitat, o de pensar amb el cor i deixar una opinió a la lliure interpretació de la persona que escolta. Així, veiem com les diverses opinions emocionals entren en conflicte, perquè no hi ha la constatació d’aquesta realitat. Un altre exemple: En converses quotidianes, tots hem sentit dir la sentència categòrica del 1+1 fan dos. Doncs bé, els realistes diem que 1+1 fan dos en el sistema decimal; ja que, en el sistema binari (el sistema dels ordinadors) 1+1 fan cent. I aquí la racionalitat és categòrica i no deixa cap espai a l’opinió emocional.

Culpabilitat
Un filòsof va dir: “Li’n diem accident, perquè el culpable no se senti tan culpable”. Efectivament, ningú es vol sentir culpable (altra prova d’immaduresa). Per aquesta raó, podem llegir a la premsa “Accident a l’autovia per culpa de la boira” i jo pregunto, “quin cotxe conduïa la boira?”. També podem llegir, “incendi forestal per culpa d’una burilla encesa” i torno a preguntar, “com pot arribar tot sola una burilla encesa al bosc?” I qui diu burilla encesa, diu llauna o cul d’ampolla de vidre. Un dels casos més flagrants, que ens podem trobar, és quan un fumador ens diu: “Tinc un càncer de pulmó, per culpa del tabac”. És clar!, la culpa sempre és del tabac, la culpa mai és del fumador, es veu que el tabac obliga al fumador a fumar. I què dir dels polítics, que són els reis de la “no culpabilitat”? Doncs..., fixeu-vos-hi que sempre comencen les seves frases amb: “jo crec...” o “a mi em sembla...”. Com diu el Boye: “Ahí lo dejo”.

Drogoaddicció
Som el primer país del món en nombre de bars. I què es ven als bars...? Som el primer país d’Europa en consum de drogues il·legals. I som el primer país d’Europa en consum d’antidepressius i ansiolítics. Ho he dit en reiterades ocasions i desitjo que la gent deixi de buscar excuses emocionals i torni a la certesa racional: “Una droga és una droga, sigui legal, il·legal o sigui un medicament”. A la societat immadura que vivim, si consumeixes una droga il·legal, ets un drogoaddicte. Si la droga és legal, aleshores ets un fumador o ets molt cafeter o molt bevedor, etc. I si la droga és un medicament?, resulta que tampoc és una droga, perquè és un medicament que ha receptat el metge.

Però..., què és una droga? Una droga és tota substància que produeix, addicció, tolerància i deteriorament neuronal (entre altres coses). I qui determina quines substàncies són droga? En primer lloc, la química orgànica i en segon lloc l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Aleshores..., per què els estats prohibeixen algunes drogues i permeten que altres drogues siguin legals? Molt senzill, pels interessos que té cada estat, interessos que es determinen mitjançant una legislació. Bé, els estats, governs i els parlamentaris que aproven les lleis. Un amic meu diu amb sorna: “Les drogues són legals, perquè paguen impostos”. I té tota la raó, cap estat pot permetre’s el luxe de no recaptar els impostos que generen tabac i alcohol, malgrat l’alta despesa sanitària, el saldo segueix sent favorable a l’estat.

Així doncs, aconsello els lectors (que em vulguin fer cas) que vigilin a ingerir substàncies acabades amb la terminació -ina, terminació de les amines (com l’amfetamina), i terminació dels alcaloides (com cocaïna, heroïna, cafeïna, nicotina, benzodiazepina...) A més a més, cal incloure l’alcohol (que reuneix tots els requisits d’una droga), els últims estudis ens diuen que l’alcohol és tan o més cancerigen que el tabac.

Per últim, fico a la consideració del lector que la salut és personal i intransferible, que està directament relacionada i supeditada a l’estil de vida que portem, perquè una cosa és l’edat cronològica i l’altra, molt diferent, és l’edat biològica. Que ningú s’enganyi, malgrat que tenim una de les expectatives de vida més altes d’Europa, això és una mitja aritmètica ponderada, la realitat és que tenim els dos extrems, gent que mor molt més vella que a Europa i gent que mor molt més jove que a Europa.

Alliberar-nos

Digues, quines són
les teues esperances?
Com hem après a viure
en tantes batalles?
Què és el que encara ens mou
a seguir endavant avui?
Quan fa que vivim
en les seues gàbies?

Trobem a faltar
el que més estimàvem
en un bocí de cel,
un tros de nosaltres.
I tot el que hem patit
ens ha fet més fràgils,
però la nostra victòria
és un somriure als llavis.

I encara que el dolor
no ens ha fet més forts,
hem après a ballar
amb les nostres pors,
mullar-nos amb la pluja,
camuflar-nos en la foscor,
cuidar de la flama
que ens habita el cor.

Quan em dius
que tot anirà bé,
que hem nascut per lluitar
fins l’últim alè.

Quan em dius
que mai defallirem,
que hem nascut per lluitar
fins l’últim alè.

Digues, què vam perdre
en les lluites d’ahir?
Què ens van ensenyar?
I per què vam seguir?
Què és…

               Xavi Sarrià

L’espigó de l’àncora

Trepitjo sorra bruna,
acaronada per sol de tardor.
Fico rumb a l’espigó,
guiat per una gavina.

Ella arriba abans
i trontolla a la creu
de l’àncora de St. Feliu.

Xiscla i s’enlaira,
mar endins, per damunt
d’ones tot just arrissades.

Hi ha pau, molta pau
i tinc un puntet d’enyor
per haver bescanviat
Sitges per Sant Feliu.

Sí, les dues són llocs
de molta pau, de dolçor.
Però, què dic? On sóc?
Vagi on vagi, sempre

acabo enamorant-me
del territori que trepitjo,
perquè sóc, un enamorat
de la dolça Catalunya.

Cites de Mahatma Gandhi

“Tot el que es menja sense necessitat s’està robant a l’estómac dels pobres”

“El naixement i la mort no són dos estats diferents, sinó dos aspectes del mateix estat”

“Ull per ull i el món acabarà cec”

“Viu com si fossis a morir demà; aprèn com si el món anés a durar per sempre”(Tal com està el pati: Fàcil de dir, difícil d’acceptar)
“Si vols canviar el món, canvia’t a tu mateix”

L’illa Blanca

(Filla Blanca)

Blanca arena,
bressolada per sol mediterrani,
d’on surt el coure del teu somriure.
No hi ha núvols dins el teu cel
nítid, farcit d’optimisme,
on tot sovint retrobo el meu record.

Cites d'Abraham Lincoln

“Cap home és prou bo per governar a altres, sense el seu consentiment”

“La  més estricta justícia no crec que sigui sempre la millor política”
(Catalunya n’és un cas, entre legalitat i legitimitat)

Altra tenebra

Fa temps que no tinc
por a la tenebra
ni a la incomprensió,
aquella que ens margina
i ens fa exili social.

Fa temps que no tinc,
por de no trobar res
dins de música i llibres,
aquells que un dia
m’ho varen donar tot.

Aquesta és la tenebra
(que porta segell de por),
quan estàs desterrat
dins l’àrid planeta de
les idees i coneixement.

La soledat és patrimoni
del pensador i n’és,
a la vegada, refugi i càstig.
Per aquesta raó, els filòsofs
mai deixem de caminar.

“La Justícia espanyola és especialista en generar greuges comparatius”

No obstant

Un país distant, ple d’interrogants,
que només entén d’impaciències.
La incomprensió minva el ritu del sentinella,
la seva contrició n’és el seu oblit.
I, no obstant, la seva felicitat sempre serà
com una ideologia de segona mà.
(A la memòria de Lluís Companys)

Cites de Plató

“La major declaració d’amor és la que no es fa; l’home que sent molt, parla poc”

“El cos humà és el carruatge; el jo, l’home que el condueix; el pensament són les regnes, i els sentiments, els cavalls” (Avui seria: Ello, Ego i Super Ego)

“Els amics amb freqüència es converteixen en lladres del nostre temps”

Torn de vigília

M’agenollo a la gespa
per merèixer la rosada
i el bateig d’amor.
La resposta a un auguri
que, accessible, descansa
dins la benvinguda.

