La màgia d’un somriure

(Poemes de quarantena)

Trenco qualsevol recel
des de la suau quietud
i crit ocult de la feblesa.
Al capdavall, puc enfilar
el rebec ocell del cor ferit
i tornar al jardí de l’amor.
Únic rebel, em bull la sang
amb una predicció d’ulls,
sedosa veu, remor de fulles
i la màgia d’un somriure.

Cap a Orient

(Poemes de quarantena)

La senyera de l’esperit
ondeja cara a l’horitzó,
buscant altra realitat.

El cel encara és blau
i el verd de l’herba
sempre el reclama.

Cada dia neix la llum,
sabent que la fosca
li farà un nou adéu.

Lluny, cap a Orient,
hi ha éssers estimats,
on la llum no mor mai.

(Als meus néts i els seus pares)

Roses blanques

(Poemes de quarantena)

Encara puc abraçar
l’estèril silenci,
tota vegada que...
he desfet el camí.

Desgavell de penes
que afuen les veus
dels éssers estimats
que ja han marxat.

Mentre esperem
el retorn de la pau
i la puresa blanca
al jardí de roses.

Foll i tremolós, goso
perseguir la fosca,
inútil intent que faig
per assolir el goig.

(Als que han traspassat la porta)

Salobre

(Poemes de quarantena)

Amb cada pluja
vagareja la nit,
llunyana melangia
d’una absència
feta pregunta.

Recelós, vull reviure
el risc d’estimar,
donar benvinguda
a un mar de deler
i al senzill benestar.

Deixo per a l’oblit
angúnia i incertesa,
tan sols enyoro
la seva presència
i el salobre mar.

Sense baluard

Expectant, opto per sortir-me
per l’escletxa de la paradoxa.
Al capdavall, l’oracle dels déus
s’esmuny, amb poca traça,
per la meva rereguarda.
No sóc pas hostil, però
tampoc estic per a foteses
ni per a somnis estèrils.

Gairebé, caldrà noliejar
el vaixell dels favors o
endegar camí per al triomf,
no fos cas que el temps
m’engoleixi i ompli el buit
amb qualsevol pagerol.
Sense cap baluard,
haig d’escapolir-me,
fins que els déus tornin
a ser del tot favorables.

(A la sempre optimista Carme Castelló)

“Mai jutgem a les persones que estimem”  (Jean-Paul Sartre)

Cruix el seny

(Poemes de quarantena)

Busco per casa l’harmonia,
somort ombra del passat,
que festeja amb l’absència
d’una tendresa oblidada.

I tinc un nou missatge
de misteri i intimitat,
quan la pluja l’esborra
i les orenetes l’enlairen:

Trepitjo i cruixen esglaons
que m’originen una buidor,
soroll que em xucla el gest
i la immensitat del seny.

Veu d’estels

(Poemes de quarantena)

Papalloneja la llum
sobre raïm de versos,
fent verema de poemes.

S’esmuny l’esperit
al conjur del record
enyoradís i fidel.

A preu fet, prego
que el ball d’imatges
em sigui adient.

I esmolo el pensament
(fonedís i emboirat)
com veu d’estels.

Veig branques, fulles,
la fusta dels arbres
i el tentineig d’estels.

Eixugant dubtes

(Poemes de quarantena)

Altra vegada peregrino
fins al silenci de l’ametller,
estic tan arrelat com ell
al jardí del pressentiment.
Som companys de certeses,
però estranys germans,
fugitius pel perill d’estimar.

El nostre món (ressò aspre
del dubte més incert)
busca combat al desencís
i recer pel temps vençut.
La tarda titil·la i s’allarga
casi tan com el pensament
i el seu atapeït silenci
m’eixuga molts dubtes.

“L’amor és com una moneda, a vegades cau de cara, altres cau de creu”

Alliberar l’esperit

(Poemes de quarantena)

Ara, potser estic
sense cap horitzó.
A recer d’un desert,
matinejo pel calendari
i miro, molt llunyana,
la Tardor vora el riu
amb combat de boira.

Potser, encara sóc
matusser del silenci
i busco pols de certesa
al camp clos de l’oblit.
Llum, quietud i somni
quan torno a envellir
i allibero el meu esperit.

Simbologia

Intueixo l’ocell que entapissa el cel,
més enllà de la lluentor del sol
i la maragda de cada mar.
Intueixo l’au que entapissa el mar,
més enllà de la bruna arena
i de la sageta del cel blau.

