Presoner de la consciència

La meva ètica és vulnerable,
podria assolir amb dignitat
una mentida rendible; però,
sé que després em penediria
amb l’aleteig d’una reflexió.
Tinc intel·ligència compassiva,
presonera de la meva consciència.

“Allí on regnen la quietud i la meditació, no hi ha lloc per a les preocupacions ni per a la dissipació”  (Francesc d’Assís)

“Mono” d’endorfines

El neguit surt com ball de Sant Vito
quan fa dies que no has fet exercici.
El cos reclama el benestar que li dóna
l’alliberament d’endorfines biològiques.

Els que estem “enganxats” a l’esport
no podem deixar-lo així com així,
va més enllà d’una concepció de salut:
la que ens rendeix aquesta droga sana.

Sota l’Arc de Sant Martí

Després de la pluja va quedar
un ambient humit i fresquívol
dins un cel tan negre com atapeït,
el sol només trencava per l’horitzó,
manifestant un Arc de Sant Martí
que anellava tota la vall de Borredà.

El “jo” científic sempre ha acceptat
la refracció de llum dins les gotes d’aigua
i l’espectre de colors que conformen
l’Arc de Sant Martí. El “jo” poeta creu que
és l’aura de la naturalesa i afortunat de mi
he estat sota aquesta aura vàries vegades.

Tres situacions davant del COVID-19

A tota epidèmia o pandèmia es produeixen tres situacions: Infecció, malaltia i seqüeles.

Infecció
A la persona infectada se li’n diu portador, perquè es converteix en contenidor i transport del microorganisme i, per tant, pot ser difusor-transmissor d’aquest microorganisme, efectuant per contagi la infecció i transmissió de la malaltia. Per transmetre una infecció es necessita que hagi un canal o mitjà de transmissió, en el cas del COVID-19 aquest mitjà és aeri i és l’alè que espirem quan respirem. A la vegada, el portador pot desenvolupar o no la malaltia, pot passar-la de forma subclínica (sense símptomes o molt lleus) o pot ser asimptomàtic. Seria bo que els asimptomàtics no baixin la guàrdia i tinguin cura de la seva salut, tal i com explico a les seqüeles.

Malaltia
Si la persona desenvolupa la malaltia, implica que primer ha estat infectada i després d’un període d’incubació desenvolupa la malaltia. Aquesta malaltia pot ser lleu, greu o molt greu. La gravetat vindrà determinada per molts factors: Càrrega viral d’infecció, reacció i resposta del seu sistema immunitari, patologies cròniques de base, rapidesa sanitària d’actuació, tractament administrat, etc. En el cas del COVID-19, sembla ser que el sistema immunitari de la persona és determinant, però això encara està en estudi. No obstant, sembla ser que algun grup sanguini reacciona diferent davant el virus.

Seqüeles
Les seqüeles són conseqüència d’haver patit una malaltia o que aquesta malaltia hagi exacerbat problemes i malalties cròniques que ja tenia la persona. Les seqüeles poden ser a curt termini (immediates), a mig termini o a llarg termini. En el cas del COVID-19 s’estan veient i estudiant les seqüeles a curt termini i algunes que potser poden succeir a mig termini, però hi ha una gran incògnita pel que fa a les seqüeles a llarg termini. I això també podria resar per als portadors asimptomàtics o que han tingut la malaltia de forma lleu. Malauradament, encara no sabem què passarà dintre uns anys amb tots aquells que han estat exposats al virus, hagin desenvolupat o no la malaltia. Així doncs, val la pena parar molta atenció i fugir de tots aquells bocamolls que preconitzen una immunitat natural col·lectiva (la mala anomenada immunitat de ramat), que no deixa de ser una infecció generalitzada de tota la població. Una cosa és la immunitat que es pot assolir mitjançant una vacuna i l’altra és una possible immunitat assolida per haver passat la infecció, qüestionada aquesta última immunitat des del fet que hi ha persones que ja s’han infectat dues vegades, la primera superada, la segona no. A mi, aquesta situació em recorda una mica el comportament del virus Varicel·la Zoster.

Per últim, tinguem present que el nostre cos, des de la seva saviesa, sempre reacciona i es defensa davant de qualsevol agressió externa; però, després, té que adaptar-se a la nova situació i això pot ocasionar les imprevisibles seqüeles.

