“Escriure és una manera creativa de sortir de la rutina”

Batecs, rialles i petons

Una fulla sura per la boira,
mentre teclejo sentiments
que estan arrelats i enquistats
a les llàgrimes dels arbres,
quan regalimen la llavor
d’aquella aigua de l’oblit.

Aquest garbell d’emocions
també plovisqueja solitud
i bull amb fantasmes nus,
emmotllats dins llençols,
on hi ha barreja de batecs,
rialles i brunzit de petons.

Llevant amarres

Al bell mig del cel
la llum hi posa música,
per omplir el buit
i remolí de l’espai.

Enfilo la quietud,
el secret encís
d’escriure i esbrinar
el subtil foc d’esperit.

Serf de mi mateix,
busco jardí pels sentits
o l’amarga cova de Plató,
aquella que lleva amarres.

“Esperar és també fer alguna cosa”  (Cesare Pavese)

De l’amistat, l’amor i la felicitat

Dir amistat i dir amor és quasi una redundància. L’amistat, per semàntica, deriva de la paraula amor. Per tant (en rigor lingüístic), no hauríem de parlar d’amistat si no hi ha amor. Altra cosa és l’apreciació social que és fa d’aquestes dos paraules i la tercera en discòrdia: “company”. La paraula company deriva del verb compartir i es poden compartir moltes coses i aspectes de la vida, des de feina, família i, fins i tot, oci i diversió. Socialment, som massa generosos en l’ús de la paraula amistat i tot sovint donem títol d’amic a persones que tan sols són companys. Ja que, per molt que apreciem a una persona no l’hauríem d’incloure-la com amiga, sinó l’estimem. Aquesta és una societat kleenex (d’usar i tirar) i això també resa per a les relacions personals. Estimem i desestimem amb una facilitat força preocupant, per l’alt contingut d’immaduresa que això comporta. El psiquiatre Enrique Rojas li dóna la culpa d’aquesta immaduresa social a la televisió. Bé, dic jo, que alguna culpa també la tindran els pares. Si més no, de pares immadurs és més fàcil que surtin fills immadurs que fills madurs.

És cert, volem viure i divertir-nos (la cultura de l’oci) guanyant el màxim de diners i amb poc esforç i, sobretot, amb poques hores, per tenir el màxim temps de lleure i d’oci. Amb la nostra emotivitat passa alguna cosa semblant. Per començar, tenim un poti-poti de sentiments i emocions (base de la immaduresa) que ens fan anar per la vida com vaixells que trontollen en nit de tempesta, sense tenir gaire clar cap a quin port hem d’anar. Però, com estem dins la cultura kleenex, anem fent i es troba normal totes les inestabilitats possibles; fins i tot, les emocionals. I cada nova generació assumeix l’empremta de l’anterior, afegint-hi nous comportaments emocionals que intenten desplaçar (sense gaire èxit) els anteriors. Ja que, el dipòsit del nostre comportament emocional sempre el volem tenir ple, sigui com sigui.

No sóc un expert ni en psicologia ni en sociologia ni en psicologia social (l’aventafocs psicològica) i aquesta és la meva sort, doncs rebutjo que s’estructuri el comportament (tan si aquest és conductal com si no ho és) en la dicotomia diagnòstic-tractament; per a mi, és millor parlar de “el coneixement de la naturalesa humana” que ens deia l’Agatha Christie. Sóc partidari de relacions sòlides i que aquestes relacions estiguin fortament arrelades en els sentiments (no basades en les volubles emocions), de reconeixement mutu i, sobretot, bidireccionals. Això només es pot aconseguir a partir de la sinceritat. La sinceritat comporta una confessió, una posta a zero i, a amb sort, un tancament amb el passat. Tots tenim fantasmes a l’armari, però hem de tenir la valentia de ficar-los en comú amb la persona estimada. En cas contrari, sempre cap la possibilitat que algun dia surtin de forma imprevista i amb el conseqüent ensurt. A partir d’aquesta sinceritat, ja podem fer el següent pas (molt important) la lleialtat. Sense lleialtat no hi ha amor ni amistat que valgui. Això implica un respecte mutu amb les respectives escales de valors. De fet, hauríem d’assolir i fer com si fos nostra l’escala de valors de la persona estimada. En cas contrari, la relació quedarà en la corda fluixa del dubte i amb dubtes és impossible cap lleialtat. Si queden ben cimentades sinceritat i lleialtat, podem passar a la tercera fase: la complicitat. Ser còmplices és molt gratificant, implica el reconeixement mutu de sentiments i emocions que enforteixen una relació (sentimental o no), també significa la posta en marxa d’un llenguatge no verbal que dóna moltes satisfaccions.

