“No hi ha res com la poesia per expressar la incapacitat de l’home per apressar el sentit del nostre pas en aquesta terra”  (Bernard Minier)
(Totalment d'acord)

Amics de joc

Al bressol de la memòria
hi trontollen somnis d’infant
i un llarg trenat d’il·lusions.

Plovisqueig i regalim de colors,
fulles i branques amb ocells.
Pel cel, orenetes caçant al vol.

El record es manifesta i tremola,
com tremola l’alè d’un adolescent,
quan de cop brollen amor i petons.

Escolto crits i riures d’infants,
que embolcallen les seves emocions
i l’eco les retorna pel petit carrer.

Indecís, rebo una nova fiblada,
d’enyorança i malenconia,
i veig rínxols d’amics de joc.

Sentits de natura

Escolto com creix l’herba,
imagino el soroll que fa el riu
i veig com dansen les fulles;
com una perduda gota d’aigua
busca l’aresta de la branca
per amagar-se rere l’arbre.
Oloro el verd del bosc
i el blau del cel, que s’ofega
amb evocació d’enyorament.
Percebo raigs de sol a la pell
i llençols d’aire al paladar,
mentre li faig el viàtic
a les restes de l’hivern.
Aquest temps és endeví
de sentiments opalins
que, a poc a poc, sorgeixen
per fer-se blancs com anyell;
com l’infant que fa un incís,
per després tornar a jugar.

“El passat no té poder sobre el moment present”  (Eckhart Tolle)

“Amistància”

Rememoro antigues roselles
surant pel mar verd; blat,
civada i cel blau d’il·lusió.
“La Terra de Pomes” segueix
obrint porta al meu horitzó
i sempre posa un punt i a part
al record més dolç i punyent.

L’amistat nodreix el temps,
ni és massa llarg, ni massa curt,
però el temps casi mai compta.
La distància tampoc ha de ser
ni massa llarga, ni massa curta.
El que si compta són les emocions
i els sentiments que vam viure.

(“Amistància”: Amistat a distància)

“Sapiens nihil affirmat quod non probet” (El savi res afirma que no pugui provar)  (Heràclit)

Nit de boirina

A l’abast de rutina, faig
pregària al vell record,
a la intimitat de somriures
i processons de tendresa.

Amorosit, esbandeixo
la meva bugada d’emocions
i, descregut, busco establir
una llei per a cada absurd.

Acompliré aquella “lustratio”
per instaurar una boirina,
discreta, on vestiré a la nit
i on pugui gaudir del triomf.

(A la Nit se Sant Joan)

“L’educació és passaport cap el futur, el demà pertany als que es preparen per a ell el dia d’avui”  (Malcolm X)

Paravent

Encara tinc bon crèdit
al banc dels diccionaris,
on neixen paraules, frases
i fa bastida el pensament.
I puc deixar-me seduir
per l’itinerari del vers.

Tossut, faig secret silenci
d’aquest (el meu) un-i-vers,
on balancejo el meu esperit
i obro camí al pròxim destí.
Sense soroll, procuro trepitjar
l’hipotètic esforç de viure:

Un paravent d’il·lusions!

Tanmateix

Net de culpa, voldria
desdir-me del rastre
que deixa el vençut;
sense ofendre a ningú,
subscrivint normes
o pactes, fugint
del càlid cinisme
i  del grotesc urc.
Sigui com sigui,
sempre se’m podrà
titllar d’indiscret,
sacsejar-me amb gatge
d’esdeveniments i amb
penúria, que trabuca
l’obscur designi dels déus.
Tanmateix, el seu auguri
em torni a ser propici.

“El coneixement és poder”  (Francis Bacon)

EL PENSAMENT CORRECTE

L’estructura i conformació d’un pensament està supeditada a les característiques pròpies de la persona que efectua aquest pensament. Per tant, tot pensament està supeditat no sols a la part intel·lectual que el desenvolupa, està supeditat a la forma d’entendre la vida, als sentiments i emocions; fins i tot, a les passions, la part més visceral de la persona. Aleshores, de tot el cúmul de pensaments que es tenen, cal esbrinar aquells que són correctes.

