Qui em pot calafatar
la nau per anar a Itaca?
A l’hivern, quan estic
orfe de pell bruna
i tinc esclat de deures
per donar-li a l’esperit;
avar, envejo l’horitzó,
vigilant i avesat artífex
on s’aplega la mirada.
Llavors, tinc una amenaça:
caure amb paraules de cartró.
I estic ociós, buscant repòs,
i sóc fràgil vidre de finestra,
que no pertany a cap casa.
No obstant, vaig vinclant eines,
per si vol venir el calafatador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.