Ara bé, l’amor també és renúncia i pèrdua de tot allò que ens canvia la vida. Tot canvi comporta el risc de l’equivocació. García Márquez ens diu que, a vegades, ens hem d’equivocar per aprendre a saber elegir. També hem de tenir clar que la base de la llibertat no radica en una elecció, sinó que radica en la independència. En resum, podem dir que contra més independents som, més lliures i, per tant, menys risc d’equivocar-nos a l’hora d’elegir. En quant a l’enamorament, aquest ens pot portar a la ceguesa d’aquell que queda atrapat en un somni, en una història idíl·lica de vida. Per anar bé, la història de vida hauria de ser compartida i que tingués un principi i una fi. Principi de felicitat i fi amb el passat, sobretot si aquest passat no és comú; ja que, sempre pot generar divergències. No, no podem aferrar-nos en el que perdem, hem de valorar el que guanyem.

Per últim, fem-li un pessic a la felicitat (que sempre l’hem de considerar utòpica). La felicitat la podem definir mitjançant una fórmula matemàtica a partir del concepte de moment feliç. Així, la felicitat seria el sumatori de tots els nostres moments feliços, quan aquests tendeixen a l’infinit. Mai hi arribem a la felicitat, però contra més moments feliços tenim, més ens hi apropem.

Jesús Jordi Garcia Boadella
El pensador de la vida
(Filosofia i psicologia del sentit comú)

No sé com dir-ho

Ja no sé pas
com dir-ho,
vosaltres
els que sou
responsables
de no solucionar
els problemes
que angoixen
a la gent
i els aneu
ajornant
amb paraules
buides
i manipulant
(a la vostra
conveniència)
els fets.
Vosaltres que
no assumiu
la responsabilitat
del càrrec
que ostenteu.
Vosaltres als que
us vam votar.

“Sota la llum del pensament, hi ha la nostra pròpia ombra”

Satisfacció?

Quan s’apaga el record,
ens queda la cendra,
el preu que paguem
per una vida d’oblit.

Els dies de treball es fonen
i ens queden els dies de festa.

Cadascú pot posar ordre
i ficar-li sentit al mapa
i rumb a la seva vida.
Una satisfacció pròpia?

Veu i silenci

Si callo, penso.
Si callo i somric,
t’estic parlant
des del meu silenci.

Si parlo, evoco.
Si parlo i somric,
t’estic convidant
a fer un nou diàleg.

“Els núvols pinten de gris el cel despintat”  (Carme Romia)

Carena de mots

Llibres com a maons
per bastir la meva casa:
fonaments, arrels i cançó.

S’arrengleren els anys
al prestatge de la imaginació
i a la xarxa del pensament.

I les temptadores branques
en són ales per poder escriure,
quan el fruit sigui prou madur.

A l’aguait del record, també
vull fer collita de fulles i fulls,
per resseguir aquest present.

Em queden bocins d’història
i finestres per on entra el futur,
mentre els mots van fent carena.

Calidoscopi abstracte

Un petit carrer ple de fang i oblit
i una veu que sempre ens deia:
Nois, endavant!

Allà on ens banyàvem de petits,
hi ha un cementiri, sense tombes ni creus.

L’aigua ens acull com a mare
i el terra busca les arrels
d’arbres i de la nostra biografia.

Som on som, segons el camí fet
i segons les idees que hem paït.

Altre cop s’aixeca el sol
amb brindis de vida i altre cop
se li fa un càntic a la lluna.

Fem filosofia, fem psicologia,
porta aristotèlica al sentit comú.

“Aquí fou on vaig començar a aprendre el meu ofici humil de captaire”  (Ramon Rius)

Projectes de temporada

Adéu! minves de gener.
La Candelera se’n riu;
així doncs, no deso l’abric.

Aviat lluirà la nova llum
per damunt d’aquesta nit
i el sol del curt febrer
mascararà com un calder.

Sóc fill de la Boira,
sóc fill de Tardor.
i nascut a Primavera.

Ressegueixo somnis,
un rere l’altre. Recopilo
projectes de temporada
i, si puc, els catalogo.

