No puc quedar-me quiet
a veure estels i firmament,
ni deixar passar la lluna plena
en hores que el vent se’n duu.
No puc retornar al nostre pont
(tantes vegades creuat i estimat)
on els nostres petons van deixar
de ser eterns petons de paper.
La lluna que s’emmiralla dins l’aigua
del riu de la vida..., serà prou plena
per abastar la llum del nostre record?
Serà prou intensa per il·luminar-nos?
Serà...?
dimecres, 28 de desembre del 2022
La nit més llarga
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.