Com ha de ser un pensament correcte?
El pensament correcte ha de ser asèptic, sense estar arropat per tot allò que determina i configura a la persona. Per altra banda, no es pot parlar de pensament correcte sense endinsar-nos en la filosofia oriental. Ja que, és la que més l’ha treballat, a mig camí entre pensament filosòfic i pensament religiós o místic. La senda històrica d’aquest pensament oriental s’inicia en les “Quatre Nobles Veritats” exposades per Siddharta Gautama:

1. Tota existència és patiment (dukkha)
2. L’origen del patiment és l’anhel (o desig)
3. El patiment pot extingir-se, extingint la seva causa (causa-efecte)
4. Per extingir la causa del patiment, hem de seguir el “Noble Camí Òctuple”
Siddharta actuava com un “metge de l’esperit” i, a partir de les Quatre Nobles Veritats, utilitzava la seva ensenyança com si fos un procediment mèdic. Aquesta correspondència mèdica seria la següent:

1. L’observació del símptoma o signe de la malaltia (la insatisfacció és aquest símptoma)
2. El diagnòstic de la malaltia (la causa d’aquesta insatisfacció)
3. El pronòstic, les possibilitats de recuperació (La possible cessació del patiment)
4. La prescripció d’una recepta (el camí que ens porta al cessament del patiment: el “Noble Camí Òctuple”)

Així doncs, el “Noble Camí Òctuple” representa una forma adient per accedir al pensament correcte.

Noble Camí Òctuple

Saviesa (Pali)
1. Comprensió correcta (conèixer i entendre de forma recta les nobles veritats i el dharma)
2. Pensament o determinació correcta (no cedir als desigs o a l’odi)

Conducta ètica (Sila)
3. Parlar correcte, paraula correcta (no parlar en excés o inútilment, no mentir...)
4. Acció correcta (no matar, robar, ferir, violar...)
5. Mitjà de vida correcte (guanyar-se la vida de forma digna sense fer mal a altres)
  
Entrenament de la ment (Samadhi)
6. Esforç correcte (recanalitzar els instints dolents i alimentar els bons)
7. Atenció correcta (ser conscient dels esdeveniments externs, mentals, emocionals i corporals)
8. Concentració o meditació correcta (meditar amb aplicació i bona aspiració, sense desitjar només el propi despertar, la pròpia espiritualitat)

Encara que estiguin enumerats, no es considera una sèrie de passes de progrés a seguir, cal desenvolupar-los els vuit a la vegada de forma simultània i en funció de la capacitat de cadascú. Així, arribaríem a l’espiritualitat (Nirvana), al cessament de l’activitat mental corrent per assolir el nostre alliberament espiritual.

D’aquesta manera, el pensament correcte ens porta a la quietud i pau interior. Al flux i l’expressió d’aquest pensament intern, d’una forma harmònica com la pau i quietud que ens dóna el flux d’una música melòdica.

Pell avall

(Pomes de quarantena en desescalada)

Encara ens empaita
aquest virus tribal,
obscura constel·lació
de mesquí coronavirus.

Gatejo pel pentagrama,
pels poemes de quarantena,
amb regalim hidroalcohòlic
i xarxa de mascaretes.

Emmirallo el ritual: bosc,
teixit de rumors, cua-cometa,
laberint de notícies, fins que
tot em rellisca pell avall.

De franc

El xiu-xiu d’un eufemisme
referma el reialme de l’absurd,
en el peatge d’un malviure
que he de portar amb dignitat.

A l’inrevés,
puc desoir aquesta crida
i fer-me heroi de l’antiga
i molt llunyana fosca.

