De l’amistat, l’amor i la felicitat

Dir amistat i dir amor és quasi una redundància. L’amistat, per semàntica, deriva de la paraula amor. Per tant (en rigor lingüístic), no hauríem de parlar d’amistat si no hi ha amor. Altra cosa és l’apreciació social que és fa d’aquestes dos paraules i la tercera en discòrdia: “company”. La paraula company deriva del verb compartir i es poden compartir moltes coses i aspectes de la vida, des de feina, família i, fins i tot, oci i diversió. Socialment, som massa generosos en l’ús de la paraula amistat i tot sovint donem títol d’amic a persones que tan sols són companys. Ja que, per molt que apreciem a una persona no l’hauríem d’incloure-la com amiga, sinó l’estimem. Aquesta és una societat kleenex (d’usar i tirar) i això també resa per a les relacions personals. Estimem i desestimem amb una facilitat força preocupant, per l’alt contingut d’immaduresa que això comporta. El psiquiatre Enrique Rojas li dóna la culpa d’aquesta immaduresa social a la televisió. Bé, dic jo, que alguna culpa també la tindran els pares. Si més no, de pares immadurs és més fàcil que surtin fills immadurs que fills madurs.

És cert, volem viure i divertir-nos (la cultura de l’oci) guanyant el màxim de diners i amb poc esforç i, sobretot, amb poques hores, per tenir el màxim temps de lleure i d’oci. Amb la nostra emotivitat passa alguna cosa semblant. Per començar, tenim un poti-poti de sentiments i emocions (base de la immaduresa) que ens fan anar per la vida com vaixells que trontollen en nit de tempesta, sense tenir gaire clar cap a quin port hem d’anar. Però, com estem dins la cultura kleenex, anem fent i es troba normal totes les inestabilitats possibles; fins i tot, les emocionals. I cada nova generació assumeix l’empremta de l’anterior, afegint-hi nous comportaments emocionals que intenten desplaçar (sense gaire èxit) els anteriors. Ja que, el dipòsit del nostre comportament emocional sempre el volem tenir ple, sigui com sigui.

No sóc un expert ni en psicologia ni en sociologia ni en psicologia social (l’aventafocs psicològica) i aquesta és la meva sort, doncs rebutjo que s’estructuri el comportament (tan si aquest és conductal com si no ho és) en la dicotomia diagnòstic-tractament; per a mi, és millor parlar de “el coneixement de la naturalesa humana” que ens deia l’Agatha Christie. Sóc partidari de relacions sòlides i que aquestes relacions estiguin fortament arrelades en els sentiments (no basades en les volubles emocions), de reconeixement mutu i, sobretot, bidireccionals. Això només es pot aconseguir a partir de la sinceritat. La sinceritat comporta una confessió, una posta a zero i, a amb sort, un tancament amb el passat. Tots tenim fantasmes a l’armari, però hem de tenir la valentia de ficar-los en comú amb la persona estimada. En cas contrari, sempre cap la possibilitat que algun dia surtin de forma imprevista i amb el conseqüent ensurt. A partir d’aquesta sinceritat, ja podem fer el següent pas (molt important) la lleialtat. Sense lleialtat no hi ha amor ni amistat que valgui. Això implica un respecte mutu amb les respectives escales de valors. De fet, hauríem d’assolir i fer com si fos nostra l’escala de valors de la persona estimada. En cas contrari, la relació quedarà en la corda fluixa del dubte i amb dubtes és impossible cap lleialtat. Si queden ben cimentades sinceritat i lleialtat, podem passar a la tercera fase: la complicitat. Ser còmplices és molt gratificant, implica el reconeixement mutu de sentiments i emocions que enforteixen una relació (sentimental o no), també significa la posta en marxa d’un llenguatge no verbal que dóna moltes satisfaccions.

Ara bé, l’amor també és renúncia i pèrdua de tot allò que ens canvia la vida. Tot canvi comporta el risc de l’equivocació. García Márquez ens diu que, a vegades, ens hem d’equivocar per aprendre a saber elegir. També hem de tenir clar que la base de la llibertat no radica en una elecció, sinó que radica en la independència. En resum, podem dir que contra més independents som, més lliures i, per tant, menys risc d’equivocar-nos a l’hora d’elegir. En quant a l’enamorament, aquest ens pot portar a la ceguesa d’aquell que queda atrapat en un somni, en una història idíl·lica de vida. Per anar bé, la història de vida hauria de ser compartida i que tingués un principi i una fi. Principi de felicitat i fi amb el passat, sobretot si aquest passat no és comú; ja que, sempre pot generar divergències. No, no podem aferrar-nos en el que perdem, hem de valorar el que guanyem.

Per últim, fem-li un pessic a la felicitat (que sempre l’hem de considerar utòpica). La felicitat la podem definir mitjançant una fórmula matemàtica a partir del concepte de moment feliç. Així, la felicitat seria el sumatori de tots els nostres moments feliços, quan aquests tendeixen a l’infinit. Mai hi arribem a la felicitat, però contra més moments feliços tenim, més ens hi apropem.

Jesús Jordi Garcia Boadella
El pensador de la vida
(Filosofia i psicologia del sentit comú)