El Castell

(Dia de la Seu vella)

A la Seu Vella sempre li vam dir Castell,
ens semblava més romàntic i engrescador
per a la nostra florida fantasia infantil.
Al Castell sempre buscàvem i resseguíem
subterranis i passadissos foscos, on podíem
constatar el trist destí d’un refugi religiós
i militar a la vegada. A cada pedra,
a cada forat cercàvem la cambra oculta,
íntima, on s’hi amagava, per descomptat,
el cofre del tresor. Tardes i tardes de sol ponent,
de raigs minvants i de raig de llanterna,
per buscar, i no ensopegar, allò que
només estava a la nostra imaginació.
L’amargura del reiterat fracàs no disminuïa
l’emoció de la persistent recerca. Si més no,
ens vam trobar a nosaltres mateixos,
ressò acústic, sonata d’aquella infantesa,
enyorat programa orquestral i simfònic.