Sota zero, al fred
d’un desnonament de
desconfiança. El torn
de vigília que fa país
–al costat de renovada
confiança– sense preses
i amb desig d’estimar.

"Sempre pots trobar un lloc on compartir la teva soledat"

La veu de la vall

La teva veu és..., la meva veu,
dins la grisa comarca de la boira,
on tothom és estrany i ningú és caut.
No hi ha més perdó en la precària
cripta de la culpa. Tots som
habitants a la vall de la nostàlgia
i profetes en cada nou amor.

     La teva veu...,
    segueix sent
    la meva veu.

Cites de Friedrich Nietzsche

“El món és bonic, però té un defecte anomenat home”

“L’esperança és un estimulant vital molt superior a la sort”

L’ús de l’espai públic

Dins la geografia d’una ciutat moderna, hi ha espais reservats, en teoria, per a l’ús exclusiu dels vianants; a l’hora de la veritat, veiem circular bicicletes, patins en línia, patinets i patinets elèctrics. També veiem com aquestes zones d’espai públic per a vianants, són utilitzats com espais privats en forma de terrasses de bars, cafeteries i restaurants. La qual cosa genera un greuge comparatiu quan aquest espai es prioritza com a espai privat, sent un espai públic i que, en alguns casos, afecta la bona mobilitat dels vianants, sobretot la mobilitat de la gent gran.

El tercer en discòrdia són les motos, que sembla tenen butlla, ja que aparquen on volen i quan volen, hi ha zones de la ciutat que tenen aparcaments de motos adients i altres zones que no els tenen o, senzillament, els motoristes passen d’utilitzar-les (per exemple, a l’Hospital Arnau de Vilanova). En aquest sentit, vull recordar als responsables de l’Ajuntament que les dos principals xacres d’una democràcia són “Impunitat i greuge comparatiu”, i aquestes dos xacres es donen, cada vegada que es compara motos i cotxes. Motoristes que, alguns d’ells, es comporten amb total prepotència i mala educació, fruit d’aquesta impunitat. Seria d’agrair que es controlés més el comportament de motoristes, de la mateixa manera que es fa amb  els cotxes. Però, “retornom a le mouton”, cal delimitar i regular tots els espais de la ciutat, sobretot cal delimitar l’espai que es destina com espai privat, del que continua sent espai públic lliure. A més a més, també cal tenir la suficient sensibilitat i tenir en compte les zones d’espai públic, destinades a l’esbarjo i jocs per als infants.

No hem de perdre mai de vista que voreres, places, rambles i passeigs són zones prioritàries dels vianants i ells sempre tenen preferència, així també ho estableix el codi de circulació. Per evitar confrontacions i conflictes, algunes ciutats han delimitat aquests espais públics, reservats per a ús privat, senyalitzant el terra amb quatre angles blancs que delimiten la superfície que l’Ajuntament autoritza a l’establiment per a ús privat. Fora d’aquest espai no es poden ficar taules ni cadires ni cap tipus de mobiliari i dins de l’espai, l’establiment paga una taxa en funció del nombre de taules, cadires i mobiliari que vulgui ficar. Qüestió de sentit comú, si es delimita l’espai per a vehicles, també s’ha de delimitar l’espai per al mobiliari dels establiments. Així doncs, són dos conceptes que l’Ajuntament té que gestionar: un és l’espai públic que autoritza a l’establiment per al seu ús privat i l’altre és la recaptació que fa, en funció de taules, cadires i altre mobiliari instal·lat.

En una ciutat, la convivència és la base democràtica que ha de regir la relació entre els ciutadans i això ha de partir d’una bona educació i civisme. Una bona mobilitat forma part d’aquesta convivència. Per tant, encoratjo a l’Ajuntament de Lleida que gestioni i controli l’espai públic, l’espai que utilitzen tots els establiments per a un ús privat, i que ho faci sempre en favor de la mobilitat dels vianants.

Vaixell a l’esperança

Destrio un grapat
de mots i paraules,
són bocins de records
que acullo al ritme
que marca el vaixell
de la meva memòria;
hissant veles d’esperit
i llevant l’altiva àncora
d’afalacs i prejudicis.
Íntim llast on gronxen
els consells de mariner.
I a surar!, com infant,
per la blava platja,
mar ple d’il·lusions,
rumb a la pàtria on
tinc, tenim, lúcides
totes les esperances.

Cites de Confuci

“Aprèn a viure i sabràs morir bé”

“Només es pot ser feliç sempre, qui sap ser feliç amb tot”

Re-flexions

Amb quina antiga llei
puc enllaçar el secret
que uneix ànima i cos?

El somni de viure neda
entre l’espai i el temps.
Neix, creix i..., silenci.

Despullat i nu, tremolo
davall l’arbre del Paradís,
vetllant l’etern misteri.

A vegades, el coneixement,
és com un crit fet al desert
o el ressò d’algun elogi.

Tinc por de retornar,
de nou, al punt de partida,
com si omega ja fos alfa.

I cada nou oblit que tinc,
em condueix a l’espectacle
de ser nàufrag de pensament.

Cites d’Albert Einstein

“Cada dia sabem més i entenem menys”
(O no volem entendre)
 
“El món no està en perill per les males persones, sinó per aquelles que permeten la maldat”
 
“Donar exemple no és la principal manera d’influir sobre els demés, és l’única manera”
(Alguns polítics donen exemple negatiu; és a dir, mal exemple)
 
“Una vetllada on tots els presents estiguin absolutament d’acord és una vetllada perduda”

Enyorant un somriure

El sol duu gonella
de núvols i boirina,
treu la solitud del prat
d’una fosca amb rosada.

El paisatge ja pastura,
quan el sol corona
el dol de nit; paratge
on la carena somriu.

Als seus peus, l’estany
i un estrany “desert”
d’esveltes falgueres,
on trobo languidesa.

Sigui engany, parany
o el deler d’un ardit,
sofreixo el nou desig,
nàufrag d’un somriure.

Cites de Bob Marley

“Les guerres seguiran mentre el color de la pell sigui sent més important que el color dels ulls”

“Els diners no poden comprar la vida”
(Bob, quina llàstima que no entenguessis, també, que: “Les drogues no poden comprar la vida”)

Pluja fina

Quan em traís el record,
i no tinc refugi per l’enyor,
dubto de l’amor d’absència.

Encara que són modestes,
les meves arrels donen
tota l’estabilitat al cor,
dins un món de paraules
i la seva història lògica.

És una qüestió relativa,
però està plena d’il·lusió
i d’una emoció infinita:
     Pluja fina al cor,
     pluja fina a l’anima.

“Per treballar només cal estar convençut d’una cosa: que treballar és menys avorrit que divertir-se”  (Charles Baudelaire)

Becari de poesia

A la vida,
encara sóc un pobre becari
que remena pel seu arxiu,
buscant totes les respostes
a un seguici de preguntes.
Sí, només sóc un buscall
dins foguera intel·lectual;
però, al cap i a la fi, puc
contribuir a la seva flama.
Així doncs, m’entesto a
seguir escrivint i, potser,
algun dia tindré l’encaix
per damnar l’obstinació
o, si voleu, la tenacitat
que tinc de capficar-me
dins l’horitzó de les paraules,
que m’esquitxen des de l’albada
fins l’horabaixa. També sóc
un xic gòtic i m’escamno
quan llegeixo altres autors.
Per cert!, aquest becari
fa temps que no embossa
ni un euro, ni un cèntim.

