Esperit templer

Sense cap arma a la meva mà
ni cap déu o religió al meu cor;
honoro la meva ploma com a daga
i l’espiritualitat com a mandat.

El fred de segles segueix sent el mateix,
l’anhelada pluja... No! Sol i lluna
són els mateixos, l’arbrat de boscos... No!
Nou segles són masses per al territori.

Ara, prego a l’Aire i al seu esperit.
Prego a la Terra i a la seva vera.
Prego a l’Aigua que ens dóna vida.

Però em costa resar al Foc destructor,
malgrat que ell mai en té cap culpa,
i resaré per tots, per ells i per elles.

Amén.

Paravent

Encara tinc bon crèdit
al banc dels diccionaris,
on neixen paraules, frases
i fa bastida el pensament.
I puc deixar-me seduir
per l’itinerari del vers.

Tossut, faig secret silenci
d’aquest (el meu) un-i-vers,
on balancejo el meu esperit
i obro camí al pròxim destí.
Sense soroll, procuro trepitjar
l’hipotètic esforç de viure:

Un paravent d’il·lusions!

“La llengua és un ésser viu i el diccionari és la seva biografia”  (Màrius Serra)

La nit més llarga

No puc quedar-me quiet
a veure estels i firmament,
ni deixar passar la lluna plena
en hores que el vent se’n duu.

No puc retornar al nostre pont
(tantes vegades creuat i estimat)
on els nostres petons van deixar
de ser eterns petons de paper.

La lluna que s’emmiralla dins l’aigua
del riu de la vida..., serà prou plena
per abastar la llum del nostre record?
Serà prou intensa per il·luminar-nos?

Serà...?

Nit de boirina

A l’abast de rutina, faig
pregària al vell record,
a la intimitat de somriures
i processons de tendresa.

Amorosit, esbandeixo
la meva bugada d’emocions
i, descregut, busco establir
una llei per a cada absurd.

Acompliré aquella “lustratio”
per instaurar una boirina,
discreta, on vestiré a la nit
i on pugui gaudir del triomf.

“On acaben les paraules, comença la música”  (William Shakespeare)

Bon Nadal!

Badalla el sol
entre la boira,
mentre un estel,
tornant de Betlem,
li pica l’ullet.
I sota l’avet verd,
el gran Pare Noel
ha deixat regals,
ha deixat il·lusions
a tots els infants
i a tots aquells
que un dia ho foren.

(Nadal 2022)

Haiku de Nadal

Nit blanca i freda
d’un estel que porta llum,
la pau de Nadal.

“Quan un pare obsequia al seu fill, els dos riuen. Quan un fill obsequia al seu pare, els dos ploren”  (William Shakespeare)

Amics de joc

Al bressol de la memòria
hi trontollen somnis d’infant
i un llarg trenat d’il·lusions.

Plovisqueig i regalim de colors,
fulles i branques amb ocells.
Pel cel, orenetes caçant al vol.

El record es manifesta i tremola,
com tremola l’alè d’un adolescent,
quan de cop brollen amor i petons.

Escolto crits i riures d’infants,
que embolcallen les seves emocions
i l’eco les retorna pel petit carrer.

Indecís, rebo una nova fiblada,
d’enyorança i malenconia,
i veig rínxols d’amics de joc.

“Qui no condemna el mal, l’està alimentant”  (Leonardo Da Vinci)

Llarg recorregut

Em recobreixo d’escates,
de mots i paraules
que preserven la intimitat.

Altres vegades,
les macero, faig suc
per tatuar-me l’ànima.

I així vaig escrivint
totes les partitures
d’una vida de llarg recorregut.

M. Cervera J.

Eres Musa,
font d’inspiració
i referent cultural.

Ets Cariàtide de silenci
i veu de l’eco
quan fuig del record.

Seràs nou horitzó,
on els ulls fitaran
l’última quimera.

Eres, ets i seràs.

“Conec els teus silencis, tant o més que les teves paraules. No deixis que el temps t’esborri de la pell el teu record”

Pregària d’amor

Encara puc fruir, des del silenci,
el misteri que té una mirada
o el suau vol d’un somriure
quan cerca l’aire de l’entesa.

Temerari, encara tinc i puc
salpebrar d’optimisme
el meteorit del seu missatge
i restar presoner del miratge.

Encara puc desfer l’entramat
que té la immensitat del vent
i recollir el seu etern secret,
dins la seva pregària d’amor.

Estimar n’és el principi i la fi.

Amatent

M’ofereixes la paraula
com senzilla flor de prat
a l’herba del diccionari.

I des de l’agnosticisme
d’aquest poeta reciclat,
l’accepto, acullo i laboro.

