(Poemes de quarantena)
L’engranatge del temps
esmicola cada record,
tot mirant el mar
de blat verd i roselles.
Entremig, veig algunes
esquerdes de terra bruna,
on volves de llum i sol
fan remolins d’aire.
Camino entre branques
d’oliveres i ametllers,
i amaro aquells petons,
amb petjada d’evocació.
Ai! l’innocent contacte
que ens feia cruixir
l’ànima al vent del goig.
Mentre xafo terra bruna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.