Retorn

Me n’adono al meu mirall,
la lletania que fa la rutina,
quan cada matí enfilo
i purifico el pensament.

M’agradaria poder capgirar
aquest horitzó tan limitat
que tinc, sortint al balcó:
paisatge d’un carrer buit.

Escric per sortir de l’ombra.
La quietud de cada ratlla
m’alleugera i em fa sentir
més íntim i menys poruc.

I, tremolós, pentino versos,
per ungir el meu poema,
que faci un secret ressò
i que arribi als estimats.

Anhelo aquest temps:
el retorn de somriures,
la catifa de dolces mirades
i el vol planer de petons.

(Cor-ona-vi-rus)

“Un pessimista és un optimista informat”  (José Múgica)
(I el realista és l’àrbitre entre ells dos)

Existència confinada

Ramat de mots desgastats
cada vegada que obro porta,
la que té com pany l’oblit,
on dormisqueja el misteri
de papers transparents.

A ritme de cada mentida,
surt la seva insolència
amb un batec diari, buit
de llavors per esbargir.

No entenc de meteorits,
ni d’estels, ni d’òrbites,
quan fan del seu esperit
un laberint d’indiferència:
vàlvula de l’existència.

Coronafrase

“La primera víctima d’una guerra és la informació, perquè passa a ser propaganda”  (Josep Cuní)

Dia Mundial del Teatre

Tots som actors al teatre de la vida. Cada dia ens vestim per a l’ocasió, per efectuar el nostre paper d’actors i actrius quan sortim a l’escenari. I ens vestim en funció de l’obra que aquell dia ens toca interpretar.

Ara, confinats, només podem assajar davant el mirall, pensant amb el dia que sortirem a escena, per fer la nostra millor estrena. I fer-la junts, vivint la vida que ens pertoca.

Actors i actrius, fins aviat!

Desencert

Recordo les mans d'infant,
bevent aigua i reflex de llum,
la fràgil puresa d'esperit
i el gest d'amic i germà.

Ara, fugint de l'enyorança,
conreo la meva existència,
la desimboltura de paraules
que esbrinin un món secret.

Tinc per frontera el silenci,
on acaba el ressò i el plany
del combat, molt pròxims
al món de la tristesa.

Desencert, lent i progressiu,
que té com a presència
cada mot, cada gest i cant
que trenquin el buit del record.

“Poques vegades pensem el que tenim, però sempre pensem el que ens falta”  (Schopenhauer)

Reflexió geopolítica

Vist el que hem vist i com la Xina està gestionant la crisi del COVID-19, intueixo que aviat li voldrà disputar el lideratge mundial als Estats Units. Màxim quan veiem un Donald Trump que els hi està posant tan fàcil, amb la seva prepotència, dient el que diu i actuant com actua. També intueixo que la disputa d’aquest lideratge anirà pel camí del mig: ni capitalisme exacerbat, ni socialisme hermètic. És a dir, la via del mig del “laissez fair”. Configurant una estructura social i econòmica capitalista (paternalista o no), que deixarà fer, però que arribat el cas intervindrà de forma més o menys autocràtica. Tot en nom del bé comú.

Ens hem de mentalitzar que, passi el que passi, una vegada acabada la crisi del COVID-19, haurem de fer un procés d’adaptació individual i col·lectiu. Mentalitzem-nos: Res tornarà a ser igual.

Insisteixo, aquest futur lideratge econòmic i geopolític de Xina, només és una sospita meva. Les properes setmanes (que seran decisives) confirmaran o no la meva humil hipòtesi.

Altra vegada

Altra vegada esfullo
cendres de pensament
i escampo, sense neguit,
a les ones del vent.

Altra vegada alço
el desig i el desfaig
com el sol la boira.

Altra vegada prego
cada instant perdut
i retorno a l’esdevenir.

Altra vegada esculpeixo
el temps de pelegrí,
perquè sigui propici
i deixi de ser tan incert.

Quarantena

Desprès de tot, no puc defallir
paraules que són llum de llibertat,
malgrat tenir la veu cansada
i no quedar-me cap certesa.

Allibero el desgavell de jorns,
oblido el principi del record:
el gest vençut, agosarat
i nàufrag de la tendresa.