No morir mai

Viure en un poble petit i perdut,
sota el paraigua de la lluna,
on no hi hagi convencions socials.
Abraonar la ingenuïtat del paisatge,
assaborir-lo com una obra d’art.
Sentir la tendresa de nou i compartir-la.
No morir mai ni de dolor, ni de plaer,
només abraçant aquest present;
sense enyor pel passat, sense pressa pel futur.
Sí, així, molt tranquil, en un poble tranquil,
i no morir mai, perquè ja tens aquest cel.

El Castell

(Dia de la Seu vella)

A la Seu Vella sempre li vam dir Castell,
ens semblava més romàntic i engrescador
per a la nostra florida fantasia infantil.
Al Castell sempre buscàvem i resseguíem
subterranis i passadissos foscos, on podíem
constatar el trist destí d’un refugi religiós
i militar a la vegada. A cada pedra,
a cada forat cercàvem la cambra oculta,
íntima, on s’hi amagava, per descomptat,
el cofre del tresor. Tardes i tardes de sol ponent,
de raigs minvants i de raig de llanterna,
per buscar, i no ensopegar, allò que
només estava a la nostra imaginació.
L’amargura del reiterat fracàs no disminuïa
l’emoció de la persistent recerca. Si més no,
ens vam trobar a nosaltres mateixos,
ressò acústic, sonata d’aquella infantesa,
enyorat programa orquestral i simfònic.

“Lustratio” política

La “lustratio” o aigua “lustral” (d’aquí prové el terme lustre, quan va passar a realitzar-se de forma quinquennal) era una cerimònia de purificació que s’efectuava a l’antiga Roma, mitjançant l’ablució amb aigua de font sagrada, degudament santificada amb sal, foc, ram de llorer, d’olivera, etc. La “lustratio” tenia un sentit d’exoneració espiritual i era efectuada per determinats sacerdots a totes aquelles persones que havien tingut relació amb un vessament de sang, fossin o no responsables del mateix.

La “lustratio” més famosa de la Història fou la de Ponci Pilat. Ja que, a part de fer l’ablució en nom de Jesús de Natzaret, va fer-la pel seu compte, sense el concurs d’un sacerdot; la qual cosa, en la religió romana, equivalia a una blasfèmia.

Doncs bé, molts ciutadans, davant d’alguns esdeveniments polítics, tenim la mateixa sensació: hi ha una mena de “lustratio”, de rentat de mans polític. Polítics que no s’encomanen a la societat, que està clamant al cel un altre tarannà, una altra manera de fer política, de respecte i de contingut programàtic. Els ciutadans estan cansats d’escoltar les desqualificacions a l’adversari, a la persona, desqualificacions que no porten enlloc o porten a l’agressivitat. Com diu el jovent: “van a la seva bola” Una bola que roda com bola de neu i es fa més grossa cada dia. I bola també de mentida, d’engany públic i quotidià als soferts ciutadans, amb tendencioses promeses, que tenen més de paternalisme que de compromís social.

Després, aquests mateixos polítics són els primers (passen de Pilat a Caifàs) en esquinçar-se les vestidures, davant l’augment del desencís polític de la població. Doncs bé, que prenguin nota, que els ciutadans també podem fer una “lustratio civis” democràtica.

“Mahalt”

Màrius, en quin erm t’has trobat?
T’he buscat des de la infància
per l’horta de record i poesia,
en capvespres de boira, d’aquells
on s’agermanen les llàgrimes,
en aquesta Lleida feréstega:
paraules que se’n van amb
la foscúria d’una via de tren.

La sentor lapidària del temps,
les entranyes de llenya i sal
-estufa i cuina-, on s’endreça
la tornada per poder estimar,
el retorn per poder existir,
i arrecerar el nostre esperit
dins un llibre de poesia.

Corda fluixa

Des de la cendra de l’alquímia,
brego l’or de la paraula,
defugint de blasfèmia literària.

A cada instant, a cada vers,
em poso damunt la corda fluixa
i dins l’aiguamoll del diccionari.

Però un brollador sempre fluix
a l’aiguaneix d’una muntanya,
el que sempre traspua el bosc.

Així doncs, busco ermita romànica
on, obsessiu, reso espontaneïtat
per sortir-me d’aquesta corda fluixa.

“M’he adonat que l’esperança casi mai va lligada a la raó, està privada de sensatesa, crec que neix de l’instint”  (Vasili Grossman)

Arrels

Pel matí, salutació al sol.
Per la nit, ofrena als estels.

