“Llarg és el camí de l’ensenyança mitjançant teories; breu i eficaç mitjançant exemples”  (Sèneca)

Llavor de somnis

A trenc d’alba,
els núvols envolten
un tímid sol.

Mar endins o riu avall
busquem respostes
a preguntes punyents.

L’evasió no és solució
i el poema només és...
una nova incògnita.

Refugi per a l’amor,
refugi per al somriure,
tot mirant el futur.

Som finits, som humans,
buscant la llavor
dels nostres somnis.

“El que sabem és una gota d’aigua, el que ignorem és l’oceà”  (Isaac Newton)

Riu esquerp

A la fondalada del pensament
hi tinc hoste l’endormiscat desig.

Aquest carreu (llamborda fosca)
esfilagarsa el meu esperit,
esmaperdut per l’encuny de l’enyor.

Guaret on esbanco els meus sentiments,
amb algun que altre xerric emocional.

Després de tot, la rauxa i malfat
s’esfullen en el codolar del
riu esquerp de la meva imaginació.

Estem claudicant?

Cada vegada que escolto la cançó “Barcelona tropical”, no deixo de preguntar-me: estem claudicant? ¿Hem tirat ja la tovallola i veiem a Barcelona més com una ciutat tropical que com una ciutat mediterrània?

Que no ens distreguin ni la música ni cap cançó, hem de seguir lluitant contra el canvi climàtic i que les ciutats tropicals, doncs això, estiguin al tròpic, que és el seu lloc.

Potser sóc...

Sóc aquell poeta
que mai has llegit,
el riu de muntanya
on mai t’has mullat.

Sóc el mar, l’oceà
on mai has navegat.
I sóc lluna i sóc sol,
encara per estimar.

Sóc un rodamón
que tanca els ulls
per poder somriu
i mai demano almoina.

I empunyo la falç
per espigar amor
i, després, sembro
llavors d’il·lusions.

Sóc poeta, perquè
sóc filòsof, i faig camí
per la vida, dia i nit,
pujant la muntanya.

Sol mediterrani

Estic present quan l’escuma,
a ran de platja, brandeix l’esmolet
d’aquesta sageta ancestral,
amb clam i ressò de cala;
on s’estén el bancal de sorra
i l’espona del reclam.

L’ombrel·la d’una au em repta
a l’oreig mediterrani del sol,
aram parrupaire d’ones i núvols
que s’embanquen com el gra a la sitja.

Cavalca l’embalum de la imaginació,
voliaina daurada, que s’encantella
de pedra a pedra i de cor a cor.

Bona revetlla

Tot mirant el foc,
us veuré.
A cada flama
un somriure
i a cada crepitar
el vostre riure.

Estels d’espurnes
guarniran la nit
com arbre de Nadal
i amb joia tornarem
a ser infants, prop
o lluny dels petards.

Coca, moscatell,
cava i mistela,
i aixecar la copa
per brindar i endolcir
aquesta curta nit,
la més màgica.

Bona revetlla a tothom.

“Feliç aquell que té coses per retrobar”  (Elio Vittorini)

Canvi d’aires

No hi ha res com
canviar de lloc,
d’espai, per incitar
i excitar la imaginació.
No hi ha res com
veure nous paisatges
i nova gent, per tal que
el poema surti sol,
sense tenir-lo que
convidar a taula.

Línia recta

Com cigonya viatgera
he vinclat al mapa
tres poblacions segarrenques:
Sanahuja, Guissona i Cervera.
Em surt línia recta perfecta.
Fent cabòria d’aquesta
curosa casualitat? causalitat?
també vinclo el retruc
de tres tenors poètics:
Margarit, Pàmias i Fabregat.

Al Joan, dir-li
la delectança
misericordiosa
de tota nostàlgia.

En Jordi, que em
sento reflectit en
les lloses mullades
del seu Carrer Major.

I a la Rosa, parafrasejo,
“Une rose pour en jour
et la Rose pour toujours”

M’he envescat en el poema
i, per tant, demano disculpes
per niar aquest vel·leïtós
i perbocat agosarament.

