L’Antonio hi tenia
una espina al cor.
Jo, insegur, hi tinc
un grapat de paraules.
Poso prudent distància
entre el mestre i jo,
tant per maleïda forma,
com pel dúctil concepte.
Som dues generacions
posades a prova d’anys.
Ell fent plor i proesa. Jo,
perdut entre dos segles.
Pala en mà, excavo i gesto
nous versos, sempre atent
al parany del desgavell:
Cal que fiqui ruta i ordre.
Tothora, he d’esbrinar
l’instant foll que m’aboca
al paper, sempre verge,
quan l’esgrafio amb tinta.
Benvolgut Antonio (Machado),
tinc que tornar a rellegir-te.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.