“No hi ha que anar cap a enrere ni per donar-se impuls”  (Lao Tsé)
(Així és com ho fan els polítics i així és com es carreguen la democràcia)

“Vaig aprendre que les llàgrimes de tristesa oxiden l’ànima i les llàgrimes de felicitat són vitamines per al teu cor”  (Danne Vega)

Guanyar la vida

Per una escletxa, veig
la dimensió del somni:
una vida guanyada a
l’absurda adversitat.

Esmerçant engrunes
al coneixement i ficant
ritme, quan tinc que repensar
l’amor o cada nova idea.

Tot plegat, per descobrir
que la meva apatia pot ser
tan efímera i ingènua com
per alleugerir el sofriment.

I tinc el dubtós privilegi
d’obrir-la amb un preludi,
que em dóna prou benefici
a la partitura de la meva vida.

“Escriure és sempre un acte d’esperança”  (Leonardo Sciascia)
(Doncs..., jo escric cada dia)

Pòrtic al futur

Enfilo l’últim tram,
el camí que ha estat i és
la meva vida, viscuda.

Faig inventari dels fets,
foragitant el meu mercat
de temptacions i retrets.

També vull defensar-me
d’una afeblida societat,
quan paròdia la hipocresia.

Ara, accepto aquest repte
i endreço les meves passes
per recórrer el proper futur.

Assumeixo aquest horitzó,
el seu incòmode misteri
i em prodigo en el meu món.

“L’amor es pot mendicar, comprar, rebre com a regal o recollir-lo al carrer, però robar-lo és impossible”  (Herman Hesse)

Crit d’amor?

Es va allargant la nit
amb vestit negre que
exacerba romanticisme,
despertant el desert
d’una recent gelosia,
últim reducte desitjat,
perquè l’amor deserti
de tot prejudici social.

Tinc un crit, un eco,
per fer-lo i repetir-lo,
un prenom que sigui
principi de nou desig,
que pugui ficar ordre
a la monòtona vida,
bon criteri de pensador
i amor a cada instant.

Bon Dia Tardor!

Bon Dia Vida!  (Gertrudis)

Bon dia cel, bon dia ocells,
bon dia rínxols dels teus cabells,
bon dia pluja,
bon dia a cada raig que el sol dibuixa,

bon dia a tots els arbres i les fulles,
bon dia des del llit mentre et despulles.
L’últim clar de lluna resisteix a la ciutat
l’endemà és un món nou, ja ha començat.

Bon dia vida!
bon dia a cada cos del món que avui respira,
bon dia orient des d’occident,
bon dia vida,
bon dia al despertar gegant del qui somia,
en canvia-ho tot sense cap por
bon dia vida!

Bon dia a la mentida, bon dia a la veritat,
bon dia roba estesa del teu terrat,
bon dia tinguin
perfums del teu cos nu vinguin d’on vinguin.

Mentre el carrer es va omplint de mica en mica
tu hi brilles al bell mig de tan bonica.
Canta’m a cau d’orella les cançons d’aquesta nit
l’endemà ja és aquí, tu estàs amb mi.

Bon dia vida!
bon dia a cada cos del món que avui respira,
bon dia orient des d’occident ,
bon dia vida,
bon dia al despertar gegant del qui somia,
en canvia-ho tot sense cap por
bon dia vida!

Bon dia vida!
la força del primer crit
fins l’últim badall de la nit
obres fràgil els teus ulls
em vols et vull.

Bon dia vida!
Sense tocar de peus a terra
avui saltem tots els paranys
només cal que caminem
junts de les mans.

Bon dia vida!
bon dia de nou aquest món
que gira i gira
Bon dia vida!
Bon dia de nou aquest món
que tu respires
Bon dia vida!
Bon dia de nou aquest món
mentre tu em mires
Bon dia vida!
Bon dia de nou aquest món
que ens diu qui som
Bon dia vida!

Bon Dia Tardor!

“Només sóc dels que procuren moblar-se el món amb llibres”  (Pérez Reverte)

Veu de pelegrí

Escolto el renec del vent
i com trontollen branques
dins el misteri d’un paisatge
que és tan antic com la lluna,
quan l’està il·luminant. De sobte,
puc secretejar, amb el silenci,
la llegenda d’aquesta nit,
encara que sigui un prejudici
pel pelegrí, quan s’adreça
a la seva austera doctrina,
la que el fa caminar i resistir.
Bastim veus i vergonyes,
perquè tots, poc o molt,
som o pelegrins o rodamóns.

“Cadascú elegeix el que no vol perdonar”  (Eva García Sáenz de Urturi)

A muntanya

Fico habitament
a totes les paraules
del meu pensament.

Aquesta heretat
la he rebut d’ells,
els vells mestres.

Camí abrupte on,
a vegades, la foscor
hi fica la petjada.

I enfilo muntanya,
buscant els estels
que m’il·luminin.

Dalt d’aquest turó
veig tots els estels,
els teus i els meus.

“No estic d’acord amb aquells que posen a la modèstia entre les virtuts. Per a la ment lògica totes les coses s’han de veure exactament com són, i quan un es menysvalora, s’aparta tant de la veritat com quan un exagera els seus propis poders”  (Conan Doyle)

Penya-segat dialèctic

La dialèctica política,
si no fa camí democràtic
(dialogar, negociar, pactar),
farà drecera intransigent,
la que sempre ens porta
al penya-segat dialèctic.

“El pitjor que fan els dolents és obligar-nos a dubtar dels bons”  (Jacinto Benavente)

Tarda de tardor

Admirant les orenetes
com ballen pel cel
i com dansen ànecs,
lliscant a ras de riu,
surt música de tardor
a ritme de gloc-gloc
d’aigua i melodia amb
tendre murmuri de fulles,
bressolades per l’aire
d’aquest bell captard.
Sí, n’és Festa Major
en dia d’estiu, però...
amb tarda de tardor.

“No totes les llàgrimes són amargues”  (El senyor dels Anells)

Tardor i primavera

El rigorós déu de l’Hivern
fon les poesies de la Tardor.
Ho fa despistat o per gelosia?
Afirma encendre el foc de llar
per escalfar paraules i fonemes.

No em preocupa, faré un mos
i esperaré la propera primavera,
que sempre porta bes de cançó
i el dolç amor que recorre cel,
cos i la creativa nit literària.

Opinió

Tinc l’opinió com a eina,
per buscar-li espai al canvi,
fer l’oportuna proclama
i donar-li prou nivell al rol
que li correspon al ciutadà;
des del fet gregari i social,
trencant un discurs contaminat
on el pacte tan sols és polític.
Democràcia és la filosofia
que es viu cada dia, tots els dies.

Bona Diada

“Les nostres arrels són la infància, les nostres fulles el present”

“Quan una relació amorosa no està consolidada, les separacions i absències poden repercutir i ser determinants per a la estabilitat de la relació”

Vivir así es morir de amor

Siempre me traiciona la razón
y me domina el corazón,
no sé luchar contra el amor.

Siempre me voy a enamorar
de quien de mí no se enamora,
y es por eso que mi alma llora.

Y ya no puedo más, ya no puedo más,
siempre se repite esta misma historia.
Ya no puedo más, ya no puedo más,
estoy harto de rodar como una noria.

Vivir así es morir de amor,
por amor tengo el alma herida,
por amor, no quiero más vida que su vida,
melancolía.

Vivir así es morir de amor,
soy mendigo de sus besos,
soy su amigo y quiero ser algo más que eso,
melancolía.

Siempre se apodera de mi ser
mi serenidad se vuelve locura,
y me llena de amargura.