Cites de Confuci

“No importa el que facis a la vida, fes-ho de tot cor”

“La vida és molt simple, però ens entestem a fer-la difícil”

“Converteix el teu hobby en el teu treball i no tornaràs a treballar mai”

Arbre de plaça

Les fulles s’enjogassen
tot caient de l’arbre.
Al rerefons de la plaça
la fullaraca llampurneja
a ritme del descabdell
que li marca el vent.
En el tràfec d’aquesta
petita fronda marronosa,
el solitari i majestuós
arbre de Plaça Major
rubrica la seva longevitat.
Ell catalitza tot l’entorn;
fins i tot, la remor que
encunya la Festa Major
pel daurat mes d’agost.
La resta de l’any és
esbart per a minyons
i mercat el dia de fira.

A l’ombra de l’ombra

El temps no m’ha fet,
ni més ric, ni més savi.
El poc o molt que sé,
ho aposto tot a llegir,
a l’ombra de llibres
i a l’ombra del destí.

El temps s’embolcalla
rere el meu passat,
on hi tinc acollits
una enfilada de sentiments
que, discretament,
em fan riure o em fan plorar.

“La literatura està plena de coses inútils, absolutament necessàries”  (Rosa Montero)

Retalls

De tant en tant,
és bo ventilar l’ànima
i pujar a les golfes
a treure pols a la memòria.

Faig punt i apart,
tanco el cercle d’amistats
i destrio el blat de la palla.

De tant en tant,
és bo aturar-se
a la cruïlla de la vida
i decidir el camí a seguir.

Elegit el camí,
només queda tenir sort
de no haver-se equivocat.

Aquest cel

Aquest cel és el mateix cel,
aquell que ens embolcallava
a la platja de les emocions
i a la muntanya del desig.

Aquest cel és testimoni
de paraules hissades al vent,
de versos encadenats per baules,
hereus del poema de la vida.

Aquest cel, blau o vermellenc,
encasta empremta al record
i li dóna fita i referència
al que vam viure i vam estimar.

“La vida ja és prou dura, com per qüestionar a la gent que vol compartir amb nosaltres bones notícies”

Cada vegada

Cada vegada que hisso un somni,
s’obre el mar blau del cel
i aixeco l’àncora del desig
per sortir del moll dels sentits.

Cada vegada que obro un secret,
escurço el gest de resistir
i estimbo l’espera, més enllà
d’impúdiques mirades.

Cada vegada que surto de la cambra,
on reposa aquest guerrer,
faig fervent exaltació,
tot escrivint a cor obert.

Cada vegada, li calo foc
al fet de viure i de resistir.

Deixa’m mirar-te

Em resisteixo a la torpor del gest
que m’escurça el desig de calar foc
a la cambra impúdica dels somnis.
No hi ha cap vela hissada dins el blau
que dugui escrit el nom d’un vell secret
ni cap espera que sigui prou fervent
per exaltar els sentits a cor que vols
i anar corrent al moll a llevar àncores.

Em resisteixo amb els ulls, encara
que m’estimbi enllà de la mirada.

                Ramon Rius Mosoll

“Si plores per haver perdut el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles”  (Rabindranath Tagore)

Full d’Història

Despullo l’escorça
del ressentiment
i emblanquino
la façana de l’esdevenir.
Entremig, la coïssor
que arrossega la ignomínia
del silenci administratiu.
Aquesta empremta és
l’hospici on s’emmiralla
el rastre, orfe, que
esborra l’elemental
sentit comú. El que
hauria de ser bassa,
només és un trist toll.

“La veritable saviesa està en reconèixer la pròpia ignorància”  (Sòcrates)

Trau de pedra

El cel fosqueja en el fondal de l’horitzó.
Pel llarg ombradís del contramurat,
un brivall puja damunt el pedrís
i ressegueix els correus, fins trobar
un forat, un trau de bastiment,
on hi té amagat “el seu tresor”
La llauna de codony està força rovellada
i el seu contingut fa un fregadís somort.
Li costa obrir-la. L’encantella amb
una petita navalla de pescador.
Dins, la baldufa grossa i la petita,
bales de vidre i fang, i els cromos
que van sobrar de la col·lecció.
Treu un clip daurat de la butxaca
i fica el nouvingut dins la llauna.
Un sospir de satisfacció i, camí de casa,
fa l’esglai de la victòria.
El Joan, demà, el trobarà a faltar.