Llanço aquest repte
emprant noblesa d’esperit,
ans que la degradació del món
trenqui ordre i tranquil·litat.
Que no ens agonitzi la prudent
calma o la nostra disfressa
en el miracle d’envellir.

(A la metgessa Meritxell Juanós)

Tobogan

Tinc el prec caducat,
el crèdit contaminat
i sabates esgarrifades.
L'handicap fa pendent
i el vidre està entelat.
S'eclipsa tota la pluja,
però no surt el sol
i el tobogan projecta
graons de vida artificial.

“Fins i tot, la gent que afirma que no podem fer res per canviar el nostre destí, mira abans de creuar el carrer”  (Stephen Hawking)

Salut intransferible

(Poemes de quarantena)

I cadascú entapissa
el seu núvol blanc
o negre, la seva realitat.

Malament si tenim por,
malament si no en tenim.
La sageta és inestable.

Ara, toca veure futur,
sortir de la paradoxa
i anar a l’oracle Natura.

Esmunyir-nos de la ment,
urbanita, per endegar
tots els espais oberts.

Desvetllarem i serem
serfs de la nostra salut,
personal i intransferible.

Drapaire musical

Per la platja rodolen
les cendres d'una cançó
i una espurna tafanera
m'oneja l'atziac record,
quan encara portava
gavardina de noctàmbul
i les ones d'enyor
eren prou fugisseres,
com per esmicolar
la covardia de l'errada
en el regne de la negació.
Aquest ritme fa penitència
–sabia segura d'evocació–,
dins l'ensopec golafre
del plaer més efímer.
Però no, no em sap greu
ser drapaire de cançons.

“L’home que més ha viscut no és aquell que més anys ha fet, sinó aquell que més ha experimentat la vida”  (Jean Jacques Rousseau)

Un tros d'infinit

Em capbusso per ponent,
amb reducte d'alè. Traç
d'ombra i esforç, embat
on forado la remembrança
per sembrar-hi la llavor
d'altra il·lusió perduda.
Sóc pols orgànic, fang
i aiguamoll, pentagrama
infinit del no-res. Esperono
el límit del crit, la ferida
del moment, mentre veig
com onades d'escuma
aixopluguen sorra per al
paradís promès. Llavors,
de puntetes i a les palpentes,
retrobo un socorregut silenci,
tot fent el camí del més enllà,
que n'és clau de volta del destí.

“El dubte és el pare de la invenció”  (Galileu Galilei)

Terra bruna

(Poemes de quarantena)

L’engranatge del temps
esmicola cada record,
tot mirant el mar
de blat verd i roselles.

Entremig, veig algunes
esquerdes de terra bruna,
on volves de llum i sol
fan remolins d’aire.

Camino entre branques
d’oliveres i ametllers,
i amaro aquells petons,
amb petjada d’evocació.

Ai! l’innocent contacte
que ens feia cruixir
l’ànima al vent del goig.
Mentre xafo terra bruna.

TRES DESIGS D'AMISTAT

Sinceritat,
encara que ens esgarrifi
la veritat plena de falsies,
sense cap pena ni glòria,
per la immensa delectança
de ser sempre un mateix.

Lleialtat,
encara que ens faci patir
l'eternitat plena de límits,
sense censura ni fama,
per la infinita satisfacció
de ser altrament més fidels.

Complicitat,
encara que ens empresoni
la coautoria d'individualitats,
sense condemna ni reputació,
per l'extraordinari goig
d'estar constantment junts.

“Un és senyor del que calla i esclau del que diu”  (Sigmund Freud)

Trenant paraules

(Poemes de quarantena)

Per fi!, nit a fora amb
un desgavell de goig
i el patrimoni del sol
pel cel blau alliberat.

Enrere queden somriures
d’una salut fugitiva,
lletania d’hores i dies
amb ocells d’esperança.

Joia i llindar per la vida,
bescanviant blancs d’hospital
per lluents blancs de núvols,
gaudint d’aquest prodigi.

Amunt gest i premissa,
esborrant les incerteses,
i trenant les teves paraules
arboro i et dedico el poema.

(A la Teresa Armengol)

Ben mirat

Ben mirat, tothom té
la seva particular gesta
encara per esbrinar.
Aquell instant enutjós
que tusta el pensament,
com si fos un maleït
prejudici dut a examen.

