Verema de paraules
per la clenxa del solc,
fet a cop de bisturí
i despullant el diccionari.
Llunyà queda el terrabastall
d’una pubertat esparverada,
punitiva i condemnada
al sacrilegi d’escriure.
Treure múscul de la carcassa,
trepitjant paraules
per extraure el vi
i configurar el poema.
I en aquest aiguabarreig
se sacseja el volcà
de totes les emocions
i, potser, d’algun sentiment.
dilluns, 4 d’octubre del 2021
Condemnat a escriure
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.