(Dedicat a la Magda Oronich)
Una mica escandalitzat, escolto en una tertúlia de ràdio com tots els tertulians estan d’acord que tots els partits polítics tenen un “mamporrero”, la persona encarregada de criticar i agredir els adversaris d’altres partits.
Però, i fora d’aquesta introducció, entro a desenvolupar el títol del meu escrit. Moltes persones se sorprenen que els polítics enxampats “in fraganti” tardin tant en assumir la seva responsabilitat i dimitir o renunciar als seus càrrecs públics. I no ho fan, fins que la bola de neu s’ha fet prou grossa i reben les pressions del seu propi partit per fer-ho. A mi, aquest fet no em sorprèn, perquè aquests polítics estan fent un procés d’adaptació (o procés de dol) que és de manual. Així doncs, comencen per la fase de negació o minimitzen els fets que se’ls imputa, continuen amb un enuig, per més tard entrar dins la fase de negociació on, tot sovint, es maquilla la fase depressiva següent i, per últim, accepten les conseqüències dels seus actes; això sí, pactades en la fase de negociació.
Els polítics realment intel·ligents fan aquest procés d’adaptació en un període molt curt de temps o assumeixen la seva responsabilitat des d’un principi, demanant perdó, per tal de no tenir que fer aquest procés. Els altres polítics s’enroquen en una suposada presumpció d’innocència que estiren com si fos de goma i, a la vegada, dilaten la situació mitjançant tantes traves i entrebancs com poden (en un intent que el temps dilueixi la notícia i la memòria social), mentint descaradament per defensar la seva innocència; perquè aquí, a diferència dels països anglosaxons, la mentida com a defensa surt gratis i no és imputable.
Sí, senyors, la nostra democràcia ni és plena ni, amb molts aspectes, és homologable a les democràcies europees.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.