Els records mai prescriuen,
tenen arrels com bosc etern.
Allà s’hi troba la serenor del llac,
mentre trepitjo pinassa pel corriol,
flanquejat per avets platejats.

El rostre llarg de la muntanya
em somriu i, així, sóc feliç.

Decàleg de vida

1 Beure de dos a tres litres d’aigua cada dia.

2 Dormir entre vuit i nou hores nocturnes i fer una migdiada de vint o trenta minuts com a màxim.

3 Efectuar alguna activitat o esport durant una hora al dia en un espai obert.

4 Portar un horari regular en les menjades, fent una dieta mediterrània, on el 85 % dels aliments siguin d’origen vegetal i només un 15 % siguin d’origen animal.

5. Menjar cada dia aliments vermells (tomàtec, maduixes, cireres, pastanaga, etc.) i beure un té verd, són bons antioxidants. No addicionar sal cuinant i no prendre més de deu grams de sucre al dia.

6 No fumar ni prendre cap tipus de droga (atenció amb les drogues que porten alguns medicaments) Eliminar les begudes alcohòliques destil·lades. Beure vi, cervesa i cava amb molta moderació.

7 Escoltar música, concerts i conferències. Llegir, veure alguna pel·lícula i anar al teatre.

8 Efectuar jocs i problemes mentals del tipus Sudoku, escacs, encreuats, etc.

9 Realitzar alguna activitat creativa que estimuli el cervell i la imaginació: escriure, fotografia, pintar, manualitats, etc.

10 Projectar el nostre amor i afectivitat cap els demés: amb la parella, família, els amics i companys, veïns i coneguts i, fins i tot, desconeguts. També és bo viatjar, conèixer nous llocs, nous costums i fer noves relacions humanes (ara, amb permís del COVID-19).

Aquest decàleg cadascú el pot ampliar i personalitzar amb tot allò que li reporti salut, benestar i creixement personal.

“L’alegria, l’emoció o la satisfacció són més importants a Occident que a Orient, on s’aprecia més la calma”  (Daniel Kahneman)

Poesia fotogràfica

La primera poesia que vaig viure,
va ser la fotogràfica: primer
visualitzava tot el context,
després el processava al cervell
i per últim ho plasmava al rodet.
Més tard, al laboratori buscava
el contingut de la idea primigènia
i com enaltir la bellesa viscuda.
Sí, la fotografia em va obrir
la porta a la poesia. Per a mi,
poesia i fotografia són equivalents
o potser diria intercanviables.

“Si un individu és passiu intel·lectualment, no aconseguirà ser lliure moralment”  (Jean Piaget)

Significació

A la nau de la suficiència -amb
significació romàntica i mil·lenaria-
ja no es perd la desolació, ni el desordre,
dels primers versos, místics, quan
volies ser personatge literari amb
caminar flegmàtic. Significació:
presència d’obscuritat, tenebra d’esperit
de novel·la psicològica russa fins a
psicoanàlisi de Freud, Jung i Adler.
No vaig fer res al seu temps; deu ser
per això que no m’agrada el futbol.

Errors pandèmics

De forma més o menys jeràrquica, relaciono alguns errors (bastant incomprensibles) que s’han comès amb la gestió d’aquesta pandèmia.

L’error més important ha estat pensar que el COVID-19 (SARS-Cov2) es comportaria com altres SARS (Síndrome Aguda Respiratòria Severa). És a dir, que generaria una epidèmia, però no una pandèmia.

El segon error va ser pensar que seria un virus estacional com el virus de la grip. Sense pensar que el virus de la grip és un virus Influenza i el COVID-19 és un Coronavirus.

El tercer error (ja corregit) era tenir només en compte el contagi per les gotetes de Plugger (o Flügge, o Pflügge, segons altres autors) i no tenir en compte les microgotes de Wells. Ara li’n diuen aerosol (?).

Quart error, no diferenciar si el contagi ha estat per un virus o per un virió (virus madur), ni determinar la càrrega viral de cada infecció.

Error cinquè. A aquestes alçades de la pel·lícula, ¿com pot ser que encara hagi científics que no facin distinció entre un virus amb nucli d’ADN i un virus amb nucli d’ARN?

Sisè error. Dir que era millor pagar amb targeta que amb diners. Ara s’ha demostrat que el virus perdura molt més temps en el plàstic de la targeta que en el paper dels bitllets o el metall de les monedes. Però, és clar, ¿a qui beneficia que es pagui amb targeta? Apa!, seguiu pagant amb targeta.