Siempre me voy a enamorar
de quien de mí no se enamora,
y es por eso que mi alma llora.

Y ya no puedo más, ya no puedo más,
siempre se repite la misma historia.
Ya no puedo más, ya no puedo más,
estoy harto de rodar como una noria.

Vivir así es morir de amor,
por amor tengo el alma herida,
por amor, no quiero más vida que su vida,
melancolía.

Vivir así es morir de amor,
soy mendigo de sus besos,
soy su amigo y quiero ser algo más que eso,
melancolía.

Vivir así es morir de amor,
por amor tengo el alma herida,
por amor, no quiero más vida que su vida,
melancolía.

Vivir así es morir de amor,
soy mendigo de sus besos,
soy su amigo y quiero ser algo más que eso,
melancolía.

Camilo Blanes - Camilo Sesto
(Bon viatge i molts records a Nino Bravo)

Llavor etèria

Quan s’encalla el temps
en només un instant,
s’obre el vel d’un món,
on la realitat voreja i fa
fira a la plaça del record.

La rosada porta cançó
i un fred humit de nit.
Mentre el poble s’adorm,
els estels tornen a ballar
a ritme de somriures.

El sol abraça a l’alba
i festeja a la finestra,
li canta un nou somni,
veient el camp conreat
on naixerà la llavor.

Fiquem-li llavor al cor
i obrim finestra a la raó,
perquè la humitat de nit
i rosada floreixin la llavor
que ens obri un nou món.

“No hi ha cap llibre tan dolent que no tingui alguna cosa bona”  (Miguel de Cervantes)

(Gràcies per la part que em toca)

Està venint

Avui, damunt la bicicleta,
pedalejant a trenta per hora,
olorant el suau flaire d’alfals
recent tallat i arrenglerat,
i acaronat per un sol baix
d’horitzó i graus de calor,
fistonejat per núvols esqueixats,
he sentit els primers indicis
de la nova tardor. Sí, ella ve
amb la seva poesia cromàtica.

“El meu món no són tan sols els llibres, el meu món són totes les paraules”

A ritme d’infància

A ritme d’infància tinc records,
puntejats com ull de serp al granit.
Solen ser inconcrets passatges que
afloren com un àlbum fotogràfic,
on es prodiguen les ombres però,
també, somriures i el tebi ressò,
tothora que obro calaix, on guardo
la placidesa de tots aquells anys.
Cada estona viscuda, per a mi
ha tingut un lleu tacte de poesia
i lleugeresa de temps transcorregut,
que sempre corre massa de pressa
i no em deixa degustar i assaborir
tots els meus moments més feliços.

Cites de Sun Tzu

“La millor victòria és vèncer sense combatre i aquesta és la distinció entre l’home prudent i l’ignorant”

“Si no pots ser fort, però tampoc saps ser dèbil, seràs derrotat”

“Governar sobre moltes persones, com si fossin poques, és una qüestió de dividir-les en grups o sectors: és organització”

Il·lusió renovada

Surt un nou dia,
fornejat a la fosca
d’una nit tropical.

La pluja de la dutxa
s’emporta la suor
i el neguit cos avall.

Sortir al carrer per
inhalar el crepuscle
amb el seu ventijol.

Fer camí i drecera,
tot gaudint la pau
de les endorfines.

I buscar a cel obert
inspiració, que duen
neurones ben dormides.

I torna el meu riu diari,
quan la tinta esgrafia
amb renovada il·lusió.

“El temps físic és relatiu, el temps emocional pot ser infinit”

Tot mirant l’espai

De sobte,
ell fuita de mi,
pel cel de Sant Llorenç.

Estranya ruta
la que porten tots,
dins aquest rial d’estels.

Marxen d’Occident
per anar-se’n a Orient,
a l’inrevés dels migrants.

Aquesta nit, per a mi,
és bressol de nova vivència
o potser serà la faula del somni.

Arquitecte de paraules

Mai se sap quants maons
seran necessaris, perquè
el poema sigui habitable.

Aixecar-lo a l’altiu vent
amb expressió de triomf,
ficant-hi destí als mots.

El fidel riu de paraules
pujarà pels esglaons
de frases i oracions.

Nodrir-les d’imatges,
d’ordre i sense caure dins
el cataclisme del discurs.

En aquest bosc de mots,
cal convertir la tendresa
com bona amant del silenci.

La tasca serà senzilla,
si assistim i reconeixem
el suau recer del diccionari.

“Una cosa és un masclista, l’altra és un masclista sota els efectes d’alcohol i drogues”

Re-flexions

Sempre he estat
més bard que joglar,
tot fugint del record,
per a no fer-me serf
de l’imprecís enyor.

On hi ha xiprers,
hi ha pedra i marbre.
Sembla que ells siguin
els vetlladors del repòs:
“La pau no és remou”

Silent, busco l’ocell,
que competeix amb el núvol
pel camí secret de l’aigua.
Mentrestant, al prat, jo
m’adscric al temps.

Tinc l’antic prodigi
d’escriure i la perdurable
corba de la intimitat.
Fico, doncs, tonada als ulls
i un dolç bes al futur.

Dues dones (d’on-és)

(Un record a Cunit i Benasc)

D’on és el meu estiu?
Surt el mugró roig
per la sempiterna línia
d’un horitzó, trenta anys
rissat per ones blaves.
La mar és dona i mare,
i m’acull i m’amoixa,
per dir-me que sóc
fruit de la seva aigua.

D’on és el meu hivern?
El vent de port bleixa
i s’afilera pel Portillón,
mentre es va refredant,
acaronat per neu de nit.
La muntanya és dona i mare
i m’acull i m’esperona,
perquè faci un nou cim,
fruit del seu vell esperit.

“Moltes vegades les persones creatives i artístiques també passen a la història per la seva humanitat”

Jardí d’afalacs

Hi ha gent que sojorna
al jardí dels afalacs,
sense cap altre horitzó.
Lloen pel gust de lloar
i amaguen sa intimitat
a recer dels prejudicis.

Aquest jardí no té perfum,
tremola amb cada pluja
i el pot sacsejar el vent
de qualsevol estendard.
Només medra si l’afalac
pareix espill de consells.

Coses de poetes

L’Antonio hi tenia
una espina al cor.
Jo, insegur, hi tinc
un grapat de paraules.

Poso prudent distància
entre el mestre i jo,
tant per maleïda forma,
com pel dúctil concepte.

Som dues generacions
posades a prova d’anys.
Ell fent plor i proesa. Jo,
perdut entre dos segles.

Pala en mà, excavo i gesto
nous versos, sempre atent
al parany del desgavell:
Cal que fiqui ruta i ordre.

Tothora, he d’esbrinar
l’instant foll que m’aboca
al paper, sempre verge,
quan l’esgrafio amb tinta.

Benvolgut Antonio (Machado),
tinc que tornar a rellegir-te.

“El fet intrínsec de viure, ha d’entrar de ple en el marc de la convivència”

Abraçada

Ara mateix, sóc amic
de la mirada d’una nit,
mentre la primavera
escaïna a cada branca
i floreix en nous somnis.

Voldria fer un conjur,
perquè llum i pensament
poguessin tenir bona rima
i beure a la font d’alegria.

Voldria fer-me segador
i dallar tots els presagis,
amainar totes les ombres,
discórrer la cortina de claror
i abraçar, dins meu, la quietud.

Disjuntiva

Un plàcid paisatge
es retalla, emboirat
pel sospir de la calima.

Indiferent, l’oreneta
plana ensenyorida com
una immutable titella.

La núbil tarda panteixa
a cavall del tèrbol món,
on el pensament n’és
àrbitre d’un antic secret:

Presoners dins el nostre racó,
debatem entre l’esclavitud
del trajecte que hem elegit
o alliberar-nos de l’enyor.