Tinc l’escorça esquerdada
i l’estructura més íntima
com una inhòspita profecia.
No, no puc fugir de l’esforç.

Inassolible Camp de Mart,
on la presència del temps
ofega l’espai infinit. Goig
lluny i distant, sóc humà.

Dia Mundial de la Poesia

Cada vers serà
un homenatge,
una senyera,
que enlairi
cada poema,
per enaltir
el Dia de la Poesia.

Inici de primavera

“Que la primavera ens retorni allò que l’hivern ens va prendre”

Agraïment

Aquest blog ha assolit més de 33.000 visites. Gràcies pel vostre recolzament que m’encoratja a seguir escrivint. Ah! felicitats a tots els Joseps, Mª Joseps i Pepites.

Xenofòbia

Cadascú n'és fotocòpia
d'un mateix, un ardit,
mesquí i frívol, que
ens empastifa de tinta
quan passem l'erm
de vergonya. Epopeia
asèptica que ens colpís
amb el fet intercultural.
I, llavors..., ¿on queda
el nostre gest acoblat
i el fonema mal entès?

“Mai moriria per les meves creences, perquè podria estar equivocat”  (Bertrand Russell)

Malendreços

Encara em queda seny
per a aquest joc –ni oblit
ni angoixa–, on captivar
entrenyor, quasi furtiu,
d'una actitud provocativa
que vol tornar a mi.
Impel·lit per l'esclat
del gest que mantinc,
atzucac i amb cert plaer.

No sóc pas original,
gairebé és frase feta
que tothom pot fer-ne
ús i abús. Sí, potser és
compromís per brandar
i vèncer, sense espill,
el rec rere el qual tinc
parapetat el privilegi
d'estar encara lúcid.

Aquest reducte d'enyor
és parany de fortalesa
i calaix de malendreços.

Llavor de compromís

Acollir la pau d’una cançó.
Fer país des de la lluita,
lluint el llaç pels carrers,
perquè la rebel·lió crea escola.

La gent que decideix sortir
del seu silenci i cantar a plaça
la doctrina de la lluita,
tot sortint de l’anonimat,

de vells segrests i nous exilis
que executen lleis injustes.
Volem tornar al nostre origen,
volem tornar a ser lliures.

“La vida és un deu per cent com la fem i un noranta per cent com l’abastem”  (Irving Berlín)

Incògnita

Forfollo, entre tots els colors,
per trobar l'encís del destí;
per copsar d'aquesta gamma,
la bruna i dissortada tenacitat
que s'enlaira en quotidiana
salutació, goig d'un fervor
al·legòric amb veu trèmula
i farcida evocació emocional.
Aquesta voluble intuïció té
caire de fou i engendra proïsme,
model de melangia quan glossa:
joia infal·lible, vehement afany,
exòtica abundor i trossejat anhel,
que s'abilla com una bruixa
per tal d'esbrinar la seva sort.

“En situacions de crisi és quan queda més en evidència la por, la ignorància i la immaduresa d’una persona”

Engrunes

Dins del desmanegament
del món sintàctic, surt,
com ràfega, un polimàtic
per esquarterar els meus versos.
Aquest maldestre enclusa,
voreja i sangoneja, burxant
dins la clivella de l’esperit.
I doncs! Amb quin dret
s’ha fet captaire d’engrunes?

“L’èxit té molts pares, però el fracàs és orfe”  (John Fitzgerald Kennedy)

Vol d’escriptor

L’etern contorn de lluna,
plena i vinçada com marbre.
L’encís de la seva llum,
quan omple i expandís
l’espai, la força de la nit.

Al cim del pensament
hi tinc l’origen edènic
on sorgís i germina l’estirp,
el cant melòdic d’escriptor,
el seu mite i llegenda.

Més enllà, arrecerada,
queda l’illa del privilegi
on l’ocell de l’èxit nia
i la corba del seu vol
fa catenària per als mots.

Record de Solsona

Fa una lluna clara i una nit serena.
Jo m’estic a la plaça de Sant Joan,
damunt les finestres cau la lluna plena,
cau damunt la pica que la fa brillant.