Passat i record (V)

“Mira cap enrere i riu-te’n dels perills passats”  (Walter Scott)

“La nostàlgia cap el passat no és més que el reconeixement de les carències de la nostra vida actual”  (Nicholas Wells)

“A cada moment que passa estic passant a formar part del passat. No hi ha futur, només el passat acumulant-se constantment”  (Haruki Murakami)

“Mentre tinguem llibres no existeix el passat”  (Edward George Bulwer-Lytton)

“Per què evocar el passat quan el present és molt més segur i el futur molt més lluminós?”  (Charlotte Bronte)

Podries

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera.  
Més bona, potser.
Potser més dolenta.  
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries… podries…

Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d’ell
podria ser teva.

     Joana Raspall

Només una mica

Mica a mica,
el temps se’ns escola
i s’esvaeixen els records,
per tenir la memòria
massa saturada.

Mica a mica,
reciclem sentiments
que han anat envellint,
com envellís el bon vi.

Mica a mica,
col·leccionem imatges
que ens donen alegria,
però també tristesa,
perquè ens fan més vells.

Mica a mica...,
surt el sol i surt la lluna.
I surten noves paraules
per fer nous versos.

La nova cafeïna

Ja fa uns anys que, una mica cansat d’escoltar el discurs de l’O.M.S. que deia: “Tabac i alcohol sempre són les drogues d’inici”, els hi vaig enviar un correu electrònic, on plantejava que la primera droga d’inici sempre és la cafeïna, sigui en forma de cafè o sigui en forma de beguda de cola. Per a la meva sorpresa, em van contestar, dient que tenia raó.

Avui en dia, aquesta informació cal matisar-la, al costat del cafè i les begudes de cola, hem d’afegir-hi les begudes energètiques, perquè dir beguda energètica, és el mateix que dir cafeïna i sucre. A nivell de salut, les begudes energètiques comencen a preocupar, la seva popularitat entre la gent més jove fa que la seva problemàtica es fiqui al mateix nivell que el consum excessiu d’alcohol. No oblidem que la cafeïna és un alcaloide i per tant no deixa de ser una droga estimulant.

Aprofito l’ocasió per encoratjar a tots els polítics que facin estudi, revisió exhaustiva i reflexió del consum social de totes les drogues legals, sobretot d’alcohol, nicotina i cafeïna. I que valorin els riscos i les repercussions sanitàries que comporta l’ús i abús d’aquestes drogues, tant a curt com a llarg termini.

El joc del temps

A la desolada platja del cor,
hi arriben ones d’enyor
que marquen, segon a segon,
el rellotge del temps.

Cada absència deixa un buit
que cal omplir amb respostes.
Sense defallir, omplim de secrets
el misteri de la nostra vida.

Tenim inquietud per trencar
amb la rutina del passat,
perquè l’embruix del temps
ens recorda la nostra edat.

Aquest joc és incert, ell fixa
les regles i determina la partida;
mentre, nosaltres ens perdem
dins la immensitat de segles.

Estimar-te com la terra

Sé morir i sé viure,
sé fer pondré el meu sol.
Sé fer mal sóc de vidre,
sóc guspira, estel i carícia.
Faig del drama tres muntanyes,
faig allò que tots esperen,
faig i roures, branques tendres.
Sóc al terra amb l’herba seca.

És quan dormo que hi veig clar,
és la brisa i la marea,
és com taronges d’Alcanar.
Sóc tardors i primaveres.
Si m’ensorro fes-ne runes,
no m’enterris a l’arena,
si és delicte no guanyar,
jo no vull aquesta condemna.

I per lliure vull un país,
i per seure una vorera.
Per somiar, que véns amb mi,
per no perdre’m la drecera.
Al meu pit un cor sencer,
a l’estómac papallones,
a les mans fruits d’esbarzer...

I al record les tardes bones,
i cançons a mig desfer,
el gat vell que m’ha vist créixer
o fer el punki pel carrer.
Treballar els caps de setmana,
i no veure’t els feiners:
Estimar-te com la terra que fa viure els cirerers.

Pels moments de dubte,
pel món que tinc al cap.
Per quan era invencible,
i la por era un fracàs.
Els vells salten les barreres,
i tot torna a començar,
i els nens seuen a les places.

I nosaltres a aquell bar,
i la gent que sempre córrer,
avui para a saludar
i el meu cor segueix en ordre.
Viu de lluites quotidianes,
mentre estripa el que fa mal.
I l’escalfes si m’abraces.

I al record les tardes bones,
i cançons a mig desfer,
el gat vell que m’ha vist créixer
o fer el punki pel carrer.
Treballar els caps de setmana,
i no veure’t els feiners:
Estimar-te com la terra que fa viure els cirerers.

                                      Ginestà