Amor, sexe i violència de gènere

Una bona part de la població ha perdut, o no valora, el romanticisme dins l’amor i busca refugi únicament en el plaer i el sexe. Amb la qual cosa, es perden sentiments en favor d’emocions; això comporta personalitats amb conflictes afectius. L’afectivitat (que n’és senyera d’amor) és fonamental per a una bona estabilitat emocional. Sí, part de la societat està fent una regressió cap a comportaments primitius, que en ple segle XXI podríem pensar, ja estaven eradicats. S’estan perdent valors ètics i morals, els que sustentaven un model de societat. Model de societat que ara és considerat desfasat o s’etiqueta d’antiquat, perquè tot sovint aquest model es confon amb valors religiosos, que són rebutjats per les democràcies laiques, quan el lògic seria que ètica i moral estiguessin fora del context religiós i per damunt de qualsevol laïcisme estatal.

Tot això, junt a immaduresa, masclisme (fruit d’aquesta regressió primitiva), la falta de referents ètics i morals, alts consums d’alcohol i drogues (tant legals com il·legals) configuren un còctel força explosiu, que condueix vers el deteriorament neuronal i, de retruc, a l’ansietat i agressivitat. El perfil bàsic masclista el podem configurar com: immaduresa, narcisisme, prepotència, agressivitat, ansietat i deteriorament neuronal. Però, anem a pams:

Hem de tenir present que la violència de gènere és el final d’un camí, ningú neix masclista. En primer lloc cal tenir en compte el context viscut per l’individu: família, amics (clans i tribus urbanes), certs entorns laborals i la marginalitat són els que van esculpint la personalitat masclista. La ingesta d’alcohol, drogues legals i drogues il·legals, fan la resta. Ho he dit en moltes ocasions, avui ho tinc que tornar a recordar: “Una cosa és un masclista, l’altra és un masclista sota els efectes d’alcohol i drogues”. És un problema de causa-efecte. ¿Cal lluitar contra el masclisme? Naturalment que sí. ¿És el masclisme la causa de la violència de gènere? Doncs..., el masclisme només és responsable del 33 % de la violència de gènere, l’altre 67 % és culpa d’alcohol i drogues. Un masclista sense alcohol ni drogues és una persona que reafirma la seva identitat amb agressivitat verbal (insults, tacos i renecs), fruit de la seva immaduresa i de la falta de recursos a l’hora d’afrontar i gestionar situacions de conflicte, començant per les frustracions que li depara la vida. Si hi ha alcohol i drogues, aquesta agressivitat verbal pot derivar i desenvolupar una agressivitat física. Algú em podrà dir: “Doncs jo conec un cas de violència física, on no hi havia ni alcohol ni drogues”. En aquest cas, caldrà fer l’oportuna valoració psiquiàtrica, perquè podem trobar-nos davant el territori d’una psicosi profunda o d’una sociopatia.

A totes les persones que estiguin preocupades per la violència de gènere, vull convidar-les que reflexionin i que lluitin contra alcohol i drogues. Traient aquests dos ingredients del còctel explosiu que he esmentat, l’agressivitat física és redueix, malgrat que encara pugui perdurar un masclisme de base. Ah! Si us plau, no caigueu dins el parany de les excepcions, el referent del comportament humà sempre ha de ser estadístic, mai emocional. Per altra banda, l’abordament d’aquesta problemàtica s’hauria de fer de la mà de la ciència, deixant que tant política com legislació, estiguessin supeditades al seu criteri.

“Cal que reivindiquem tots els espais oberts possibles i equilibrar-los amb els espais urbanites tancats, on sempre desenvolupem tota la nostra vida quotidiana. Fem salut!”

Prec

El vent de l’esperança
busca cala o port segur,
prop d’una vinya, on llum
i olor a fonoll siguin somni
per a una tarda de música,
on el vol que traça el colom
escrigui dins del cel rogenc.
Lluny de qualsevol cridòria,
prego amb llavis muts i reso,
sense planys i amb repòs,
perquè quedi secret el misteri.

Veu de futur

Mariner de terra endins,
fico rumb al blau desig
amb sospir de llibertat.

Sóc de cor ingenu i gavina
que vola sense aldarulls,
tot buscant un difús goig.

Encara aplego un petit encís
(vibrant i sense cap confort)
que em pugui fer més popular.

No vull encendre cap gelosia,
però tampoc vull defallir.
M’ho suposo, el futur té veu.

“Mentre els dos pols es desgelen, als països suposadament civilitzats la gent s’ofega amb la contaminació i el fum dels incendis forestals”

Joc encisador

Acabo de segar paraules
al bancal del diccionari.
M’ha quedat un rostoll
amb fragància de tinta.

Ara, puc tornar a llaurar
o, potser, fer-hi guaret.
No!, serà millor sembrar
i conrear aquest camp.
         -----------
Enamorat d’enyorança,
busco l’harmonia, ella
n’és la molsa de l’arbre,
on tinc amagat el misteri

que encisa cada instant.
Vull fugir de la tenebra,
de la boja follia del follet
i ser novament un ocell.

Ni mut, ni vençut, potser
estic dejú de bona ventura,
on es va repenjar la traïdoria.
Trobar, serà el joc encisador.

Devenir de l’amor

Quan hagi embat d’amor
no fuges del compromís,
perquè una cosa és el joc
i una altra el poruc atzar.

Sigues bona somiadora
i endevina amb encert.
No empaitis cap boira
que sempre s’esfilagarsa.

Tampoc fugis d’estudi
que l’amor és sentiment,
i si afues les emocions,
fixa-les pel teu devenir.

L’amor pot ser canònic
o pot encabir-se a l’arbitri
del teu vent, quan xiscla.
Amiga, la felicitat es guanya.

Dempeus

Si vull vèncer la timidesa,
no tinc altra que ser atrevit,
sortir del buit endogàmic
i percaçar un nou projecte.

He bastit molts horitzons
amb les mans massa buides
i he suportat el trepidant ritme,
on s’hissa cada nova albada.

Dempeus, estàtic i estoic,
concloc la vella fosca i esporgo
l’escorça que m’està ofegant,
com si fos un delicte agònic.

Sóc un optimista recalcitrant
i tinc l’esperit de mal·leable argila,
perquè visc a l’adossat pensament,
on sempre debuta la meva felicitat.

Lleida en colors

Aquest matí de diumenge, tot passejant per Prat de la Riba fins Rambla Ferran, he vist un espectacle visual ple de color i tenint en compte que Lleida estava ennuvolada, ha donat llum als carrers que he recorregut. M’estic referint als lleidatans musulmans (àrabs, moros, hindús i negres africans), que portaven els seus vestits, túniques, xilabes i pantalons amb casaca, amb tota una gamma àmplia de colors, que junts podien encabir-se dins l’Arc de Sant Martí.

Com casi sempre, els homes eren més monocromàtics, d’un color o dos a tot estirar; mentre les dones, nens i nenes lluïen uns vestits rics tant per la varietat de colors i dibuixos, com per la seva lluminositat. El que més m’ha impressionat, ha estat el vestit d’una dona, era blau cel fosc amb incrustacions daurades. Un autèntic firmament on els estels enlloc de ser de plata eren d’or. I què dir dels vels? Res a veure amb les monòtones mantellines cristianes. Malgrat que eren més discrets que els vestits, tenien colors suaus, combinaven perfectament amb els vestits, fent del conjunt autèntiques obres d’art.

Durant mig hora, m’he considerat prou afortunat per gaudir d’aquest espectacle visual. Sí, aquest multi culturalisme ple de llum i color m’ha emocionat, tot pensant amb l’Open Arms i la injustícia que representa la insolidaritat humana.