Dos móns

Aquest món no és el meu, el meu món està dins meu. Però tot sovint he de sortir, viure i conviure amb el món que és de tots, en ell puc verificar la globalització d’una humanitat cada vegada més tancada dins el seu egoisme i narcisisme, i constatar la pèrdua de valors ètics i morals. Després, torno al meu món, a la seva tranquil·litat, a la seva fèrtil natura, lliure de cap contaminació de pensament i a l’amplitud de espais oberts, on la meva ment s’eixampla. I torno a l’aigua cristal·lina que brolla a fonts de muntanya, a l’aire suau que acarona arbres i ocells, aquells que entonen la cançó de la llum. I torno a l’herba del prat, a la catifa de pinassa del bosc i al vocabulari de pedres, molsa i terra.

Però, vaig i vinc d’un món a l’altre. Al món intern puc nodrir-me de la soledat filosòfica que em dóna pau. El món extern em dóna comunicació i recolzament humà, i em fa percebre que sóc de carn i ossos, afavorint la humilitat i ser conscient del fet de ser finit. Els dos móns els tinc farcits de paraules, aquelles que omplen el meu pensament especulatiu filosòfic i aquelles que em fan estimar els éssers estimats i els que encara em queden per estimar.

Per separat, cap dels dos móns em fa feliç, però junts puc assolir una felicitat d’autor i d’ésser viu, de persona que sap com buscar el seu camí i com gestionar el seu temps. Així doncs, no paro de viatjar d’un món a l’altre i ho faig casi a diari, en un banal intent de fusionar-los. Però no puc, els dos móns són paral·lels i, per tant, no puc viure’ls a la vegada i haig de compaginar-los i donar-los-hi a cadascun els temps que es mereixen.

Missatge

(Poemes de quarantena)

Et retrobo germà llapis
pel fecund verger on escric.
Sóc pelegrí, solc a solc,
amb lleu silenci blau mar
i verd d’avet. També conec,
de franc, la terra bruna
d’aquell petit poble petit
vestit per a la tendresa,
mentre esfullo la llibreta,
fent cursa de plenitud per...
alenar el prodigi d’estimar.
No puc tornar a malmetre
ni puc endur-m’ho, dòcil,
el missatge, quan escric,
pel llindar d’amor i vers.

“La pitjor lluita és la que no es fa”  (Karl Marx)
(Dedicat a Marea Pensionista)

Premissa

(Poemes de quarantena)

Fang d’argila,
fang d’esperit
i pell de guerrer.

Camí de terra,
camí d’aigua
i veu per a l’oblit.

Vora el prim límit,
on debuta el repòs,
hi tinc la quietud.

Eufòric per estimar,
el passat fica premissa
d’una antiga puresa.

S’inicia el desgavell
amb conreu de records
i fita per als sentiments.

“No malmetis a altres amb allò que et causa dolor a tu mateix”  (Buda)

Sortida

(Poemes de quarantena)

Avui el vent porta pressa,
no respecta el límit de velocitat.
Barruer, va arrossegant fulles
i fa homenatge a la Tardor.

Avui el camí difícil del cor
continua, endogàmic, confinat
i busca la mudesa envellida
per acollir el temps de silenci.

Avui torno a escoltar ocells,
el seu desencís primaveral
i la malenconia per la sortida
d’un estat d’alarma caducat.

Gemec galàctic

Després del neguit sempre hi queda pòsit
–com al flascó de l’oli–, que enterbolís
l’esperit poruc. Aquest tocaboires
se’ns torna misogin, cada vegada que
voleia el rampell del gènere.
És estoig de coloraines que s’enjogassa
com tions encesos enmig la nit;
conjur de sexes on neguiteja la solitud,
fins estroncar el desig. La cabòria és
a la fal·lera, com el pàmpol ho és
al raïm, filagarsa de revolta, tràngol
que enforna l’ànima: Un efímer gemec galàctic.

