Escolto el renec del vent
i com trontollen branques
dins el misteri d’un paisatge
que és tan antic com la lluna,
quan l’està il·luminant. De sobte,
puc secretejar, amb el silenci,
la llegenda d’aquesta nit,
encara que sigui un prejudici
pel pelegrí, quan s’adreça
a la seva austera doctrina,
la que el fa caminar i resistir.
Bastim veus i vergonyes,
perquè tots, poc o molt,
som o pelegrins o rodamóns.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.