Finalment, he fet la següent reflexió: “Què avorrits som els occidentals vestint ”

Soliloqui

Tinc que engolir-me
l’estrany procés de solitud,
naufragar sense companyia,
sense explicacions inútils,
que només desitgen vestir
a la titella més morbosa.
Amb mesura, arracono i oblido
cada instant que no em pertany.
Procuro fer mèrits i faig tastet
a l’urgent col·loqui de viure.
Escapço cada vers i paraula
i, fidel, arrecero l’eterna pols
que té l’estupidesa humana.

Aniversari

Avui, aquest blog ha arribat a les trenta mil visites. Gràcies per fer-ho possible.

Jesús Garcia Boadella
El pensador de la vida

Bugada de versos

Retrobo versos escampats,
empresonats al prestatge de l’oblit
i dins el bressol de paper, on la bruixa
serenor fa potingues i encanteris.

Amb ells, faig una bugada blanca,
trec la pols i taques tan antigues
i, ja nets, tinc la calmosa temptació
d’estriar-los com si fos un manyac.

Alguns els classifico com a salms,
perquè es puguin gronxar al seu cel.
Altres em semblen més aviat cançons,
que ningú ficarà música per cantar.

Cau el captard. Prop de l’ànima,
aquest és un viatge per a l’eternitat,
amb les pupil·les fixes a cada vers
i les parpelles tremoloses d’emoció.

Sí, tornaré a penjar aquests versos
a l’estenedor del record, perquè
el vent assequi aquesta bugada i,
tal vegada, puguin ser d’alguna utilitat.

El calafatador

Qui em pot calafatar
la nau per anar a Itaca?

A l’hivern, quan estic
orfe de pell bruna
i tinc esclat de deures
per donar-li a l’esperit;
avar, envejo l’horitzó,
vigilant i avesat artífex
on s’aplega la mirada.

Llavors, tinc una amenaça:
caure amb paraules de cartró.
I estic ociós, buscant repòs,
i sóc fràgil vidre de finestra,
que no pertany a cap casa.
No obstant, vaig vinclant eines,
per si vol venir el calafatador.

La sorpresa

L’oblit no fa gatzara,
és un nàufrag, despullat
d’elogis i secrets records.
No hi ha cap prospecte
que expliqui la sorpresa
a l’ombra d’un col·loqui.

De sobte, fa espectacle,
s’hissa com vela plena
i es gronxa amb un ritme
indiscret i prou morbós,
per fer plaça i ancorar-se
amb un criteri, on naixerà
la pròpia estupidesa humana.

L’últim viatge

Secretejo amb la mort,
vull trencar la llegenda
de la seva llei de nit fosca.
Encara trontollo a l’encontre
d’un diccionari-guia que
em pugui dur a bon port
i sortir d’aquesta galerna
de vent i pluja, on resta
l’antiga tenebra mortuòria:

la mort és la fi del camí,
l’últim renec de l’home.
I si puc, i em deixa destriar,
la vull tranquil·la i benigna,
amb el paisatge d’un somriure
i una mà encaixada a cada mà,
vinclant cos i ànima per al viatge,
amb el joiós adéu dels estimats.
Què lluny veig aquest viatge!

Timidesa

Empresto el meu desig
com vestit de disfressa,
últim reducte del goig.
Encara no sé si allargo
la joventut o la vellesa.
Tinc enveja del benestar
i el meu dandisme retreu
un dissertat prejudici,
principi d’ignorància,
quan vull alliberar-me
del company que porto dins.
Íntim, monòton i intens
és el dolor de bastir
el misteri de la timidesa.

“El futbol és el mirall de la condició humana”  (John Carlin)

Passatge al passat

Dins el calaix no em queda
cap joguina, cap sorpresa,
com quan arrengleràvem
un tràfec de jocs d’infància
i rememoràvem aventures
al crit pirata o indi sioux.
Em seduïa el secret ofici
de ser autor i actor de jocs
i m’envilia amb personatges
tenebrosos, gens innocents,
a ritme de temperada imaginació,
que fèiem a remor i ressò,
inquiets, per tal de ser grans.
Ara, enraono amb els meus néts
i somio que l’ofici del joc no té
passat ni present, continua sent
una pintura al llarg del temps.

Amarant l’esperit

Colpidor és el silenci,
quan el volem vetllar
amb llar de foc de pau.

Amarant els sentiments,
també amarem l’esperit.

El destí pot quedar orfe,
si ignorem l’espill
on floreix la tendresa.

I amarem cada secret,
sense encara conèixer-lo.

El perfum de la fidelitat
ara s’escurça, ara s’evapora
com l’ocell, com una cançó.

Sense evadir-me, faig ofici,
per amarar el meu esperit.

Oració imprecisa

Pel bosc de les paraules,
m’aferro a l’isolat discurs
i lloo l’acurada pregària,
la ruta que té tot poema.

Indecís, acarono l’espectre,
la subtil corba, la soca
on perdura, tinc i habita
la llum de la inspiració.

Aquest elemental fenomen
es reprodueix cada vegada
que surto amb vaixell de paper,
perquè tinc la missió d’escriure.

I surt l’expressió del triomf,
per convergir en l’arrogant
cataclisme del dia a dia;
ja que, n’és la tasca de viure.

“Sé viure, però em costa conviure amb mi mateix. Sóc humà”

Disfressa

Digues-li moda a la disfressa,
quan busques rejovenir-te.
L’edat n’és la referència
i el tossut temps, morbós,
es baralla amb furtiu rellotge.

Digues-li moda a l’embruix
de la imatge, i ets enveja
i domtes el cos amb hores
de persistent mirall. Gest inútil,
el temps guanya la partida.

On ets Musa?

Musa, on ets?
On són les papallones
que voleiaven
amb el teu somriure.

On ets Musa?,
quan faig camí
i tu no hi ets
en aquest remolí
de vent de tardor.

Musa, on ets?,
quan ja no portes
l’esperit de vida
que sempre m’inspira.

Musa, on et busco?
Tan etèria i volàtil
com aquesta boira
o com un somni.

Me’n recordo,
Un dia i un altre,
Sabent que el temps
A perdut, tant com jo.

Núvols i estels

Després d’una setmana de rigorós estiu lleidatà, avui he vist el termòmetre per davall dels trenta graus. A més a més, un ventijol (amb presses per anar-se’n cap a Orient) esbossava un ambient més agradable.

Feia temps que no mirava els núvols, desplaçant-se pel firmament. Avui els he vist surar, sense pressa i sense pausa, pel mar blau d’aquest celatge. Havia núvols amb forma de barca, altres eren com iots o vaixells i, fins i tot, hi havia autèntics transatlàntics, grisos a la seva línia de flotació i blancs pels seus castells i xemeneies. M’ha vingut a la memòria, quan a la infantesa jugàvem a donar-li un significat a cada núvol, com si fossin dibuixos en tres dimensions. He de reconèixer que la nostra mare sempre ens guanyava, la seva imaginació no era fàcil superar-la. Aleshores, intentàvem embrollar-la, tot argumentant i discutint qualsevol defecte de forma que pogués tenir el núvol, que ella li havia posat nom. D’aquesta manera, volíem treure’ns l’espineta de perdre. Ella, comprensiva, se’n reia i ens deixava fer.

Ara, també em tocarà mirar estels. Fa mesos que no ho faig i fer-ho em dóna aquella perspectiva on l’horitzó sempre n’és l’infinit. Mirar estels, és mirar l’eternitat. Recordo la vegada, quan estàvem tombats a la gespa del Parc Nacional d’Ordesa, mai he tingut una visió més plena del cel estelat, cap contaminació lumínica enterbolia la nostra visió. Allà estant, semblava que havia moltes més estrelles que aquí a la plana de Lleida. De tant en tant, veiem alguna llàgrima de Sant Llorenç, per recordar-nos que el firmament no és estàtic, que tot es mou amb una simfonia de punts lluminosos i a ritme d’atracció d’astres.