Aquesta plaça és tota recollida,
tan aquietadora i tan suau,
que sembla un replanet d’una altra vida
on s’anés a abeurar-hi un glop de pau.

Jo no sé pas, perquè Jo aquí voldria
estar-hi llarga estona quietament,
amb una noia sols per companyia
sense besar-la ni dir-li cap lament.

Veure el tresor que d’aquí estant s’obira
sense esflorar-li el seu cabell gentil,
sols sentir-la a la vora com respira...
I respirar aquest aire tan tranquil.

                Josep Ma. de Sagarra

Dia Mundial de la Dona

“Qui no hagi patit el que jo, que no em doni consells”  (Sòfocles)

Qualsevol refugi

No hi ha forma que els déus
abdiquin de la seva rauxa,
em sento com un gargot
sotmès al seu obscur,
voraç i luxuriós judici.

La seva desmesura és
digna d’integrar-la
en el secret del silenci
i reciclar-la per a millor ofici.

La seva actitud –tràgica
i patètica– és l’eclèctica
de la impietat. No és
estrany que tinguin
com recompensa l'oblit.

“L’amor no té cura, però és l’única medicina per a tots els mals”  (Konrad Adenauer)

Terrissa modernista

Pel recer dels porxos, ullal de
plaça enllaçada a carreró rovellat
i a lloses xopes i llefiscoses,
es troba la botiga de les terrisses;
on bruixots d'argila pasten
l'espectre de la terra: planura
ferrenya, tartera transgènica
aglutinada com polpa de taronja.
Encuny abnegat, rastell d'hores
que s'esdevé estendard artesà:
aquí, arrissats; allà, clarianes;
més enllà, uns gerros esvaïts i,
per tot arreu, bafor a terra mullada.
Cap melòman podria distingir un so
dins d'aquest terrabastall; no obstant,
d'aquesta remor, d'aquest averany,
surt lírica de terrissa modernista,
ressò ingràvit on s'emmiralla
la cultura d'ara fa un segle.

Amic/ga

Tu ets els meu germà de l’ànima, realment l’amic/ga,
que en tot camí i jornada està sempre amb mi,
encara que ets un/a home/dona encara tens ànima de nen/a,
aquell/a que em dóna la seva amistat, el seu respecte i la seva estima.

Recordo que junts vam passar moments molt durs,
i tu no vas canviar per forts que fossin els vents,
el teu cor és una casa de portes obertes,
tu ets realment el més cert en hores incertes.

En certs moments difícils que hi ha a la vida,
busquem a qui ens ajudi a trobar la sortida,
i aquella paraula de força i de fe que m’has donat,
em dóna la certesa que sempre has estat al meu costat.

Tu ets el/la meu/meva amic/ga de l’ànima, que en tota jornada
em somriu i abraça festiu a cada arribada,
em dius veritats tan grans amb frases obertes,
tu ets realment el més cert d’hores incertes.

No preciso ni dir,
tot això que et dic,
però és bo així sentir,
que tu ets el meu/va gran amic/ga.

Roberto Carlos
Tradueix Jesús Jordi G. Boadella

“Les coses més importants s’aprenen, no s’ensenyen”

“Em plau escriure una cosa, dir-la, després llegir-la i fer-la”

“Després d’escriure el poema, els límits de la pàgina ja no són on va ser tallat el paper”

Molt diré,
callant en aquest poema.
Que el silenci s’emporti la paraula
a la profunditat.

                      Joan Brossa

Al capdavall

Cada dia n’és un repte
per sortir del descrèdit
i fer ressò d’innocència.

Un prec, un plor i la por
per fugir de la tristesa
i quotidiana llibertat.

No és fàcil guanyar
l’estendard de gratitud,
l’íntim gest de la conquesta.

Al capdavall, llosa a llosa,
sense excessos, bastiré
nou carrer damunt el terra.

Llevant amarres

Al bell mig del cel
la llum hi posa música,
per omplir el buit
i remolí de l’espai.

Enfilo la quietud,
el secret encís
d’escriure i esbrinar
el subtil foc d’esperit.

Serf de mi mateix,
busco jardí pels sentits
o l’amarga cova de Plató,
aquella que lleva amarres.