Ben mirat, l'envescada
és l'animaló del progrés,
aquest desgavell sense
pietat, tot sovint flonjo
i sempre insegur, que
hom podem dir benestar,
marbre i xiprer del món.

Ben mirat, menem la vida
amb poca traça, la follia
del col·loqui ecològic,
en aforaments de lèxic
inconeguts o ignorats,
però quasi sempre silents,
on sojorna la pobra natura.

Ben mirat..., tot és finit.

“He acabat un altre poema i me n’adono que no li he ficat l’IVA. La Hisenda de la Memòria em tornarà a ficar a paral·leles”

Tot està canviant?

(Poemes de quarantena)

Sol, blat verd i roselles,
en marc de primavera.
Arbres, fonts i parcs,
on bateguen els ocells.

Bicis, bambes i somriures,
llunyania de dos metres.
Ànecs, riu, mar i peixos,
sense portar mascareta.

I diuen: Tot està canviant.
Però els nostres entorns
són els que vam deixar
i els que hem de retrobar.

“La pandèmia pot castigar als líders populistes ineptes”  (Francis Fukuyama)

Daus

(Poemes de quarantena)

Torno a llençar daus vermells
(estic al Gran Casino de l’Oblit),
rodolen pel llarg tapet del destí,
sota la llum de la incongruència.

Encara no sé per què ho faig,
ni m’agrada cap joc de taula,
ni tinc patrimoni, prou adient,
per fer les travesses del ric.

Així doncs, recullo els daus.
Torno a llençar-los (a brossa);
allà, que surtin els números,
el pronòstic aleatori que no veig.

Reset

(Poemes de quarantena)

Quan tot això acabi,
ens ficarem al teclat,
per fer-li un reset
a la vida confinada.

Podrem treure la pols
a la por, a la tristesa
i ficar-les al prestatge,
on estaran a la vista

(però prou oblidades),
encastades entre llibres,
aquells que no hem llegit,
aquells que mai llegirem.

Llegir, llegir i llegir

En algunes ocasions, m’han dit: “Quina sort teniu, els que sabeu escriure” A la qual cosa, sempre contesto: “T’equivoques, jo no sé escriure, jo sé llegir”.

Efectivament, l’important no és escriure, l’important és llegir, tant com es pugui, dintre de les preferències de cadascú i de les pròpies possibilitats intel·lectuals. Quan s’ha llegit molt, arriba un moment que es pot assolir criteri. I una vegada assolit aquest criteri, ja s’està en condicions de fer-se crític (no crític literari, crític com a lector). Quan s’és crític, es pot gosar a escriure i endinsar-se en el complex i, a la vegada, fascinant món de la paraula. Per què així? doncs, perquè el primer lector és el propi escriptor i si l’escriptor no és crític amb ell mateix, quina garantia de qualitat tindrà el seu escrit? I atenció!, escriure és feina de “pic i pala” En el meu cas, un escrit en prosa el corregeixo no menys de cinc vegades i una poesia una mitjana de vuit vegades, i sempre l’última correcció poètica la faig sonora, bussejo dins la fonètica de les paraules i dels seus sinònims. És molt important que un poema tingui com a mínim ritme, si a més a més li podem ficar melodia, aleshores el podem convertir fins i tot en una cançó.

Arribats aquí, ens queda el sempitern dilema dels signes de puntuació. Hi ha bons llibres i tractats sobre aquest tema. En el meu cas, he utilitzat molt un llibre que es titula: “Estilística. Teoria de la puntuació. Ciència de l’estil lògic” Aquest llibre diu coses tan interessants (i de sentit comú) com: “si dubtes entre ficar una coma o un punt i seguit, fica un punt i coma que el 90% de les vegades encertaràs” També és aconsellable tenir a l’abast uns quants diccionaris. Això sí, convé comprar-los a mesura que es necessiten. Aquest que us escriu, entre diccionaris i diccionaris enciclopèdics en té una quinzena llarga, però a l’hora de la veritat amb quatre o cinc ja faig.

Torno al principi de l’escrit per tancar el cercle. Cal llegir molt, no sols pel fet d’estar informats, sinó per seguir enriquint el nostre aval cultural i sempre buscant el nostre propi criteri, el que ens donarà una assertivitat com a lectors i qui sap si també com a escriptors.

Darrer dia d'abril

Novament, surt el sol
entre núvols de nostàlgia,
amb la malenconia que
se sent, quan un no pot
estar, tothora, al costat
de la persona estimada.