I parlant d’Univers, també rememoro que Univers el desglosso en un poema com Un-i-vers. Sí, sóc Un i amb el vers és quan puc crear el meu Univers, ple de núvols i estels, no gaire diferent de l’altre Univers, si tenim en compte la teoria dels infinits. No obstant, el meu és un infinit tant petit que cap dins d’un pendrive.

Lluna Plena

Aquí estic, altra vegada,
tu sortint per l’horitzó
entre la boirina d’estiu
i jo mirant-ho, des de
les arcades gòtiques i...

al vent de la Seu Vella.
Et miro, sí, et reconec,
ets la que sempre trobo
als xops i riba del riu,
com record d’infància.

No sé si tu em mires,
perquè et veig jugar
a cuc i amagar amb núvols.
Sí, aquí estic, mirant-te,
i som tu, jo i els records.

Les dos guineus

Havia una vegada dos guineus que es deien Una i Altra. Vivien en un gran bosc, habitat per moltes espècies d’animals, que estaven a l’expectativa, per veure si les dos guineus serien capaces de fer-se amigues. La guineu Una tenia una cua llarga i sedosa. En canvi, la guineu Altra no en tenia i no se sap molt bé per què. Les dos guineus van decidir ser amigues i viure juntes; fins i tot, van parlar de fer la casa conjuntament. Al principi semblava que estaven d’acord, però més tard es van discutir per quantes i quines habitacions es quedava cadascuna.

La cosa va anar massa lluny, tant és així, que els hi va sortir la seva vena astuta i Una volia manipular a Altra i Altra volia manipular a Una. Fins al punt que van enrocar-se en els seus egos, sense escoltar a la resta d’animals del bosc. I és clar, van acabar sense entendre’s i barallant-se, donant-se la culpa mútuament. Aleshores, la resta d’animals del bosc van recordar la vella dita: “La guineu, quan no les pot agafar, diu que estan verdes”. És a dir, “els polítics, quan no poden (o no volen) pactar, diuen que la culpa és dels altres”

Utopia?

He tingut un somni,
somiava que somiava
i que tot despertant
del somni, encara
estava somiant
en el meu somni.
He tingut un somni
i aquest nou somni,
torna a ser un somni.

Recerca de pau

Desconec quin camí he d’agafar,
perquè em porti al sembrat de la pau.
Desconec qui conrea aquest camp
verdíssim prodigi, adscrit a l’amor.
Estic casi segur que n’és una dona,
amb ulls d’ocell i núvols de música;
dolça, íntima i seguint el ritme del goig,
melodia que perdura des de l’antiguitat,
fruit del bes de cada record i serva
d’una arrogant humanitat decadent.
Desconec quin camí serà, però
el seguiré buscant, a mar i muntanya,
perquè ell em durà a la dona de pau.

“Les llàgrimes més amargues que abocaran sobre la nostra tomba, seran les de les paraules no dites i les de les obres inacabades”  (Harriet Beecher)

Finestra de llibertat

(Per als que no esteu fora)

El sol gateja per entre els barrots,
l’ha lliurat el nostre cel blau català.
Per aquesta tosca finestra s’enyora
la llibertat dels records tan estimats,
ja que els barrots ens fan de senyera
i el pensament no es pot empresonar.

“Sense diàleg, ningú té raó”

Horitzó curt

La tarda s’allonga, rebordoneix
a ritme de tronada i de pluja
que va, bé i torna indecisa,
fugint d’un cel ennegrit que

guaita com el riu segueix
fluint amb la seva parsimònia,
fent-li un passadís i custòdia
la processó de sisques i canyes.

Els inquiets ànecs de coll verd
sembla que s’aixopluguen a casa.
No els veig, tampoc puc veure
el somriure d’aquest crepuscle.

Ha refrescat. Una petita treva
amb l’ambient més seré i humit
que el vent no para de pentinar.
Avui, potser, miro massa curt,

en tinc prou amb l’horitzó blau
d’aquest llegendari riu lleidatà;
demà, ja en buscaré un altre
que em doni més perspectiva.

“La poesia és la dansa de les paraules que ballen amb la música d’emocions i sentiments”

Intro-inspecció

Inconegut és el camí del destí
i inconegut és el camí del silenci.
Insegurs, cavem dins la memòria
a la recerca d’una flonja metafísica.
Volem esbrinar els nostres secrets
(dins el terrabastall de records),
tot allò que se’ns escapa, conceptes
arraconats i massa temps ignorats
d’antigues etapes de la nostra vida.
Caldrà establir prudent distància
per tal de no enutjar aquest passat.
Fóra bo lloar el lligam d’un col·loqui,
veure quanta ànima de joglar tenim
o quants paranys hem pogut eludir.

“L’home es passa la vida opinant i especulant, per tal d'amagar la seva ignorància”

Redimint els daus

A cada ratlla del blanc paper
hi estreno un seguici de versos.
L’atzar vol jugar els seus daus,
perquè surti a escena el poema.

Necessito una mica de desgavell
com hisenda pròpia de llibertat,
és la meva empremta com a poeta
i, també, el dibuix secret del silenci.

Sí, pot ser que vagin mal dades,
quan, desprevingut, vull escriure
el codi dels daus i ells me la juguen:
casualitat? o introvertida cuirassa?

Ni defenso a la meva llibreta,
ni maleeixo el malefici dels astres,
que el meu món és per viure’l.
Així doncs, que girin els daus.

“De la presó se’n surt, del fons del mar no”  (Frase dita per la mare de Òscar Camps, Proactiva Open Arms)

Política i societat civil

La política actual ja no és la política del segle passat que tenia, fins i tot, un puntet d’ingenuïtat. Avui en dia, la política té més a veure amb les relacions i simpaties personals que amb el programari polític. De fet, hem passat dels idearis polítics a la gestió econòmica de pressupostos i com es prioritzen aquests recursos. Aleshores, si observem el perfil dels líders polítics, hi podem trobar un pòsit més autocràtic que democràtic, la qual cosa frena molt qualsevol negociació; ja que, el polític té tendència a enrocar-se, tant en els seus plantejaments, com en el seu propi ego i quan es negocia s’ha de ser generós i disposat a l’entesa. El problema no és que hagi una manca de tradició a l’hora de negociar, el problema és que no es vol negociar; es vol imposar els plantejaments propis, per damunt de qualsevol altra consideració. Així, veiem com plantejaments, que són autèntics sofismes filosòfics i polítics, són esgrimits i embolcallats com a contundents arguments. També es pot veure com es tergiversen sil·logismes, amb una dialèctica tan barroera que ficaria vermell al propi Aristòtil. Per altra banda, no hem d’oblidar que un partit polític també és una empresa, que vetlla pel benestar dels seus “treballadors” i això fa que, a vegades, siguin capaços de pactar amb el mateix diable, per tal d’aconseguir càrrecs, siguin polítics o siguin administratius.

No fa pas tants anys, un parell de partits polítics em feien l’ullet, per tal d’entrar a les seves files. Estoicament, i amb el meu millor somriure, vaig declinar tots els oferiments. Em considero un lluitador i un ferm defensor de la societat civil. Des de les seves grades, es pot fer una tasca prou important, com per despertar l’interès de molts polítics, amb l’avantatja que el polític no et pot fer cap recriminació, com si te la podria fer, si fossis el seu adversari polític. Així doncs, qui vulgui baixar de la grada de la societat civil i entrar en el terreny de joc de la política, que ho faci, allà ell. En aquest sentit, sempre he tingut un respecte i consideració cap a Jordi Cuixart, l’únic que no ha volgut sortir mai de la grada de la societat civil. Gràcies Jordi. Ah!, i que ningú s’equivoqui, ser apartidista no significa ser apolític. Abans el contrari, des de la societat civil és més fàcil exposar i defensar amb llibertat un ideari polític, al no estar supeditat a les consignes i disciplina d’un partit.