Setè error. Pensar que, perquè s’ha fet una bona normativa pel control de la pandèmia, la normativa seria acceptada i complida per tothom. Sense tenir en compte ni la voluntat política d’aplicar-la, ni ficar els mitjans per fer-la complir. En aquest sentit, m’agradaria que la Paeria de Lleida em contestés la següent pregunta: ¿Com pot ser que a Mollerussa s’han posat més sancions, per no portar la mascareta, que a Lleida capital?

Vuitè error. Aquest és un error d’educació; millor dit, de mala educació, quan es parla d’immunitat de ramat, enlloc de dir immunitat de grup o immunitat col·lectiva.

Podria continuar, però no voldria perdre’m amb el detall. Encara que, deixeu-me que us digui una última cosa: tot científic mancat de sentit comú, el millor que podríem fer seria ficar-lo en quarantena intel·lectual. No tinc cap dubte que la intel·ligència filosòfica està per damunt de la intel·ligència tècnica i el sentit comú n’està farcit d’intel·ligència filosòfica.

“Quan una persona perd la referència del sentit comú, tard o d’hora caurà dins el pou del sofisma”

Rendició de calendari

Encara em queden excuses per redimir,
tinc que prendre-li pols a l’esperit
i, potser, fer algun que altre toll de tinta
abans d’escriure. Mentrestant, porto:
camuflatge de rutina, fam de llibertat,
paraules encreuades com coberts bruts
i mots per endevinar. Fora, el vent grata
la boira endormiscada, que escorcolla
i sedueix la verola de roselles dins
el mar verd del seny. Sí, sempre quedarà
el fimbrar de joncs de nous interrogants.

Litúrgia

Assenyada o no,
cada escriptor té
la seva litúrgia.
Jo, obstinat, dibuixo
la bastida del silenci
i m’emparo en ell,
per sobreviure i,
temerari, em preservo
del rebuig que hi ha
al mercat de la paraula.
Així doncs, acluco ulls
i pensament, fugint
del seu brogit incert.

Retop de boira

Es gronxa d’arbre en arbre, fent
l’hipotètic cabàs, l’agram de gotes d’aigua.
Alhora, retopa per terra, alliçonada pel ball
que té la brisa, d’un sol ixent que no hi és.
Brandeix de boira, brandeix nostàlgic.

I dins, el brunzit del cor: calvari d’ésser lúcid,
dissort d’ésser foll. L’espill de la memòria
alena la primera dita: “Bendita sea mi locura
si supera a tu cordura” I dit això,
trenco el límit, aixeco el fatídic i furtiu puny
per omplir-me de boira i fer-me més lleidatà.

 “Al final aquesta pandèmia l'acabaran conduint i gestionant els jutges”  (Josep Maria Argimon)

Als nostres avantpassats

Gent de mar

De Santa Cristina a Calella,
de Tossa fins a Boadella,
la mar se’ns posa brava
i el pescador la consagra.

Trontolla l’àncora llevant-la;
quan, per un cel serè de calor,
surt el sol com un mugró,
empenyent l’aigua cap el racó.

Dempeus, les mans al timó.
La pell arrelada, de bronze,
esbargida de flocs de sal
i els ulls clavats a l’horitzó.

L’aire té regust salí, d’algues,
quan la barca se li encatifa
en aquesta tauleta braser
amb la xarxa per faldilla.

El peix fresc i lluent boqueja,
la dona dóna un cop de mà.
Sense port, es vara a l’arena
i el mugró es desdiu: “fins demà”.

I gent de riu

De la Ribagorçana a la Pallaresa,
del Segre fins al Valira,
el riu se’ns fica brau
i el muntanyès el lleva.

El vent castiga el “bon dia”,
la llum s’entesta en sortir.
Tots els arbres s’inclinen
i la pregària és sense gaudir.

Ferm, i com el pare riu,
s’escau de pedra en pedra,
recollint tot el gèlid fred
que li traspua la muntanya.

El sol suavitza els colors,
la serra mossega el tronc
d’aquest índex de la terra,
tan vell i savi com el món.

El dit és humit per navegar.
La dona recull el seu aviram.
Sense quasi peus, abraça la pena
i la llum s’enfonsa fins l’endemà.

Un-i-vers?

(A la mare Filosofia)

L’Univers del vers
que deixa de ser “un”
per ser un Multivers.