“No puc ensenyar res a ningú. Només puc fer-los pensar”  (Sòcrates)

Ancorat

Tal vegada, el risc estigui
en el retorn o, tal vegada,
és un caprici de l’enyor.
Furtiu, em sento deutor
per desvetllar el fet que,
sent desconegut, n’és,
tal vegada, quotidià. Íntim
i malfiat, estic ancorat
dins un ritual de dignitat,
cap dàrsena em sedueix
o, tal vegada, no gosi
engrescar-me dins
el privilegi de la raó.

“Jo no sóc qui elegeixo els meus amics, són els meus amics els qui m’elegeixen a mi”  (Dedicat a Tomàs Nadal)

Soledat

(Poemes de quarantena)

Com gavina inquieta,
solco l’aire fins el rocam;
allà on la corba de roques
trenca l’escuma de l’aigua
i les ones lleven espurnes
on el sol vol emmirallar-se.
Rere meu, sorra i palmeres
gronxades per la marinada,
i barques esteses, badallant,
enyorant el salobre mar.
Davant, teranyines d’algues
on els crans revolten lleugers
com manyans de construcció.
Més enllà, resseca terra bruna
i un entortolligat para-sol.

“Un disturbi és el llenguatge dels que no són escoltats”  (Martin Luther King)

Desori

Destemençat,
faig escomesa
per anihilar el drac
que arrapa l’ànima;
és un companatge
–porto cartes marcades–,
dins la sèquia del deure.
Ja no em pertanyo,
sóc desfeta sense hàlit,
el fruit d’un desmai.

“La cosa més difícil és conèixer-nos a nosaltres mateixos; la més fàcil és parlar malament dels demés”  (Tales de Mileto)

“El capitalisme no és democràtic”

Tot sovint miro les pintades que hi ha a les parets de la ciutat, perquè crec que són fidel reflex d’una part de la joventut que no té cap altra manera d’expressar-se i, de tant en tant, es poden trobar frases amb un bon contingut filosòfic. Això sí, generalment són contundents i molt categòriques; ja que, expressen el màxim missatge de forma molt concisa. També s’ha de partir de la base que aquestes frases no tenen opció a rèplica. Aquest és el cas de la frase que encapçala aquest article: “El capitalisme no és democràtic”.

Estic totalment d’acord amb el contingut filosòfic d’aquesta proposició. Encara que cal recordar-li a l’autor que està ficant en el mateix sac dos sistemes: un sistema econòmic (capitalisme) i un sistema polític (democràtic), i això és més complicat del que sembla, rere la inqüestionable perspicàcia del creador de la frase; per tant, s’hauria d’anar a pams i ser més explícit. Per altra banda, si de forma indirecta (i subliminal) l’autor planteja el socialisme com alternativa al capitalisme, sento dir-li que el socialisme tampoc és democràtic, encara que la seva base filosòfica ho pugui ser. A la pràctica, tots els règims socialistes han estat autocràtics.

Difícilment es pot construir una autèntica democràcia a partir del tarannà immadur, egoista i autocràtic que actualment té l’ésser humà. L’expectativa de la famosa era d’Aquari va fracassar i amb ella el somni de dos o tres generacions. Només cal veure l’estructura interna dels partits polítics que, avui per avui, són la base de l’actual democràcia, tots tenen una estructura presidencialista, amb designacions fetes exclusivament per designació directa.

L’únic sil·logisme que tenim per plantejar la democràcia surt del propi sentit comú: La base de la democràcia és la llibertat i la base de la llibertat és la independència. Per tant, una democràcia s’ha de configurar amb homes lliures i independents, no es pot construir aquesta democràcia a partir d’un sistema polític que no reflecteixi el fet individual. En conclusió, la democràcia s’hauria de configurar a partir d’una societat civil; és a dir, del conjunt d’homes lliures i independents. En contra del que tenim ara, un “règim democràtic” basat en uns partits polítics que fan control i disposició del seu concepte democràtic.