Quan badalla la nit,
el cim aixeca el vel,
on agonitzen les pors
i lluquen els somriures.
El pàl·lid silenci,
l’encanteri de l'alba
i el timó de cada dia
per on sura la vida.
M’encomano a la fada
(l’arrel mística del ser),
perquè així puc sortir
de la rutina, de la inèrcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.