Dia de la Seu Vella

La llum de la Seu Vella

La llum del sol bressola,
un a un, els arcs del claustre
i juga a generar ombres
que gategen pel terra
com arabescos xinesos.

La llum del sol ressegueix
el Turó i busca, dins l’herba,
la Terra Ferma i les arrels,
la suau fragància de Ponent
i l’efluvi de la nostra Història.

Infatigable, la llum voleteja
pel capvespre, l’atmosfera
d’aquesta tèbia rerevera.
Aquesta n’és llum de tardor,
essència de l’esperit lleidatà.

La llum del sol s’embadala
al peu de l’eixerit campanar
(amb el poema d’en Magí Morera)
i el fita amb batecs de cor
quan ell, atrevit, li fa l’ullet.

I la llum del sol s’enamora
i amb delicadesa acarona
els carreus del campanar
que somriu majestuós a:
La llum de la Seu Vella.

Fill de la boira (pseudònim)
Jesús Jordi Garcia Boadella
Primer premi poesia Seu Vella
Lleida, octubre de 2021

Boira emmirallada

La boira s’esfilagarsa
amb parracs desesmats
del reialme lleidatà.

Després, tornassolada
per sol ixent, defuig
de la plana, embarcada
en el vent de mestral
que la duu riu avall.

Als encontorns dels joncs
s’empresonen els ànecs,
amb enreixat d’admiracions
on, una altra vegada,
s’emmiralla la boira,
com cada capvespre.

Tribunals constitucionals

“En el cas del raper Valtònyc, queda evidenciada la diferència democràtica que hi ha entre el tribunal constitucional belga i el tribunal constitucional espanyol que (joc de paraules) continua sent daltònic”

L’ombra del sentinella

Mai podré desar
l’absència de tristor o de goig.
Tampoc puc brandir
l’esquinç de la meva lentitud
ni endur-me’n la tèbia raó,
que: ara trenca amb udols,
ara s’acull a l’efímer afalac.

Tinc la lliçó mal apresa
i –sense cap llicència
per ajornar el meu fat–
el retorn al torricó
em crea aparença i reflex:
l’ombra d’un sentinella
que esgarrapa temps a la nit
i pinzellades a l’esperit.

Foc a terra

(A totes les infermeres i infermers)

La suau carícia de la flama,
que llepa l’escorça del tronc,
em porta un record d’agraïment.

Diuen, que el meu ofici
també n’és un art. Però...,
em sento com el vidrier,

que ha d’anar en compte
de no tallar-se, de no ferir
susceptibilitats i sentiments.

Les espurnes fan un cel
al fons de la xemeneia.

El firmament de la salut
també està ple d’estels
que, tard o d’hora, s’apaguen.

No som capaços d’admetre
que som finits com el foc,
com la brasa que ens escalfa.

Això, ens crea neguit i ansietat;
ja que, les nostres cendres són
les arrels per tornar al més enllà.

“El pas dels anys mai perdona l’estupidesa”

Temporal

Desangelat i alacaigut,
veig com la lluna creixent
arrossega, amb la seva llum,
la xarxa d’una tempesta de neu.
Immòbil, i sense latitud,
miro les dunes que genera
un vent altiu i rígid,
que porta l’aurèola del glaç
i el xivarri i desgavell
de qualsevol mainada.

Clarobscurs

Al mapa de la vida,
sempre persisteixen
el teixit dels fets,
que són clarobscurs
i refugi furtiu
del nostre parer.

Discret i senzill,
ho reflexa el vers,
com fugaç vestigi
i veu insòlita
del pensament.

“Abans de parlar, pensa, però abans de pensar, llegeix”  (Frances Ann Lebowitz)

(Com sempre dic: l'important no és escriure, l'important és llegir)

Meandres

Meandres
entossudits
i maldestres.

Meandres
a l’entrellat
del pensament.

Meandres
quan repten
noves idees.

Meandres
quan esporguem,
indecisos, un combat.

Meandres
quan assaborim
la solitud.

Meandres
si fem inventari
de tots els oblits.

Meandres
per apaivagar
el miratge del neguit.

Meandres
si ens esgarrapa
el batec del neguit.

Meandres
entre un engany
i el dubte de la veritat.

Meandres,
cadenciosos,
pel prodigi de viure.

