Desprès de tot, no puc defallir
paraules que són llum de llibertat,
malgrat tenir la veu cansada
i no quedar-me cap certesa.
Allibero el desgavell de jorns,
oblido el principi del record:
el gest vençut, agosarat
i nàufrag de la tendresa.
Tinc l’escorça esquerdada
i l’estructura més íntima
com una inhòspita profecia.
No, no puc fugir de l’esforç.
Inassolible Camp de Mart,
on la presència del temps
ofega l’espai infinit. Goig
lluny i distant, sóc humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.