Retop de boira

Es gronxa d’arbre en arbre, fent
l’hipotètic cabàs, l’agram de gotes d’aigua.
Alhora, retopa per terra, alliçonada pel ball
que té la brisa, d’un sol ixent que no hi és.
Brandeix de boira, brandeix nostàlgic.

I dins, el brunzit del cor: calvari d’ésser lúcid,
dissort d’ésser foll. L’espill de la memòria
alena la primera dita: “Bendita sea mi locura
si supera a tu cordura” I dit això,
trenco el límit, aixeco el fatídic i furtiu puny
per omplir-me de boira i fer-me més lleidatà.