“Tinc una pregunta que a vegades em tortura, estic boig o els bojos són els demés?”  (Albert Einstein)

Vida en un món petit

Enjovenir en un claustre matern,
on el nét s’esdevé fill. Harmonia,
un desig meravellós que refusar
l’ansietat, la il·lusió i l’espera;
fruits de la servitud del temps.

Tornar a recordar i reproduir
sentiments, emocions i amor;
un amor vital i exultant que
ja es va generar el primer cop.
Ara, per duplicat. Ara, quadruplicat.

Aquest món, el nostre món de llar,
s’escriu amb la vida de nous membres,
que instituiran nous somriures
dins la nostra rotllana familiar.
Ja tenim ganes de conèixer-te.

Foguera

Per una escletxa de la vida,
miro i maquillo el meu passat
i després faig una foguera
per cremar-lo i sobreviure.

Política i mentida

(Dedicat a la Magda Oronich)

Una mica escandalitzat, escolto en una tertúlia de ràdio com tots els tertulians estan d’acord que tots els partits polítics tenen un “mamporrero”, la persona encarregada de criticar i agredir els adversaris d’altres partits.

Però, i fora d’aquesta introducció, entro a desenvolupar el títol del meu escrit. Moltes persones se sorprenen que els polítics enxampats “in fraganti” tardin tant en assumir la seva responsabilitat i dimitir o renunciar als seus càrrecs públics. I no ho fan, fins que la bola de neu s’ha fet prou grossa i reben les pressions del seu propi partit per fer-ho. A mi, aquest fet no em sorprèn, perquè aquests polítics estan fent un procés d’adaptació (o procés de dol) que és de manual. Així doncs, comencen per la fase de negació o minimitzen els fets que se’ls imputa, continuen amb un enuig, per més tard entrar dins la fase de negociació on, tot sovint, es maquilla la fase depressiva següent i, per últim, accepten les conseqüències dels seus actes; això sí, pactades en la fase de negociació.

Els polítics realment intel·ligents fan aquest procés d’adaptació en un període molt curt de temps o assumeixen la seva responsabilitat des d’un principi, demanant perdó, per tal de no tenir que fer aquest procés. Els altres polítics s’enroquen en una suposada presumpció d’innocència que estiren com si fos de goma i, a la vegada, dilaten la situació mitjançant tantes traves i entrebancs com poden (en un intent que el temps dilueixi la notícia i la memòria social), mentint descaradament per defensar la seva innocència; perquè aquí, a diferència dels països anglosaxons, la mentida com a defensa surt gratis i no és imputable.

Sí, senyors, la nostra democràcia ni és plena ni, amb molts aspectes, és homologable a les democràcies europees.

“La veritat mai provoca indiferència”  (Fernando Sanmartin)

Tardor

Deixeu anar la nit,
que s’esberli el dia!
Que esclatin
els colors torrats
de la tardor.

Deixeu que la mirada
es perdi en el boscam,
allí entre les branques
que lentes es despullen.

Deixeu volar la vida
més enllà de la rutina.
Trenqueu tots els lligams.

Deixeu-vos emportar
per on el cor us guia.

Renéixer cada dia és obligat
per a qui la vida estima.

Núria Niubó Cabau

Canvi d’hora

Cada vegada que hem de fer el canvi d’hora, podem escoltar les mateixes i tòpiques “explicacions” del tipus: si dormirem una hora més..., si dormirem una hora menys..., si és farà fosc una hora abans..., etc. Estem immersos dins una societat que està arrelada, supeditada i, fins i tot, esclavitzada pel rellotge. Societat que es veu marcada i determinada per la geopolítica de les franges horàries, els interessos dels governs i els interessos d’algunes administracions.

Enlloc de tenir com única referència el temps que ens marca el rellotge, seria més lògic tenir com a referència el sol i el seu recorregut al llarg del dia; és a dir, tenir com a referència el temps circadià; tal i com sempre s’ha fet al llarg de tota la història de la humanitat, al menys fins que va aparèixer el rellotge, imposant-nos la seva “dictadura” a l’hora de mesurar el temps; això sí, mesura que gestiona el propi home.