Entrenyorat

Pateixo la droga de l’enyor,
mentre capto el precepte
mai escrit de l’amor;
el dret fugisser i díscol
de l’art amatori.
Tinc una tatxa al cor
i l’esperit esguerrat,
que utilitzo per fugir
a un espai ple d’estels,
on faig recerca d’un temps
que esquitxa la meva vida
com l’espècia dóna
gust i sabor als aliments.

Una mica de mi, no em pertany,
dropeja com joguina
a l’aparador de la botiga,
fins que algú se l’emporti
a la gespa del reclam.
Una mica de mi, tragina
la malenconia que esmicola
l’empedrat de dies
i molt tots els minuts,
fins tornar a gaudir
del seu etern somriure.

“Què patètica és una fiscalia que va a remolc de la fiscalia Suïssa i que després vol fer autèntiques birgueries legals per arxivar una causa”

Nínxols

De tant en tant,

em faig enterramorts.
Dins un nínxol hi fico:
els dies de tenebra,
l’odi i la rancúnia.

Dins un altre nínxol
hi fico: la incomprensió,
la incomunicació
i la mala educació.

Al tercer nínxol,
el més pudent, hi fico:
la prepotència, l’orgull,
la supèrbia i l’agressivitat.

Cada nínxol és dual,
calabós fosc i humit,
però també úter
on gestarà la culpa.

En definitiva,
em queda l’orfandat,
per seguir buscant
el malparit equilibri.

Melangia de Tardor

Les branques es despullen,
mentre fulles fugisseres
encatifen el terra amb
una follia de colors.

A l’invisible llindar
d’enrocats sentiments,
hi trobem el codi,
l’ADN de la humanitat.

Teixim xarxa d’emocions
on es gronxa l’herència:
perquè volem estimar,
perquè volem ser estimats.

Impenitent

A recer del temps,
descabdello
la madeixa de paraules,
amb la dolça calma
que porta l’ordre
després del desassossec.

I li furto a l’atzar
el minvar de la rutina,
mentre ressegueixo
la lànguida Tardor
i l’impenitent desig.

“La poesia s’ha convertit en un refugi d’escriptors mandrosos”  (Jesús Fernández Úbeda) 

(O d’escriptors de síntesi)

L’altra primavera

L’exuberància i matisos de color
que genera la tardor,
el seu malenconiós romanticisme
i la suavitat de clima
–que acarona amb suaus
i onejants llençols d’aire
que recorren el cos–,
només poden comparar-se
a la dolça primavera.

Genealogia

(En record de l’estimat Arcadi)

Al marge de tot
(dins els llimbs del record)
surt un prolífic degoteig
de noms, i a cada nom
el lèxic d’un fonema,
per un lluquen les arrels.

Tot un còctel familiar,
l’arbre genealògic
dels Boadella Puigcercós.
Sóc un més, un proscrit,
un plagi generacional,
que vol apamar el botí:

L’A.D.N. d’una herència,
el verb amb que estimar.

Quarta dimensió

Porto dins el sarró
totes les cartes,
sabré jugar-les?

Les paraules poden
esmicolar-se com
aigua entre els dits.

Beso somriures
per tots els camins,
els que van i vénen.

Arriba la matinada
i el pensament
està altrament nu.

Tinta i plomes
encara dormen
i el sol badalla.

El dia s’esvaeix
amb la freda boira
i restes de somnis.

El diccionari vol
desvetllar els mots
per fer-los ballar.

Surt vers i poema,
surt una narració
i brollen les idees.

Arrenca l’engranatge
i roda el pensament
que comença a girar.

I els sentits, enardits,
volen navegar per...
la quarta dimensió.

“El que fas per a tu, s’esvaeix quan mors. El que fas per a la resta, conforma el teu llegat”  (Kalu Ndukwe Kalu)

A cau d’orella

Sota el rafal de la notícia,
somica un rum-rum
per tots els passadissos,
com canard de diari groc.
Sempre hi ha gent que té
set déus ben resats
i pot somriure davant
un xiu-xiu, desfent-se
del “a cau d’orella”
Qui tingui aquesta sort,
que procuri conservar-la.

Cor entremaliat

És nit de cafè amb llet,
tèbia i suau pell de nadó;
l’ambient, seré, m’envolta
i em llisquen totes les notícies
fredes i tèrboles del món;
com llisca la pluja,
tot resseguint pell avall.
Set dies, set versos,
i sembla que porto
el cor entremaliat.

