Potser sóc...

Sóc aquell poeta
que mai has llegit,
el riu de muntanya
on mai t’has mullat.

Sóc el mar, l’oceà
on mai has navegat.
I sóc lluna i sóc sol,
encara per estimar.

Sóc un rodamón
que tanca els ulls
per poder somriu
i mai demano almoina.

I empunyo la falç
per espigar amor
i, després, sembro
llavors d’il·lusions.

Sóc poeta, perquè
sóc filòsof, i faig camí
per la vida, dia i nit,
pujant la muntanya.