Foto poètica

Neven fulles pel
corriol del bosc
i el cant de
la cadernera
bateja
el nou matí.

Brolla el somriure

El foc del capvespre
s’esmuny per l’horitzó,
com ocell que s’emmiralla
a l’espill del seu clam.

La pell suau d’aquest aire
em desclou ulls i mirar,
i desvetlla la mandrosa lluna
que cada nit reneix pel riu.

Estic ressec de tot desig
i, sense la màgia de la vida,
esborro el bressol del somni,
allà on brolla el somriure.

“Retorna lluny, al fons dels anys, dins l’embolcall de llunes blanques”  (Rosa Fabregat)

Destins

I a cada núvol
escriure un vers,
fins que el cel
em retorni el poema.

I cada fulla
la regaré amb llum,
de sol pel dia,
de lluna a la nit.

I forjaré nous camins
per forjar nous destins.
Espigaré més albades
per transitar els destins.

I que sigui l’esperit
qui comandi el rumb
i el cos el qui batalli,
tenint sempre present:

Els ulls a l’horitzó,
la paraula a la boca,
escoltant una cançó
i el batec del cor.

Identitat pròpia

La meva casa sembla un jardí amb aroma de poesia i olor de paper imprès.

Ja estic acostumat a ser prescindible i portar una vida intel·lectual endogàmica. Però, penso, que aquesta vida és la que em pertoca. D’aquesta manera, la meva existència gira al voltant de llibres de poesia i diccionaris, on les paraules s’afileren com a soldats, a l’espera que aquest modest mestre de cerimònies doni les oportunes instruccions, perquè les paraules desfilin per l’avinguda del foli en blanc.

Aquests soldats, no sempre són disciplinats i, tot sovint, busquen l’excusa del sinònim. Un clon que, sent igual que l’original, té el matís que l’identifica com a entitat pròpia. Tal vegada, el pedigree dels escriptors sigui el mateix, un clon amb identitat pròpia.

“Jo sóc de la terra, però he dut sempre el deler de la mar al sarró”  (Francesc Pané)

Olivera de sentiments

Qui petoneja a qui?,
quan de cara besa el vent,
quan enlaira i escampa
les fulles de tot dolor
i l’essència de la mentida.

Qui embolica el terra?,
quan trepitgem les fulles
damunt les porugues lloses,
amb conjur d’una fiblada,
on la gespa s’embolcalla

i abraça l’esperit de tardor
al vell armari del record.
Tot plegat és com l’olivera,
perquè cada oliva n’és un fet
on tremola cada sentiment.

Bu(r)ro-cràcia

Tots som testimonis
i, si volem, també
podem ser jutges
d’aquesta societat,
farcida de paperassa
i buida de solucions.

Sense ser inquisidors,
és bo denunciar
tants protocols i impresos,
de dubtosa utilitat,
que dilaten resolucions
i minven temps i diners.

Dubto, que aquest sigui
el preu que hem de pagar
per una democràcia
totalment burocratitzada;
ja que, sembla més peatge que preu
i més excusa que eficiència.

“Per escriure, el temps no es pot comptar amb el rellotge. Necessitem tot el temps que hem viscut” 

(Josep Maria Espinàs)

Fent camí

El sol il·lumina la albada.
El llit del riu arrossega
fulles grogues d’àlber
i trèmules passes són
el rosari del meu camí.

Llibre de visites

Anem catalogant,
amb nom i cognoms,
noves amistats trobades
que seran, o potser no,
referents de sentiments.
Aquest n’és un protocol
que podríem anomenar:
registre o llibre de visites.

“Compartir la taula, desigs i neguits, llençols i una vànova de flors de ganxet”  (Teresa Roses)

Registre

Cada nit descarrego
el farcell dels dubtes,
per fondre l’insomni
i desfer algun somni
que no puc assumir.

No és gens fàcil
esborrar-los, perquè
els tinc inscrits
al registre de la vida,
acreditats i segellats.

Supervivència

Amb cíclica voluntat,
obro l’arxiu del record,
quan la febre i el neguit
eren emulsió de joventut.

Ara, al marge de tot,
puc ser més concret,
insistent i persistent,
com l’aigua del torrent.

Ni èxit ni desencís,
ni concreció ni preocupació.
Anys fantàstics de vida
i una mica de supervivència.