Que cada poema n’és
el vers múltiple, trenat,
on neix el Multi-vers.

La poesia sempre filla
de la Metafísica, la que...
omple el món físic.

“Sempre és millor gestionar paraules que gestionar silencis”  (Dedicat a l’amiga Dora)

Temps efímer

Tarda de Tardor,
tarda de colors.
Veig ulls de llum
i llavis de poesia
dins una cara de Tardor.

Què la catifa groga
la puguem trepitjar,
tan avui com demà!
I el seu record sigui
sempre per estimar.

El fet intrínsec de la drogoaddicció

S’han volgut establir similituds entre diferents estudis, tant psicològics com sociològics, sobre el comportament que té el drogoaddicte i les diferents influències que afecten i determinen aquest comportament: influències socials (i tribals), massificació urbana i barriades marginals, context familiar, entorn laboral, etc.

De fet, no hi ha en la pauta d’aquest comportament una sola causa aïllada; però si podem parlar d’una “terra de sementera” on s’afavoreix, creix i es desenvolupa la drogoaddicció. Aquesta sementera és la immaduresa. “Per se” el drogoaddicte té una personalitat immadura, amb llavors d’ignorància o sense, amb components narcisistes o sense i amb flocs de complex d’Èdip (o d’Electra) sense superar. Aquesta immaduresa impedeix que el drogoaddicte sigui capaç de discernir entre llibertat i independència, els confon i casi sempre els fa equivalents com a sinònims. Així, per exemple, es creu lliure pel fet d’elegir fumar, quan la realitat és que es fa esclau (depenent) d’una droga anomenada nicotina. Per cert, la nicotina té un poder d’addicció deu vegades superior a la cocaïna; per tant, qui és més drogoaddicte el cocaïnòman o el fumador? La resposta correcta és: ambdós.

Aleshores, cal “reeducar” a la persona drogoaddicta (o susceptible de ser-ho), per intentar establir un patró de comportament madur; que la referència de la seva conducta sigui la seva pròpia identitat, enlloc del que fa (forma o estil de vida) o deixa de fer (limitacions i/o frustracions de la seva vida quotidiana). D’aquesta manera, podem intentar que entri en una fase reflexiva. Ja que, immaduresa i irreflexió sempre van juntes, fent un autèntic tàndem.

I tot això cal fer-ho abans que arribi el deteriorament neuronal, que totes les drogues (absolutament totes) provoquen i que la seva immaduresa acabi sent crònica, fent inviable qualsevol proposta terapèutica i social. Hem de tenir clar que immaduresa i deteriorament neuronal són del tot irresolubles i, per tant, qualsevol actuació està condemnada al fracàs. En aquests casos, només es pot fer una “actuació pal·liativa”, per retardar el progressiu deteriorament físic, psíquic i social.

Esmolant records

Gaudeixo de temps, tinc una bona estona
per esmolar records. Són voltes de plaça,
arcs de pensament, on rodolen grapats de
baldufes de remembrança, fent fesomia
a les lloses de la Plaça Major.

Allà estant,
el giny de la memòria amera aquest aiguabarreig
de passat i futur. Fugisser, esbosso
l’ensonyament en aquestes vegueries:
viarany i revolta de la meva meditació.

“Tot moviment, qualsevol quina sigui la seva causa, és creador”  (Edgar Allan Poe)

Pinya de rosa

Com juvenil noi escolta, rememoro
el tros de corda que era baga de rappel
i, a la vegada, aixopluc de nusos mariners.
Amb cada nova llaçada el prodigi del nus guia
o el nus pla, la lligada del tenell o gra d’ordi
i els més experts fins i tot la ballestrinca
o el poètic pinya de rosa. Més tard, cada oreneta
va endinsar-se i deturar en l’orografia del seu fat,
escurçant la seva joventut en el ràfec del destí.

Frases de Mafalda

“A vegades em sento com Noè, rodejada d’animals”

“Com sempre: l’urgent no deixa temps pel que és important”

“Ja que és tan embolic canviar les estructures… no es podria al menys donar-li una pintadeta? O ni això?”

“Al final, com és l’assumpte? Un va portant la seva vida endavant, o la vida s’emporta per endavant a un?”

“Ja que estimar-nos els uns als altres no resulta, per què no provem estimar els altres als uns?”

“Les situacions embarassadores… les porta la cigonya?”

(A la memòria d’en Quino)