Tornar al criteri original

Fa uns quants anys, quan estudiava medicinal legal, vaig qüestionar el professor de l’assignatura, dient-li que la llei no era igual per a tothom. El professor, una mica irritat, em va dir que no tenia raó, que la llei era igual per a tothom. Aleshores, vaig argumentar-li que l’aplicació de la llei no és igual per a tothom. Amb la qual cosa, tots dos vàrem ficar-nos d’acord.

Ara, amb el cas del ex-rei d’Espanya (em nego a dir-li Rei Emèrit), podem tornar a la disjuntiva de si la llei és igual per a tothom o si l’aplicació de la llei no és igual per a tothom. Dit això, cada vegada hi ha més gent que pensa que la llei no és igual per a tothom. Agraeixo, doncs, a la gent que pensa així, perquè gràcies a ella he pogut sortir del concepte pactat amb el meu professor de medicina legal, respecte a la desigualtat a l’hora d’aplicar la llei, per tornar al meu criteri original: la llei no és igual per a tothom. Deixeu-me que fiqui un exemple força aclaridor. La Constitució espanyola ens diu que Espanya és una monarquia parlamentària i acte seguit la mateixa Constitució entra en contradicció, dient-nos que el rei és inviolable. Senyors pares de la Constitució, teniu clar que un rei inviolable no representa a una monarquia parlamentària i sí representa a una monarquia absolutista?

Arribats a aquest extrem, sempre m’agrada posar en evidència els dos principals enemics d’una democràcia: la impunitat i el greuge comparatiu. Dins la situació plantejada, ens trobem amb les dos condicions. Després, encara hi ha gent que maldiuen contra els catalans, perquè hi ha catalans que volen la independència. Doncs..., potser la volen, perquè aspiren a viure en una autèntica democràcia, on la llei sigui realment igual per a tothom. Per cert, es fiquin com es fiquin, aquests “maldiudors” han de saber que una república sempre serà més democràtica que una monarquia.

“Sóc més filòsof que poeta, però el meu canal d’expressió és la poesia”

Cuatro estaciones (juveniles)

Primavera 

Mis sentimientos florecen
en generosos pomos de manzano
minúsculos ramos de novia
con tu hechizo engarzados.

Verano 

Y me quedo esperando
con un cielo abrasador
y me quedo soñando
con el arrullo de tu voz.
Una estrella en el cielo
y su luz en mi corazón. 

Otoño 

Sol lánguido
tarde de otoño
que peina mis canas
con tu risa de fondo. 

Invierno

En el umbral de un árbol
azotado por el viento
oigo gemir sus ramas
como gimen mis sentimientos.

Una esquerda a l’ànima

Tard, he filat la fibra
del meu esperit,
per tal de desfer
i refer el seu entramat,
l’hàbit espiritual
que duu el monjo.

Em surt un ànim rústec,
però amb essència,
on aquesta saba
encunya la Sagrera
que abasta i conquereix
tot aquest esdevenir.

“Tota bona mentida parteix d’una veritat”  (El Mentalista)

Condemnat a escriure

Verema de paraules
per la clenxa del solc,
fet a cop de bisturí
i despullant el diccionari.

Llunyà queda el terrabastall
d’una pubertat esparverada,
punitiva i condemnada
al sacrilegi d’escriure.

Treure múscul de la carcassa,
trepitjant paraules
per extraure el vi
i configurar el poema.

I en aquest aiguabarreig
se sacseja el volcà
de totes les emocions
i, potser, d’algun sentiment.

A trenc d’alba

I la llum neix
al bressol de l’horitzó.
I la cortina descorre
el silenci de la nit.

Les fulles murmuren
a ritme de vent
i les gotes d’aigua
a ritme de pluja.

A trenc d’alba
s’obre el dia
per a la finestra
de la vida.

A trenc d’alba
comença el jorn
i el neguit
de cada dia.

Ànim!

No deixis que germini el dolor,
ni que el vent del record
se t’emporti pel sorral,
al bell mig d’emocions.

Passat el passat, el present
no pot ser el referent,
la il·lusió del futur és
a l’abast d’un nou amor.

“Els intel·lectuals sempre desperten grans passions i grans rebuigs”  (Parlo per experiència)