Sí, el rellotge (i la seva mesura del temps) de forma indirecta també està contribuint una mica al canvi climàtic, perquè ens allunya de la natura; ja que, la natura sempre ha estat i estarà circadiana, ella no se supedita a cap mesura de temps, només se supedita al sol.

“Envellir no és per a covards”  (Miguel Targa)

Sortir de la rutina

Quan badalla la nit,
el cim aixeca el vel,
on agonitzen les pors
i lluquen els somriures.

El pàl·lid silenci,
l’encanteri de l'alba
i el timó de cada dia
per on sura la vida.

M’encomano a la fada
(l’arrel mística del ser),
perquè així puc sortir
de la rutina, de la inèrcia.

Vers secret

Cada matí miro per la finestra,
recullo l’aigua de lluna
dins el got de la meva ànima
amb batec al vent i altre al cor.

La recullo dels arbres, mentre veig
un falcó (afamat d’amor) planejar
per la porta oberta del cel,
porta oberta al camí de l’ànima.

Estels pelegrins fugen, volant,
d’una tristesa històrica
i de la humida boira de l’oblit,
aquella que rabassa arrels i branques.

Més enllà, la gavina (falcó de mar)
i la salobre escuma d’aigua freda
ens conviden a encendre el foc,
on cremarà la nostàlgia de la pena
amb túnica i encens de fum.

Obro els braços i les meves branques
amb el germà vent i la germana lluna
que m’acaronen, renovant la vida:
I que el misteri i enigma del vers
sigui, a la vegada, un vers secret.

“Ecopuntura (acupuntura, naturalment)”  (Arnau Oliveres Künzi)
(Fill de l'estimat Arcadi Oliveres Boadella)

“Oinaska”

El bosc s’ha rentat la cara
amb pluja fina de la nit
i se l’asseca amb sol de tardor.

Un petit mustèlid, mort,
fa de fita al carrerany,
encatifat amb castanyes.

Resseguint la torrentera,
m’espetega el canvi climàtic
amb una cascada sense aigua.

Tot plegat, més estiu que tardor.
Menys mal que les falgueres
em diuen que el bosc és viu.

(Elizondo, tardor de 2022)

Línia d’horitzó...

...per on surt el sol,
o per on s’amaga la lluna.
El mar és mirall de cel
i el cel és mirall de mar.

Mireu! el puntet blanc
que la gavina escriu
en aquest doble mirall,
és la coma..., o el punt i coma
en el dia a dia de la seva vida.

“On puc trobar un home que hagi oblidat les paraules? Amb aquest home voldria parlar”  (ElioVittorini)

Lluna plena

Llum blanca que s’estén
pels arbres de ribera,
mentre el rossinyol li canta
a la nit de primavera.

Lluna plena de llops,
de boscos d’història
i contes de llar de foc
que moren a les flames.

Lluna plena de misteris,
de terres ermes i sequera,
que porta molta pressa
per obrir sol a l’alba.

Lluna plena, llum blanca.

El jardí de l’Arnau

Una a una cauen les fulles,
bateguen amb la lleugeresa
de la gravetat, bressolades
per una boira lleidatana.
Lliures del suport de la branca
aterren i es dipositen a la gespa.
Allí, encatifen la nova tardor
amb un emmelat mantell groc.

Absort, miro el seu vaivé,
música silenciosa de rerevera,
rumb i brúixola de la meva vida.
Avui, més que mai, gaudeixo
d’aquesta “altra primavera”,
inici del proper hivern
i portal de la meva existència.

“Les nostres cicatrius tenen el do de recordar-nos que el passat va ser real”  (Hannibal Lecter)

Joc i embruix

Desolat pensament
que m’interroga
l’enyoròs passat
del que vaig fugir.

Al rellotge li pregunto:
on s’escau la infantesa,
la seva absència
i el misteri d’aprendre?

Ara, sense defallir,
incito a la imaginació,
contemplant el joc
i l’embruix de viure.

U-tòpic

Dins del cervell tinc tot un món
que he batejat com a Utòpic.
És molt petit, però està ple
de referències intel·lectuals.
Algun dia, potser, obriré
una oficina de turisme,
per si algú el vol visitar.
Utòpic casi no té monuments,
però està farcit de racons
plens de natura i poesia.
El que no m’agradaria és
que Utòpic perdés la U
i acabés sent un tòpic.