I ara, fem un apart per a Lleida. En època electoral, un regidor de l’anterior govern municipal em va reconèixer que l’incivisme i la mala educació s’havien incrementat a la ciutat. Dic jo, que alguna responsabilitat ha de tenir l’Ajuntament per aquest fet. I també dic, que si els polítics no se’n surten i no poden minvar els comportaments incívics i de mala educació, la societat civil tindrem dret a denunciar-ho i a ficar-ho de palesa, ja que creiem que és una qüestió bàsica per a la convivència ciutadana, màxim quan hem vist la passivitat i la permissivitat durant anys. Altra cosa que em crida l’atenció del nostre Ajuntament, és que les denúncies ciutadanes es tramiten com a queixes. No!, No! i No!, si fem una denúncia ciutadana, volem que es tramiti com a denúncia no com a queixa. Aquesta qüestió no és negociable.

Sempre he pensat que la presència policíaca és dissuasiva. Si volem millorar el civisme i combatre la mala educació, només hi veig dos camins: El primer, que surti la policia al carrer a treballar d’ofici, portant a una mà el codi de circulació i a l’altra mà la normativa municipal. Sí, ho sento, però els comportaments negatius només funcionen amb reforç negatiu i el millor reforç negatiu és la sanció. Cal sancionar, i molt, per restablir i reconduir els comportaments incívics i de mala educació. S’han d’acabar amb totes les actituds i comportaments asocials de persones agressives, prepotents i drogoaddictes (la qual cosa, és casi una redundància). No sancionar implica permissivitat, aquesta permissivitat genera impunitat i a més impunitat més gosadia, i ja tenim tancat el cercle de l’incivisme i mala educació. El segon camí ha de ser els agents cívics, aquests han de ser resolutius i han de ser tan resolutius com ho són els vigilants de zona blava.

Podríem continuar amb la mobilitat i com s’està utilitzant l’espai públic com a espai privat: bars i restaurants que, fins i tot, barren el pas amb jardineres. Cotxes que són reparats per mecànics a la vorera. Excés de velocitat dels patinets elèctrics, que són capaços de circular per l’eix comercial en horari públic. Motos circulant per la vorera. Cotxes aparcats al pas de vianants o a les parades d’autobús. Ho deixo aquí. Insisteixo, impunitat és igual a gosadia (en el seu dia, ja vaig fer un article titulat “El binomi impunitat i gosadia”). M’encoratjo, cada vegada que escolto que s’enduriran les sancions, perquè no deixa de ser una cortina de fum, on s’amaga la falta de voluntat política per donar resposta a l’incivisme. L’important no és ni la normativa ni la sanció, l’important és que hagi voluntat política per fer complir la normativa i codi de circulació, ficant els recursos humans adients per tal de portar-ho a terme.

Acabo, instant al nou govern municipal, perquè no caigui dins la inèrcia del dia a dia. Per això, li recordo que una vegada és tolerància i dos vegades ja és permissivitat. Ah!, també cal prendre nota que a les democràcies avançades la tolerància és zero. Al segle passat es va fer famosa la dita “Viu i deixa viure”. Doncs no!, al segle XXI la dita ha de ser “Viu i conviu” i conviure significa acatar i complir tant amb el codi de circulació, com amb la normativa municipal. I qui no ho faci, l’Ajuntament té la responsabilitat de castigar i sancionar a l’infractor. Només així aconseguirem millorar la convivència de la ciutat, que alguns creuen que ja és bona, sense adonar-se’n que molta gent calla per por, vergonya o per evitar un enfrontament amb l’íncivic i mal educat. Un filòsof va dir: “Perquè triomfi el mal, només cal que la gent de bé no faci res” Parafrasejant-lo, podem dir: “Perquè triomfi a Lleida l’incivisme i la mala educació, només cal que l’Ajuntament i la gent de bé no facin res”

“Si no estem segurs; aleshores, per què sempre ho volem fer?”

Desil·lusió

“Com mai” i “per a sempre”,
són els pares.

               Diego Ojeda

Davant el mirall

Per no tensar més el meu esperit,
vagarejo amb idees i projectes
que encara no he pogut assolir.
Potser així, allunyaré la nostàlgia
i el buit que sempre deixa l’enyor.
Això no obstant, puc observar
el senyal, aquell lleu símptoma
que reflecteix l’estímul, el ritme
i tendència a la malenconia.
Malgrat tot, estic bé. Almenys
sóc caut i no permeto foteses:
tinc nivell desitjable i acceptable
de fill pròdig; per tant, no vull
desmerèixer-me i seré prou explícit
amb la imatge davant del mirall.

“A vegades, penso que ja ho he dit tot. A vegades, penso que no he dit res”

Quan torni la boira

M’engresco amb carícia de boira
i la seva juguesca (simulacre de sexe)
té precari equilibri dins el pensament.

D’altra banda, disciplent adreço
el meu obsedit tarannà i aposto
per un escenari ple d’esperança.

No deixa de ser paravent de conte,
un irritat impost al meu somni que,
si vull, puc adoptar amb prou èmfasi.

“Qui aposti per la tolerància, té la meva mà”  (Jordi Viñas, alcalde de Salt)

(I qui aposti per la tolerància zero, té el meu recolzament)

Unió europea

Sense entrar en detalls, cada vegada queda més clar que el parlament europeu és el parlament dels estats i de les famílies polítiques, que busquen el repartiment del poder. És a dir (i com sempre), les quotes, el repartiment econòmic i les qüestionables subvencions. Rere de tot això, ens trobem molts interessos econòmics tant dels estats, com de les grans empreses i holdings interestatals. Als ciutadans europeus tan sols ens deixen ser obedients comparses, quan toca anar a votar; només som espectadors d’una democràcia representativa, que li nega al ciutadà europeu qualsevol possibilitat de participar en tots aquells temes que li afecten directament.

Si alguna vegada vaig arribar a somiar amb uns Estats Units d’Europa (E.U.E.) a l’americana, us puc assegurar que fa temps que vaig despertar d’aquest somni; com europeu, només puc aspirar a tenir la meva quota personal de llibertat, sobretot en matèria de mobilitat. No veig cap possibilitat que els europeus puguem tenir una llibertat col·lectiva, basada en una democràcia participativa, on tots els temes importants s’haurien de consensuar amb uns saludables referèndums democràtics. Per altra banda, els estats d’aquesta E.U.E., tindrien que configurar-se com una federació o com una confederació d’estats. Algú pot dir-me, com es pot fer això amb tanta monarquia pel mig?

Altre somni del que he despertat és pensar que Catalunya podria ser el vaixell trenca-gels i convertir-se en el primer estat d’aquests E.U.E. Somni inútil, davant el compacte mur corporatiu que han construït les monarquies i repúbliques estatals del continent europeu. Pensar en una unificació d’Europa a l’estil romà, és, insisteixo, un somni inútil. Només tenim que recordar el fracàs estrepitós de l’esperanto o l’actual brexit anglès, que ens dóna una possible expectativa de futur, perquè les peces del puzle no encaixen.

Sóc una petita veu, d’una petita ciutat, d’una petita regió d’Europa. No obstant, alliçono a tots els europeus a revelar-se contra la imposició autocràtica d’una Europa que és governada (en detriment dels ciutadans) per tots els poders clàssics: Legislatius, executius, judicials, econòmics i mediàtics. L’Europa social i democràtica segueix sent una utopia.