La fico a taula literària,
on sóc tafur de mots
i missatger del vers.

Amatent! Ho sóc?
Sense sortir del dubte,
només dic: gràcies Carme!

“Un home savi pot aprendre més d’una pregunta absurda, que un beneit pot aprendre d’una resposta sàvia”  (Bruce Lee)

Intrús

A la teulada de la memòria
hi plouen gotes de nostàlgia
que evoquen indrets i imatges.

S’allargassa el sol a l’horitzó,
un projecte de llum i ombres
que incita i dibuixa els records.

De bat a bat, els puc acaronar,
bastint cada prestatge
on deixo un rastre silenciós.

Aquesta és essència de poeta
i també un intrús, recalcitrant,
que porta essència de nostàlgia.

Polpa d’esperit

Cel i núvols d’imaginació,
pluja i volves de versos,
per percebre l’adàgio
de cada nou sentiment.

Emparar-se dins la música,
com a paravent, devastant
tots els fantasmes i miratges,
en un paisatge per estimar.

Vaig de branca a branca,
vaig de vers en vers,
sense cap desmesura
i amb referència d’ànima.

Tot, per conèixer i escollir
la polpa del meu esperit,
que em vincla a la poesia
i a la sorpresa de viure.

“El que es viu, s’escriu”  (Paco Candel)

Bohèmia

L’escorça de la nit
obra porta a la tempesta.
La desvalguda lluna
inicia el seu viatge
pel marbre de la nit.

S’amunteguen paraules
dins la bohèmia d’emocions.
Incoherent, el tro eixorda
i exorcitza cada llampec,
per on guillarà el poema.

Pont de secrets

Hi ha un safareig de penes
i rètols de mirades íntimes
que sempre fiquen horitzó,
per on s’enfilarà l’anhel
i el sol poruc del desig,
aquell que voreja l’oblit
tot fent bastida de records.

La besllum ens pot afeblir
tot el boscam de follies
i desfer la boirina de la nit,
on s’embolcalla la inseguretat
sota l’antic cobrellit de viure,
mentre posem pont a les riberes,
unint la terra d’ambdós secrets.

“La poesia és el més humil dels oficis”  (Friedrich Holderlin)

Albada

Sóc on sóc
per la meva voluntat.
Estic on estic
per la nova Albada.
Aquest trenc d’Alba
que no envellís mai,
aquesta remor d’ànima
que borbolla igual
que als disset anys.
Sí, sóc i estic.

A mig fer

Em toca conviure amb mi mateix,
sense cap mena d’enveja ni ràbia
cap a aquells que tenen la sort
d’aixoplugar-se amb contorn familiar.

Estic moderadament satisfet, perquè
no envermelleixo davant el mirall.
Abans el contrari, fa temps em conec
i puc assolir les meves limitacions.

I, dins el tràfec de qualsevol vida,
li podem dedicar un imprecís record
a tota aquella gent que ara se’n va,
ara torna. No cal ser més generosos.

Tot plegat, el camí el tenim a mig fer.

“El fred, com un depredador, ha saltat damunt nostre i ens vol devorar a cop d’infeccions víriques”

Argollada per les ones

El sol esquinça l’horitzó,
diluint els seus raigs,
on esmorza el mar.
Tèbia platja d’evocació,
tebi amor d’un estiu;
atalaia d’il·lusions,
nous amics i somriures.
Perduda la seva mirada,
a les ones queda atrapada.

Onejant la rerevera

Ja falta menys,
perquè marxin les orenetes,
perquè tornin els llavis de poesia
dins una cara de tardor.

Sí, ja falta menys per tornar
al lloc que em correspon.

“I... no deixis de somiar, encara que et trobis desperta!”  (Victoria Nicolás)

Sal marina

Posa sal a la teva fe
i, fins i tot, a l’esperança.
Retroba la il·lusió del passat,
quan el capvespre recull
l’heterònom pensament,
mentre la marinada copsa
i bressola cabells i antull.
Que el reflex de l’aigua
sigui el reflex dels ulls,
tostemps enyorats, estimats.
Sí, posa sal (i sol) a la vida
i, de bell nou, torna a somiar.

Entorn de solitud

Flux de gent en l’entorn
que determina anades
i tornades pel passadís
de cada circumstància
personal, incedible.
I el silenci es trenca,
amb veu metàl·lica
de megafonia: nom
i porta d’entrada.
La resta, soroll i frec
de passes. Més soroll
i frec de diaris que
constitueixen murallats
per a cada pensament.
Pel seu damunt, s’guaita
l’explanada de cadires,
alineades com exercit
a punt de fer el setge.
Tot plegat, estem parlant
de salut o, millor dit, gent
amb la seva malaltia.