“Miri vostè, afortunadament, tot el que no és bistec, no són patates”  (Ray Loriga)

Enaltint l’esperit

(Temps de Tardor)

Un dia, un país i...
un horitzó per descobrir.

El cant de l’ocell
i el cel ennuvolat.

Un arbre, un bosc i...
una muntanya per explorar.

El cant de l’aigua
i el prat encara humit.

Un camí, una tardor i...
una paleta de colors.

El cant del vent
i les fulles ballant.

No necessito res més
per enaltir el meu esperit.

“Anar pel pedregar”

L’expressió tan antiga i tan catalana de: “Anar pel pedregar” o “Anar pel camí del pedregar”, polítics i tertulians novament l’estan ficant de moda i (al meu modest parer) no sempre de forma afortunada o dins d’un context que sigui prou adient. Però..., què voleu? L’expressió està de moda.

Els que ja tenim una edat i de petits vàrem pujar o bé a carros o bé a tartanes, entenem aquesta expressió en tot el seu contingut i en tot el seu significat metafòric, perquè en el seu dia vam patir físicament aquells alts i baixos, per culpa de les roderes de fang dels camins, i els saldrocs quan el carro trontollava per zones pedregoses. Fins i tot, recordo que en una ocasió una de les rodes va sortir-se del seu eix, que prenguin nota tots aquells que utilitzen aquesta expressió.

Sempre és bo recuperar expressions del passat, però també crec que no és bo fer-ne abús d’elles. El que tal vegada fos bo, seria que algun expert i afamat lingüista fes una actualització 2.0 d’aquesta expressió tan catalana. Sí més no, aquí ho deixo.

Llum de tardor

Cauen les primeres fulles,
sotmeses al vaivé de les seves ales.
Amoroses, encatifen el terra
de colors grocs, daurats, marrons
i vermellosos, on petjades de
passos remouen aquesta sorra.

Els arbres obren clarianes,
petites finestres a cel obert,
per on penetra la llum de tardor
a l’etèria casa de l’ocell.

Cada any el mateix record,
nostàlgia perfumada per
gaudir la llum de tardor,
la llum de la meva tardor.

“L’esmolet esmola i les tisores fan pols d’estrelles”  (Rosa Fabregat)

Aquiescència

La rotllana de guspires
dibuixa corbes brillants
i dunes de melodia:
Dansen altres versos.

Fico límit a l’horitzó,
mentre esfullo la margarida
de la meva voluntat,
al crit d’una proclama
i buscant resposta a l’eco.

Mestre de l’aquiescència,
em mulla la comprensió
com fina pluja de tardor
o plovisqueig de primavera.

Faig un himne a l’absència,
tot assenyalant el camí
i pugno per una visió
-que sigui vella i nova-
on diluir el meu esperit.

Deturar-se

No hi fiquem menyspreu
dins del nostre silenci
ni tampoc incomunicació.

Sóc deutor de la memòria,
i dibuixo els meus records
per ficar-hi refugi i llindar,
i establir nous propòsits.

Cada heroi ens commou
amb el seu atzar i saviesa,
dins d’un espai i temps
que sempre estaran vençuts.

Ara, toca escriure i recordar,
ficar-li marge a l’enunciat
i deturar-se per tremolar.

"A la vida paguem peatge del que fem i també del que no fem"

Teixint somnis

Veig el romaní peregrinant
per tota la falda de muntanya
i la florida ginesta si afegeix,
que el sol és a punt per sortir.

I la llàntia de la lluna se fon
per l’horitzó. Potser, busca
jardí secret pel llunyà Orient,
on s’emmirallarà en un somni.

Mentrestant, torno al teler,
perquè la imaginació teixeixi
somnis i jo, tenaç, m’esmunyiré
pel seu entramat per viure’ls.

Modelar

No sé quantes petjades
he deixat pel camí,
ni quants versos he ficat
al bagul de l’existència.

Tampoc sé quantes aigües
-de mars i rius- he gaudit,
ni avets a verda muntanya,
ni pins a platja bruna.

A vegades, els records
són dúctil fang d’argila
i, sense voler, els modelem
al torn on roda el temps.

“Els homes no acaben d’entendre la psicologia de la dona i les dones no acaben d’entendre la psicologia de l’home”