Dos móns

Aquest món no és el meu, el meu món està dins meu. Però tot sovint he de sortir, viure i conviure amb el món que és de tots, en ell puc verificar la globalització d’una humanitat cada vegada més tancada dins el seu egoisme i narcisisme, i constatar la pèrdua de valors ètics i morals. Després, torno al meu món, a la seva tranquil·litat, a la seva fèrtil natura, lliure de cap contaminació de pensament i a l’amplitud de espais oberts, on la meva ment s’eixampla. I torno a l’aigua cristal·lina que brolla a fonts de muntanya, a l’aire suau que acarona arbres i ocells, aquells que entonen la cançó de la llum. I torno a l’herba del prat, a la catifa de pinassa del bosc i al vocabulari de pedres, molsa i terra.

Però, vaig i vinc d’un món a l’altre. Al món intern puc nodrir-me de la soledat filosòfica que em dóna pau. El món extern em dóna comunicació i recolzament humà, i em fa percebre que sóc de carn i ossos, afavorint la humilitat i ser conscient del fet de ser finit. Els dos móns els tinc farcits de paraules, aquelles que omplen el meu pensament especulatiu filosòfic i aquelles que em fan estimar els éssers estimats i els que encara em queden per estimar.

Per separat, cap dels dos móns em fa feliç, però junts puc assolir una felicitat d’autor i d’ésser viu, de persona que sap com buscar el seu camí i com gestionar el seu temps. Així doncs, no paro de viatjar d’un món a l’altre i ho faig casi a diari, en un banal intent de fusionar-los. Però no puc, els dos móns són paral·lels i, per tant, no puc viure’ls a la vegada i haig de compaginar-los i donar-los-hi a cadascun els temps que es mereixen.