Soledat

(Poemes de quarantena)

Com gavina inquieta,
solco l’aire fins el rocam;
allà on la corba de roques
trenca l’escuma de l’aigua
i les ones lleven espurnes
on el sol vol emmirallar-se.
Rere meu, sorra i palmeres
gronxades per la marinada,
i barques esteses, badallant,
enyorant el salobre mar.
Davant, teranyines d’algues
on els crans revolten lleugers
com manyans de construcció.
Més enllà, resseca terra bruna
i un entortolligat para-sol.