Ramat de mots desgastats
cada vegada que obro porta,
la que té com pany l’oblit,
on dormisqueja el misteri
de papers transparents.
A ritme de cada mentida,
surt la seva insolència
amb un batec diari, buit
de llavors per esbargir.
No entenc de meteorits,
ni d’estels, ni d’òrbites,
quan fan del seu esperit
un laberint d’indiferència:
vàlvula de l’existència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.